jueves, 28 de agosto de 2008

RUTA USA 2008

Hola gent, feia molt de temps que no escribia per raons que no venen al cas, pal de escriure basicament, però he tornat, i he tornat dels Estats Units de fer una ruta amb la meva dona, i aqui estic per explicarvos-la.

Vem marxar a principis d'agost i ens hem passat 18 dies recorrent una part dels USA basicament en cotxe. Es la segona vegada que hi anem i per això trobareu a faltar California, Las Vegas i Nova York ja que va ser el nostre primer viatge. Aquest a sigut un pel mes friki. Us explico, vam arribar a Chicago i sense estans-hi ni un dia vem baixar cap a Nashville, Memphis, New Orleans, Dallas-ForthWorth i varem acabar a Chicago des d'on tornavem. Esteu situats? doncs busqueu un mapa que comencem el periple.

Dia 1, arribem a Chicago després de gairebé 24 hores de viatge, escala a Londres, esperes a aeroports, esperes de maletes... Només arribar teniem encarregat un cotxe i vem possar rumb a Nashville, lloguem el cotxe, em poso al volant empanadisim del viatge i intento conduir amb els 2 peus pel parking de la empresa de lloguer, res, que no m'en surto, la Marta va tenir que agafar el cotxe ja que en aquells moments a les meves mans l'únic que podia provocar eren desgracies. Vem fer varies hores de carretera fins Indianapolis on vem parar a una area de descans a buscar un motel, mala sort la nostra que estaben tots plens menys el mes car, 150 dolars per nit, que hi farem estabem cansats i no podiem continuar. Peazo habitació amb 1 llit gegant. Sopem al Wendy's una especie de candonals "millorat". A dormir doreta que demà en de fer carretera fins a Nashville. Ens llevem i que em trobo per esmorçar? una màquina per fer gofres calentes al moment amb sirope de arce i saputamare, ja respirem la novelle-cuisine americana, a partir d'aqui els apats, a cada qual millor, je,je.

Dia 2, després d'aques saludable esmorçar i jo ja una mica mes centrat agafo el cotxe i enfilem cap a Nashville. Gràcies a la capacitat de llegir mapes i a la previsió de la Marta vem anar arribant a tots els punts del viatge a la porta de l'hotel. Arribem a la ciutat del country, l'hotel el tenim a 10 minuts caminant d'on està la jarana, ja ho dit previsió. La habitació no està encara preparada així que anem a fer un mos a la cafeteria d'un museu d'art que tenim just al front de l'hotel, al costat i tenim una super-tenda d'articles cristians. Menjem un sandvitx i un pollo enrollao i ja tenim llesta l'habitació. Una mica de descansillo i a passejar pel centre. El carrer aquest on està tot reconcentrat es un no-parar de bars amb grups tocant en directe, basicament country, també hi ha una sala de concerts White-Horse-Saloon que també es bar i restaurant i el que faci falta. Prenem una cerveseta al primer bar amb grup que veiem, hi ha una banda de 4 tipus fen rock clàssic i country, força be per anar entrant en calent, i després a fer la volta de rigor, visitant tendes de regals plenes de marxandatge de Elvis, J. Cash, H. Williams... i una llarga llista de músics de country i be, tot tipus de parida que podem trobar a les tendes de souvenirs d'arreu del mon però en country, també hi ha botigues amb parafernalia cowboy on si vols et pots adequar al paisatge. Aquesta tarda-nit a les 7 o a les 8 hi ha una banda de tribut al Johnny Cash, Far From Folsom es diuen, i fan un concert força bo tocant tant temes del vell repertori com versions dels American Recordings, bon concert interrumput en alguna ocasió per una senyora bolinga, amb senyora vull dir cinquanta bastants, que ens va venir als nostres llocs a explicantse la seva vida. A Nashville es fàcil trobar llocs on es pot fumar de nit i serveixen cervesses a tot arreu i a tota hora, el centre es força xulo. Després del concert a dormir que demà ja serà un altre dia.

Dia 3. Ens llevem, a l'hotel tenim esmorçar, i a part de torrades amb piladelpia, tenen unes pastes, cinamon-rolls n'hi diuen, que son uns rotllets amb una salsa de canyella que estan de muerte, a mes estan calentets i estan... Ja podeu veure com em tira el papeo guarro, i ho vaig disfrutar durant tot el viatge. Be, a lo que anavem, després d'esmorçar ens dediquem a recorrer el carrer on estan els estudis de grabació, diem d'anar a peu, mal fet, tampoc es que fos el super pateo però feià calor i vale, veies uns estudis tancats a banda i banda sense res d'especial. Tornem cap enrera, ara decidim agafar el cotxe, en aques cas es imprescindible, anem a una zona suposadament comercial amb els restaurants "donde van las estrellas" i aquestes coses, que si el museu de cera del country que si saputamare. Trobem un descampat amb una illa de blocs on suposadament hi ha el meollo, un parell de botigues de cowboys, una botiga de discos igual que una que hi havia al passeig, el suposat museu de cera - una botiga sense figures de cera - , el museu de The Dukes Of Hazard, serie televisiva emitida durant la infància. També era una tenda pero al menys era tot dels Dukes Of Hazard i tenien cosetes exposades de la serie com els cotxes i vestuari. Be, si t'interesa la serie està molt be, però si no, pos també, veus una frikada del pais i continuas. El mes concurregut de la zona era la "esglesia mes gran de Nashville" o una cosa així. Fem una cervessa al "donde van las estrellas" un super bar-restaurant-gegantí-temático aixì de cowboy com tot. Es veu personajismo pels voltants, tots ataviats amb les seves vestidures.
I res, doncs anem a veure el Grand Ole Opry aquest, que es un centre on es roda i s'emet un programa de musica Country des de fa 50 anys. Arribem i hi ha un super-centre comercial amb cinemes i mogollon de tendes, hi trobem una cafeteria on fan amburgueses old style, un lloc així tot de pel.licula anys 50, demanem unes burgers, la Marta normal, jo la demano amb Xile i Patacrasca! peazo burger pal cuerpo acompanyada amb un batudet de xocolata i uns aritos de cebolla. Aquesta nit no vem sopar, estabem començant a aprendre una lliçó, encara que tornariem a caure-hi abans d'aprendrela del tot. Fem visitilla pel centre comercial i fem la primera compra, un barret, a que no sabeu de què?, de cowboy per uns 12€, després vem veure que estaba un pel cascat i que per això estaba tan barat, però fa fer el fet per la resta del viatge. El centre comercial aquest es enorme, sembla que no s'acabi mai, sortim i estem al costat del Grand Ole Opry aquest dels nassos, es un mega-complexe on es roda el programa comentat, visitem la botiga del museu, i ja us podeu fer la idea, que si country per aquí country per allà. L'edifici en si no el vem visitar, ja ens en vem fer la idea. Per la nit anem a un local una mica apartat del centre on hem vist que fan una Jam Session de Bluegrass, ja sabeu, banjos, contrabaixos, guitarres enanes, slyde-guitars. El local era tope autèntic i servien cervesses, refrescos i pizzes, un garito petit i foscal mig del no res amb les taules enfocades cap al punt on es juntaven els músics, unes cervesetes i a gaudir de fins a 20 tius improvitsan temes i pasant-ho de conya, algun personajillo amb les seves barbes, i un cec amb un banjo que partia la pana. Vem passar-hi un parell d'horetes fent birretes i veien l'espectacle, s'ens va acabar la bateria de la càmera i nomès vem fer un parell de fotillos, una moment gènial. I apa, cap al catre.

Dia 4 Avui marxem de Nashville, però encara hi pasem unes hores visitant el Country Music Hall Of Fame, un espectacular museu amb la façana de l'edici amb forma de piano. El museu consta d'una exposició permanent i una de temporal, la temporal estaba dedicada a la familia Williams, des de l'avi fins al net. Les exposicions esta molt ben montades tant la permanent amb un recorregut per la historia de l'estil musical, tenen discos d'or, roba d'artistes, el Cadillac de Oro de l'Elvis... i coses així, i com l'edifici es tant guapo i esta tot molt ben posat fan de la seva visita un indispensable. La exposició dels Williams també està molt be, ens comprem una samarreta a la tenda del museu. Tornem a l'hotel pillem el cotxe i cap a Memphis... Parem a dinar a un poblet a mig camí, cafeteria cutrilonga, amanida i perrito amb xile, ens ho partim, descobrim la salsa Ranchera per l'amanida, menjar fluixet. També he de dir que durant les llargues hores per la carretera les amenitzavem comprant aperitivos varios, chetos super picants, patates bbq i coses per l'estil gairebé sempre acompanyant-ho amb un gatorade-multicolor. Venga nem per feina arribem a Memphis, es la Elvis Week, al cotxe tinc posada una emisora temàtica de l'Elvis, per "la ronda de dalt" de Memphis veiem cotxes amb "pita si quieres a Elvis" i coses així, sospito que ens ho pasarem be en aquesta ciutat. Hotel guai amb un restaurant que te bona pinta can Fridays n'hi diuen, estem al centre podem anar caminant als llocs, ciutats en general segures, pots anar caminant a totes hores tranquilament. La city es mes maca que Nashville, tens molt mes lloc per visitar. Be, hi ha una altra banda de tribut al Johnny Cash a Beale Street on estan els baretos i locals, anem al lloc a veure el concertillo, aquest cop 3 tius, el cantant i guitarrista suposo que mig conegut per allà al USA explica interminables anecdotes entre tema i tema, no només fa versions del Cash sino també de l'Elvis, el Jerry-Lee Lewis... Decidim sopar allà, se suposa que està be, demano unes ribs, costelletes de porc amb salsa bbq, em porten unes ribs una mica recremadetas, acceptables però no mes, la Marta menja un sandvitx. Quan acabem pirem sense veure acabar el concert. Anem a fer una cervesa per un dels bars de allà. I decidim plegar fins l'endemà.

Dia 5 Aquí vem aprendre la lliçó, no tenim esmorçar a l'hotel així que decidim anar a fer un bon american breakfast. Dennie's em sembla que es deia el lloc. Estaba a tope de gent forta, amb forta vull dir grossa, ens porten la carta i finalment fem una el.lecció, Marta sandvitx amb ou bacon formatge tot torrat de pam, i per mi 2 mega tortitas amb mantega i sirope i un platarracu amb ous, bacon, salsitxa, i jo que se que mes, sortim mig tambaleantes i fem camí amb cotxe cap els Sun Studios on es van fer les primeres grabacions de l'Elvis i companyia i moltissims mes evidentment, la visita està força be, l'edifici es emblemàtic i la expo, petita però guai. També visitem el museu del rock & soul, aquest també està be però no deixan fer fotos. Hi ha un museu de las guitarres gibson però aquest no el vem visitar. Però si que vem anar a Graceland, estem a la Elvis Week, recordeu? A
demés, crec que es una visita obligatòria, està una mica a prendre pel cul, 40 minuts en cotxe, i arribas a un peazo parking 5 dollars, a part de la mansió hi ha un complejo comercial amb botigues de l'Elvis temàtiques per epoques, aques any havian inagurat una del 68 Comeback Special amb l'Elvis tot enqüerat. Visitem les botigues veiem algun impersonator per aquí i algun per allà, n'hi ha un de gordet tot caxondo el tiu. I anem a buscar les entrades que tenim encarregades. La visita a Graceland es curiosa, veus la mega choza del paio amb estables, sales de billar, salas de tele, la cuina, però tampoc pasa d'aqui, després si que hi ha una part del recorregut plena de discos d'or, imatges de les pelis, fotos de concerts, trajes de totes les epoques que es mes en plan museu. Al final trobes el jardí on estan les restes de la familia real i del propi King Of Rock. Home!, ja que estàs allà es el mínim que pots fer. Tornem a l'hotel a descansar una mica, parem de camí a un supermercat a comprar esmorçar per aquest dies, el d'aquest matí a sigut massa pel body. El trajecte entre el centre i Graceland passa per una zona bastant pobre on practicament tota la població era negra i no sels veia amb bones condicions econòmiques, al super hi havia segurata i hi havia algun client descalç, una mica de cangueli, però ho vem fer ràpid, bimbo, pernil dolç, formatge i chocolate milk, com un cacaolat amb llet fresca que està que te cagas, i apa, cap al cotxe i cap a l'hotel. Just davant de l'hotel tenim un estadi de beisbol, fan partit cada tarda a les 7, se la dedicarem. Un partit a poca entrada de públic de algun tipus de clasificació, nostaba mal, un pel avorrit, però be, fas el fet de que has anat al beisbol, posen musiqueta, hi ha la mascota, les animadores, venen birres, a les 2 hores i mitja vem pirar, quedava molt poquet pel final, just quan sortiem deuria acabar ja que als 5 minuts sortia tothom. Vem sopar al restu de l'hotel cal Friday's que es una cadena i fan bistecs i burgers i pollo i el que fan a tot arreu. Jo demano un filet amb puré de patates, la Marta em sembla que una burger, força bé, birreta i a dormir, demà ens espera la grosa.

Apa donçs, ja som al dia 6, el dia nacional del friki. Comencem amb un esmorçar lleuger a l'hotel amb el bimbo que vem comprar i nem a fer una mica de volteta per Memphis, baixem fins al riu on podem veure un parell d'embarcacions a motor i des d'allà mateix pillem un tramvia que ens fa el recorregut per la city, propera parada "fira de l'Elvis". La fira, jo personalment, melaimaxinabamesgran, però un cop a dins, compleix les "expectatives". La fira consisteix en un pabelló d'un mega-local tot ple de paradetes dedicades al mite del Sr. Presley, i també n'hi han unes quantes de estrellezuelas kitsch que han aparegut a les pel.lis de l'Elvis i a algun que altre episodi d'alguna serie dels 60 ianquis, vamos que no sabia qui era ninguna de les iaies operades que venien fotos seves autografiades, hi havia una paradeta amb una filla o germana del J. Cash Joane Cash es diu la dona i semblava bastant de mala llet, al dia següent la vaig veure per la tele explicant les seves experiències amb les drogues i lo malament que ho va passar fins que va abraçar la fè i aquestes coses que els hi passa als famosos. Però el millor de tot no eren pas les paradetes, el millor era el públic en si de la fira, tot de iaies fanàtiques del Rei amb samarretes del mateix i totes plenes de txapes compran totes compulsivament els articles mes horteres per ampliar les seves col.leccions. També veies algun que altre impersonator per allà voltant, i hi havia la paradeta dels participants al concurs de imitadors de l'Elvis possant amb qui es volgués fer una foto amb ells. Destaco una paradeta d'un pintor que fèia posters i quadres del Rei, i fèia cada any el poster de la reunió del club de fans, ja posaré el nom del tio perquè ara no m'en enrecordo, però donava unes postaletes amb una reproducció d'un dels seus dibuixos i te les signava gustosament. La fira en si no donava més de si, hi havia una serie de dibuixos fets per nens i alguna vitrina que altra amb fotos i memorabilia varia. Pensabem ocupar-hi tot el matí, però a la hora i quart piravem a fer una volta per Memphis per fer temps fins a les 19.00 que teniem que tornar per assistir al Ultimate Contest Of Elvis Impersonators 2008. Vem anar tirant per un dels carrers on passa el tramvia i vem trobar un local dedicat a preservar les tradicions de la música surenya. Era una petita sala on exposaven quadres i figures relacionades amb el rock i el soul, ademes de petita tenda i de petit bareto-cafeteria, un dels slogans de la botiga era Beer Is Food, així que vem fer una birreta, vamos la vaig fer jo la Marta va fer un cafè amb llet, i vem estar xerrant amb el paio que regentaba el negoci, un enamorat de Cadaqués i de Dalí que dèia que no li importaria viure allà, quan marxavem li varem preguntar per la millor burger de Memphis i ens va adreçar a un local mític de la ciutat on feien les "famoses" "soul-burgers", el famoses el poso entre cometes perquè a USA tots els bars fan coses famoses o directament The Best i normalment no passen de normalilles. Però el lloc en si tenia molta guasa, el paio va trucar-hi per veure si estava obert i quan vem arribar ja ens estaben esperant. El local quedava una mica apartat del centre, 15 minutets caminant, i havia sigut un putiferi als anys 20 o 30, després s'havia convertit en una especie de bar de nit on feien concerts i soul-burgers que el que portava el bar ens va dir que eren bones, però que ho eren mes després de tota una nit bevent. Les parets del local estaben plenes de fotos de famosos al local, Sean Penn, Samuel L. Jackson i molts mes. Només hi havien un parell o tres de persones mes i el que fèia les burgers, un pinta mig-jubilat que havia estat varies vegades a Barcelona amb el seu fill skater. Vem estar xerrant amb ell escoltant anècdotes del local i les seves aventures per diferents llocs d'Europa, una bona estona, si senyor! Després de la burger vem fer camí cap a l'hotel passant per devant del museu dedicat a Martin Luther King on es conserva l'habitació on el van matar, vem fer una miradeta per fora i vem continuar fins a Beale St. on vem fer alguna compra, un poster i poca cosa mes. A una de les botigues on vem estar el propietari ens va comentar que el Javier Vargas li havia dedicat un parell de temes. I apa, a l'hotel, una mica de piscineta i ja s'ens fa l'hora per anar a les semi-finals del concurs d'imitadors de l'Elvis del 2008. El asuntu en si consisteix en una banda amb guitarres, baix, bateria, teclats, vents i coristes tocant la música en directe i amb 22 aspirants a TheKing2008, cadascun d'ells canta 2 temes en 2 rondes, es valora veu i interpretació, els temes els han escollit ells, i be, que us puc dir... La veritat es que ho fan tots molt be i canten temes de totes les èpoques del Rei, a la sala, bastant plena però no a tope, se senten xisclets a cada moviment de maluc o de cames, el públic, com el d'abans, molta iaia amb ganes de gresca i curiosos com nosaltres, l'espectacle s'allarga durant quasi 3 hores, però es poden fer birres i passant volant. La final ens la perdrem ja que demà marxem cap a New Orleans, les entrades es venien conjuntament així que les regalem a un botones de l'hotel. Al sortir del espectacle parem a sopar a un altre lloc recomanat pel tiu del matí que ens ha recomanat les soul-burgers, em zampo un Philly-Cheese-Steak, que es un sandvitx a l'estil de Philadelphia amb carn especiada i formatge que està de muerte, la Marta en menja un de pollo i a dormir.

Dia 7, cap a New Orleans hi falta gent. Pillem el carro pel matí fent una mica de camí alternatiu per poder veure el riu Mississipi, el veiem de rasquis després de tirar varies hores per una carretera supossadament paral.lela al riu. No recordo que jalem, arribem a mitja tarda a la capital del alcohol. El centre de New Orleans que es on estem no ha patit pas danys per l'huracà, i es una ciutat fiestera a tuti. L'hotel on estem que ens ha surtit molt be de preu 60€ per nit l'habitació doble, es un hotel històric amb un estil colonial que es el que impera al centre de la ciutat, es molt maco i tot ple de flors, te piscina i realment es un lloc espectacular. Anem a fer la volta de rigor per Bourbon Street, un carrer ple de bars amb grups en directe fent covers de Guns and Roses, Allman Bros, AC-DC i coses per l'estil, també n'hi han amb grups tocant Jazz, i dixieland i Funky old and new style, i també està ple de clubs d'stripers, Hustler i companyia. Ens fotem a un bar on hi ha un grup de covers amb animadora a la pista de ball i tot. La penya està super-desfasada, tots bolingues ballant amb plan guarro amb les ties, ties morrejant-se entre elles, tot molt efusiu i molt vistós. Els ianquis son així, no tenen vergonya, i si estan a un lloc on s'ha d'estar de festa, la porten fins a l'extrem. Fem una copeta allà i decidim continuar fent la volta. Aquest dia estem força cansats així que decidim anar a sopar a un lloc de "guais", un italià força maco, la gent però criden com a bojos. A New Orleans es menja molt marisc, llagostes, ostres, catfish... I per entrants demanem unes ostres amb sis salses, sorpresa la nostra quan ens portes unes ostres rebosades amb salsa bbq barrejada amb altres salses. Estaven bones, era com menjarte un nugget d'ostra. De segón demanem pasta, jo a la carbonara la Marta al vodka, la carbonara es amb crema de llet, crema de formatge, pesols i mig kilo de bacon recremat que es com els agrada menjarse'l, la salsa de vodka es una salsa de tomàquet força bona. Per postres probem el tiramissú, no està mal, però no acaban de pillar el concepte. Hem sopat amb vi i anem una mica tocadets, fem camí cap a l'hotel i demà serà un altre dia. El sopar ens va sortir per 70 dolars amb el vi i la propina inclosos, força bé, no?

Dia 8, visitem a peu tot el centre de New Orleans, es molt maco, els edificis son baixos i gairebé tots tenen balcons plens de flors, fot bastanta calda, però per sort està mig tapat i no patim el que s'hauria de patir. New Orleans està ple de bars, de tendes de vudú i de galeries d'art, així que ocupem gran part del dia visitantne. Visitem també un mercadillo que hi ha al centre, bastant cutre per cert, i com no, el museu del vudú, un petit , però petit, museu dedicat al tema on pots veure fotos de cerimònies i de personatges històrics rel.lacionats amb el tema així com parafernàlia variada, des de ninots plens de punxes a màscares varies per invocar als esperits, ja que estàs allà, es el mínim que pots fer. Trobo una tenda on venen pipes de fumar i equipament pels fumetes, venen una especie d'herbes suposadament col.locadores, pregunto si tenen alguna cosa similar a la Marihuana, em diuen mig escandalitzats que aquesta paraula no es pot dir, MARIHUANA, però que tenen unes herbes que em poden fer el fet, en demano un paquetet i una mica de paper per liar, vaig a pagar i em diuen sixty-four dollars! i jo que dic sixty-four?, bé noi potser ho provarem en una altre ocasió, però no em gastaré aquesta quantitat en unes herbetes que podrien ser les del caldo de la iaia, quan surto per la porta estic per dir ben fort MARIHUANA. També hi ha que dir que la ciutat es gay-friendly, i hi ha una zona gay força important. Vem anar a prendre una cervesseta a un bar gay sense saber-ho, el públic era força curiós, un semi-travesti foten-se lingotazos a mig matí un darrere l'altre, un paio que sortia a fer jogging descansant al bar foten-se una birra i un cigarret, un cambrer sorprès de que hi entressim... Al demanar ens pregunten si volem les copes per prendre-las allà o per emportar, a N.O. pots beure pel carre, la prenem allà i el tiu ens agraeix que ens hi quedem, suposo que no estan acostumats a que els heteros beguin a bars gays, ens preguntan d'on som i tot el tema de rigor, i crec que es sorprenen de la nostra obertura de mires, de debò, quan vem marxar el tiu ens va donar les gràcies per estar allà. Bé, després de la birreta de rigor anem una estoneta a l'hotel a aprofitar la piscineta, volem fer un bañito abans d'anar a dinar. A la piscina s'ens fot a ploure així que hem de tornar a la habitació. Anem a dinar menjar criollo, el tipus de cuina típic del Mississipi, anem a un lloc especialitzat en el tema on fan un menú criollo on probem diversos plats. La veritat es que es un menjar que deixa una mica que desitjar, es basa en potajes picants amb carn i peix i molt d'arròs i mongetes, nostà mal, però tampoc passa d'això, a la Marta no li mola gaire. N.O. es la ciutat del tabasco, es present a tot arreu, botigues de tabasco, posters de tabasco, i el trobes a totes les taules de tots els restaurants, curiós. Be, després de dinar continuem donant voltes per la city, que si pel port, que si per la part mes nova, cap amunt i cap avall. A mitja tarda ens anem cap a Bourbon St. on està la festa reconcentrada, entrem a un bar on hi ha un grup de covers i passem un parell de bones hores, ademés hi ha happy hour tot el dia i cada cop que demano un birra m'en posen 2, el primer grup que veiem està força be, fan versions dels Guns, dels Stones, AC-DC... amb una cantant amb una veu prou potent, quan acaben l'actuació entra un altre grup amb pose rockera que també descarreguen la seva ració de clàssics, després de 3 rondes decidim cambiar de bareto, ens possem a una terraseta on hi ha un grup tocant temes de jazz i old funky, molt be ho fan, el cantant-trompetista te un aire al R. Crumb que no t'ho creus. Un apunt, tant a Nashville, com a Memphis com a N.O. i a Texas també, les bandes tenen un super-pot on agraeixen les teves propines, 1 o 2 dolars està be, nosaltres sempre hi tiravem un parell de dolars, veure concerts gratuïts està molt be, però tampoc et ve de donarls-hi algun dolar. Be doncs, el grup del trompetista-R. Crumb està molt be, jo abans de que acabessin ja els hi havia posat el parell de dolars comentat, i be, quan acaban l'actuació fan una ronda amb el bote perquè afluixis una mica la mosca, i al costat tenim una parella de ianquis una mica granadets, 40-50, que porten mitja actuació grabant, quan sels hi apropen a per la propinilla dissimulen fent veure que estant menjant i com si no haguessin vist res, hi ha gent per tot. La veritat es que ja vaig força tocadet, voliem anar a sopar però a la Marta la comida criolla aquesta si li ha atravessat una mica així que ens decidim a anar a buscar una burger passant d'entaular-nos a cap lloc d'ostres i llagostes. I com que preguntant s'arriba a Roma, li pregunto a una comerciant a on podem fotrens una bona burger, i collons si ens ho va dir, Yo Mama's es diu el lloc, si aneu a N.O. no podeu deixar d'anar-hi, un antro ple a petar on per sort vem trobar una taula que feien unes burgers de locura. Unes hamburgueses enormes, fetes a ma plenes de formatge cheddar que estaben increibles, ja os en posaré una foto ja, joder quina cosa mes bona. De tant content que vaig acabar que em vaig comprar fins i tot la samarreta del local. Bé, ara ja tenim la panxa plena, i la veritat es que s'ens ha fet tard, decidim tornar a fer la última copa a Bourbon St. Aquest cop el grup fa versions de funky, tot el bar està ballant com a boixos al mateix compàs, molt guapo gent. Fem la birreta de rigor mentre escoltem clàssics del funky i veiem ballar al personal com si els hi anés la vida, molt personajismo, samarretes ochenteras i mucho golpe de cadera. Es la última copa, jo ja no puc mes, m'he fotut 10 birres i començo a no aguantarme els pets, anem a dormir que demà anem cap a Texas.

Ja estem al dia 9, ens aixequem amb la calma ja que l'avió no surt fins al migdia, esmorcem a l'hotel, bastant cutrillo però fa el fet. Tenim que tornar el cotxe a l'aeroport així que tampoc podem perdre molt de temps, fem les gestions i apa, cap a Forth-Worth ens dirigim. A l'aeroport em prenc una birra que em puja com poques, a USA totes les birres son pixats de cabra i pots beure tranquilament que costa d'enpitufarse, però aquesta, no se si seria perque era pel matí o perqué, però em va donar un cebollazo tonto de matí la mar de simpàtic. Però no patiu que tampoc em va passar res, només una mica de tonteria mañanera. Arribem a Dallas, anem a la companyia de cotxes de lloguer, i ens hem pillat un Mustang descapotable puta mare pels 3 dies que passarem a l'estat de l'estrella solitaria. Es un pepino blau que de primeres no sabem ni descapotar, em de remenar una mica per trobar els botons i les palanques adequades per treure-li capota al buga, però ho aconseguim, així que anem cap a Stockyard a Forth-Worth. Dallas està enganxat a Forth-Worth i practicament es una mateixa ciutat, i Stockyard es un barri de Forth-Worth on el temps es va parar per allà a la conquesta de l'oest. Stockyard son un parell de carrers plens de baretos i Saloons, els caps de setmana treuen el ramat pel centre i fan duelos de l'oeste, aqui els personatges van tots vestits de cowboys, nosaltres per no desentonar ens comprem uns barrets i ens vestim amb les nostres millors gales vaqueres. Desde Barcelona vem intentar reservar una habitació a un bed and breakfast estilo cowboy amb totes les habitacions temàtiques, però no ens hi vem poder comunicar, al arribar al poble el trobem i anem a preguntar si tenen habitació, ens ofereixen l'habitació del cavall, es la única lliure que hi ha, la dona que ho regenta, texana total, em demana 120 dolars per nit, però que si li paguem en efectiu ens deixa les 2 nits per 150. Como no, li pago en cash i ens instalem en aquest peculiar lloc. Tenim una gana de la muerte així que preguntem on podem anar a fotrens un bon bistec, la dona ens recomana un restaurant que després descobrirem que també es part del negoci, encara que la veritat es que ens vem fotre un peazo d'entrecoten, el meu gairebé cru, que estaba per llepar-se els dits. Com he dit abans, tot el poble es una postal del vell oest plena de botigues de roba cowboy i baretos de pseudo-rednecks. Fem la volta de rigor visitant una tenda aqui un saloon allà, i fem la visita a un museu dedicat al rodeo, ens arribem a la vella estació de tren que es on fan els duelos pel matí i que no deixa de ser un centre per turistes amb ganes de fer el vaquero una estoneta. En una botiga ens recomanen que anem al Billy Bob's per la nit ja que diu que s'en lia una de bona amb concert, ball, priba... Així que decidim primer anar a un rodeo, en fan totes les nits dels caps de setmana i després ens aproparem an Billy Bob's. El tema del rodeo es curiós, però la veritat es que tampoc passa d'allà. Montan braus, cavalls desbocats, enllacen vedells, vamos, lo tipic, però li falta una mica de ritme, entre prova i prova surten unes shorbes jineteras que fan cabrioles amb cavalls, ja us dic, nostàmal però m'ho esperaba una mica mes vibrant, per sort es poden fer birres i acabem passant una bona estona. El Billy Bob's està al costat del rodeo, però la Marta s'ha deixat el D.N.I. i encara que tinguem mes de 30 anyets et demanen identificació a tot arreu, tornem un momentet a l'hostal a buscar la seva I.D. El puto Billy Bob's està a tope, però a tope a tope. El puto Billy Bob's està a tope, però a tope a tope