el raco d'en freakdaniel

DEMOLIDORA ADAPTACIO DE LA CARRETERA, O THE ROAD QUE DEU QUEDAR MES FI O INTERESSANT O VES A SABER

2010-02-08T04:56:00.000-08:00

Ahir vaig anar a veure La Carretera, l'adpatació de la famosa novel.la de Cormac McCarthy, i deunidó la hòstia que et fot a la cara la pel.liculeta.

John Hillcoat un director per mi desconegut que veig que te una altra pel.li que pinta força interessant, trasllada a la pantalla la ja de per si dura novel.la de McCarthy i no ens dona ni una sola concesió. El director agafa la novel.la de McCarthy i ens la converteix en imatges lletra a lletra sense ganes, molt acertadament, d'edulcorar un texte tan cru com el del nordamericà.

A La Carretera veiem con un pare i un fill travessen el que va ser Estats Units cap al sud per trobar una mica de civilització o vida, ja que el mon ha estat debastat per algun tipus de catastrofe. No hi han aliments ni gairebé aigua potable, els pocs supervivents que hi han es dediquen a la supervivència pura i dura si no s'han passat al canibalisme i l'esperança que normalment es l'últim que es perd fa temps que ha quedat enrere. Potser aquest pare en conserva una mica o simplement es nega a la idea del suicidi, però el seu fill ha nascut sense saber el que es.

La posada en escena de la pel.li es sensacional, amb uns paratges desoladors que ens transmeten una angoixa consatnt. Els interprets estan magnífics, tant Mortensen com el nen com les breus aparicions de Theron o Robert Duvall es deixen la pell en totes les escenes d'aquesta gran pel.licula. La direcció es molt ferma no donant cap moment de la relaxació al espectador i dominant el ritme i els encuadraments a la perfecció. La banda sonora la signa Nick Cave amb Warren Ellis, fent una partitura minimalista que s'adapta a la projecció com un guant. I evidentment, la història del Senyor McCarthy amb la que va guanyar el Pullitzer fa un o dos anys es un cop de puny a la teva boca així que no se que mes podeu demanar.

Una de les millors pel.licules de l'any passat sense cap mena de dubte que passarà a ser un clàssic desde demà mateix.

McCarthy es un gran escriptor i les dues últimes adaptacions de llibres seus ens han donat dues pel.lis importants. No puc esperar a l'adaptació de Meridiano de Sangre que espero que li donin al Senyor Hillcoat si saben el que ha de fer.

GIANT CASH

2010-01-28T10:47:00.000-08:00

Dimarts passat vaig aconseguir enganyar a uns quants col.legues i vem anar a l'Apolo a veure els Giant Sand interpretant l'àlbum At Saint Quentin de Johny Cash, i sort que es van deixar enredar, perquè per mi va ser brutal!

Us explico una miqueta, una discogràfica a ideat una gira per fer coneixer els seus artistes enviant-los a fer la ruta tocant un dels seus discos favorits, We Used To Party es diu la iniciativa, i el tret de sortida l'han fent amb Giant Sand tocant aquest disc. I no hi havia millor manera de comneçar.

El grup es va presentar a lo bàsic, contrabaix, 2 guitarres i bateria i la veu trencada de Howe Gelb, aproximant-la una mica mes a la de Cash, i es van fer acompanyar per una islandesa de veu dolça per fer els temes on cantava June Carter, i es van dedicar a interpretar totes les peces de Saint Quentin, però cambiant l'ordre del disc i reinterpretant a la seva manera cada cançó. Accelerant i disminuint les peces de Cash ens van deleitar amb unes increibles versions de tots aquells grans clàssics.

El grup va disfrutar, se'ls veia lo be que s'ho passaven, i ens va fer disfrutar amb versions despullades, versions estiradas, versions hipnotitzadores de les grans cançons que va fer Cash fa tants anys, les van revestir amb modernitat i classicisme alhora oferint-nos una jornada molt especial. Molt relaxadeta, potser massa per alguns, però subtilment animada i plena de clàssics atemporals.

A l'hora de fer el bis, la banda va marxar però Gelb es va quedar sentat en una cadira en un racó mentres projectaven un video amb un tema de Johny Cash acompanyat de June Carter Cash, la seva dona, i rodejats de coristes marcant-se un espiritual d'allò mes mogudet, Gelb va agafar la seva guitarra i va anar marcant els acords mentre gaudia amb nosaltres d'aquell vell clip. Per acabar el concert ens van oferir un animat Ring On Fire perquè poguessim anar a dormir amb un somriure d'orella a orella.

Un molt bonic homenatge al gran Man In Black i un gran concert de Giant Cash! vull dir Giant Sand.

ERRARUM HUMANUM EST + M.A. MARTIN COMEBACK SPECIAL

2010-01-28T10:04:00.000-08:00

Aniré acabant amb els títols en llatí...

Be, que a l'anterior entrada vaig fer l'apunt del pròleg del Silvio José, i que no, que no, que no surt en aquest, que el pròleg es de Surfin On The Third Wave, que l'acumulació-enllaçament de lectures provoca averies que et fan cometre aquest tipus d'errades.

Dit això, començaré per reafirmar que Paco Alcazar es SUPERDEPUTAMARE, estic llegint El Manual De Mi Mente i tampoc tinc paraules..., be, alguna opinio si que tinc al respecte però ja en parlarem quan l'acabi. Però lo dicho, que està dabuten.

I ara per fi comentaré aquesta nova-primera edició de Surfin On The Third Wave. S.O.T.T.W. va apareixer al Vibora gairebé en la última època, i al ser publicat mensualment, donava una impresió de serie amb capitols auto-conclusius sense total relació les unes amb les altres. Però això ha quedat solucionat i ha millorat el texte al ser publicat com una obra, o novel.la gràfica o com li volgueu dir.

A S.O.T.T.W. M.A. Martín ens explica una historia coral d'un grup d'amics en una societat euro-futurista, i com sempre, te un ull possat en el costat mes fosc de la realitat que ens rodeja pels 4 cantons. Cada un dels personatges te una personalitat definida, i el grup actua mes com a valvula d'escapament que com a un veritable grup d'amics, els personatges no s'acaben de suportar els uns als altres, son egoistes, son covards, son obsesius, son alienats...

Al ser publicada en format revista, Martín crea els capitols de manera de històries curtes autoconclusives, al llegirla en conjunt ens adonem que el que va crear van ser capitols de novel.la, limitats per la necessitat de la revista però molt ben resolts i amb una coerència conjunta que et fa sentir com si llegisis una obra nova.

Podem fer comparacions amb las amistades peligrosas, com diu Palacios en el pròleg, o les podem fer amb friends, però el mes fàcil es que les fem amb les relacions humanes de veritat perquè, qui no ha actuat alguna vegada devant d'amics i familiars?

Si si, Errarum Humanum Est per la meva equivocació, però en l'àlbum de Martín podreu observar desde la distància alguns errors humans força impactants.

L'àlbum es completa amb els pocs capitols publicats de Jelly Beans, en els últims estertors d'El Vibora, i en la linea, como no. Uns germans pijoncios mig sociòpates conviuen amb una societat que està mes a la vora del que alguns es pensen.

Ademés, per rematar-ho hi han 3 relats curts d'algun especial del Vibora, on destaca especialment la breu història d'una adol.lescent que vol coneixer el seu pare biològic i s'enduu un bon gerro d'aigua freda.

L'estil de linea clara i els colors i tons suaus combinats amb els crus i concisos guions de Martín converteixen a S.O.T.T.W. en una altra compra o si mes no lectura obligatoria.

Menció apart el pròleg de l'àlbum que el trobareu en l'últim paragraf de la entrada anterior, així si us interessa potser llegiu l'altra entrada.

Long Live To The Rubber Man!

Aquesta imatge es de Bitch però...

AVE CESAR MORITURI, DE RISA, TE SALUTANT

2010-01-20T11:00:00.000-08:00

Lloem a l'emperador, que ha arribat per quedarse!

Llarga vida al mandrós! - Visca el dèspota! - Mort a la vellessa! - Salve emperador!

De quin emperador parla, us preguntareu. Donçs del nostre nou emperador, el Sr. Silvio José.

Silvio José Emperador - El Buen Parásito de Paco Alcazar per fi ha caigut a les meves mans, n'havia sentit a parlar força be a o llegit por ahi en algun blog. N'havia llegit alguna tira al Jueves, que compro super-esporadicament, i potser al només degustar-ho en la tira setmanal no m'havia acabat de cridar l'atenció i ja us dic, potser compro 6 Jueves al any. Vamos, que el coneixia però no acababa de convencem, però després de llegir un parell de comentaris a la Cárcel de Papel, vaig decidir donar-li una oportunita, i collons! Sort que se la vaig donar, només llegir la primera pàgina ja quedes subjugat al delirant mon de Silvio José, son pare i la colla de frikies que els rodeja. Des de ja, Silvio José forma part de "els meus còmics favorits", i ademés en lloc d'honor.

Silvio José es un tipejo solter de 45 anys que viu amb son pare, un treballador de la banca jubilat que viu sota la tirania d'aquest extrany fill seu. Silvio es un tiu insensible, dèspota, egocèntric, covard, que no treballa i no te intenció de fer-ho, que sopa des de fa mes de 30 anys salchicas Chispitas, que cada cop que es possa malalt monta el número, que viu obsesionat amb jocs d'ordinador de la II Guerra Mundial, s'arriba a preguntar com els hi va costar tant als aliats guanyar la guerra quan ell la guanya constantment. Ademés, viu rodejat, be rodejat no ja que te poca vida social però la que te..., d'autèntics paràsits com el seu millor amic, un malalt mental acompanyat d'un geymperman de la sort que li dona consells i ordres, un profesor d'autoescola esquizofènic amb un look hitlerià total, un psiquiatra psiquiatric, alguna dona desesperada...

Alcazar destil.la mala llet pels quatre costats. El to dèspota de Silvio cap al seu pare i tota persona mes gran de 50 anys, la egomania del personatge que es creu que als seus 45 anys es un jovenet amb un segle de vida per devant, el pare de l'amic boig de Silvio casat amb una joveneta de 19 anys per la qual perd els papers relegant al fill al mínim possible... Tot el Microunivers que envolta el personatge es absolutament delirant i cada una de les frases escrites en aquest àlbum fan riure, si, si TOTES.

L'apartat gràfic beu de l'humor gràfic mes que dels grans mestres del còmic, però es totalment adequat per la obra, jo no se veure Silvio d'una altre manera, i tot i ser bastant planer no deixes de veure clarament el que l'autor vol expressar, vergonya alïena, por, tirania...

Només veure la portada em pixo de riure i des de la meva inconsciència i falta de rigor cal.lifico aquest nou emperador de OBRA MESTRA.

Així que ja sabeu, si voleu partiuse la caixa una bona estona amb la colla de degenerats mes grans del mon aneu corrent a comprar-vos aquest àlbum, no us en penedireu.

Menció apart pel pròleg de Jesus Palacios on en la seva primera part es planteja de donar el seu cos un cop mort a una associació de necròfils... Jo també m'ho estic pensant, no se si la Marta ho entendrà. Fucked After Death.

I GOT 2 TICKETS TO PARADISE!!!!

2010-01-19T05:23:00.000-08:00

Avui han sortit a la venda les entrades per veure Kiss a Barcelona al Palau Sant Jordi.

Degut a propers temes procreatius no se si hi podré assistir, no puc saber l'humor d'una mare primeriza amb un crio de 2-3 mesos, encara que no crec que sigui un humor gaire benevol. Igualment jo ja me las he pillat ja que crec que s'acabaran ràpid i per poc que pugui no voldria perdrem-ho.

Què que faig jo anant a veure els Kiss? Home, no son el grup de la meva vida, ni molt menys, però l'espectacle que fan, que només he vist en video, crec que val la pena viure'l. Es el típic concert que encara que no t'agradi el grup, que tampoc es el cas, val la pena de veure'l.

Rock & Roll All Nite.... Be, all nite, all nite em sembla a mi que no, Kiss comencen a les 21.00h.

NINE INCH NAILS, GOOD BYE AND HELLO

2010-01-13T23:04:00.000-08:00

El senyor Reznor no ho te clar això de despedirse del públic, això de ser un tio hiperactiu deu se difícil de compaginar amb no fer res, i per això anuncia un mínim de 2 nous treballs aquest 2010.

Pel poc que he llegit, vol arriscar, como no, i crear sons nous, la espera serà dura, sí! però per amenitzar-la ha penjat unes quantes llaminadures per a tots.

A veure canalla, de criatura no de quinqui, si aneu a la fantabulosa pàgina web www.nin.com hi podeu trobar uns enllaços de descarrega i d'streamin per poder veure un concert sencer de la penúltima gira de la banda, Lights In The Sky Over North America. Teniu 32 temes 1 darrera l'altre de la gira mes espectacular que s'ha fet mai. Es un espectacle multimierda on la tecnologia va de la ma de la música per crear una sensació d'experiència mística total. De debò nanos, es al.lucinant.

Els mes propers a mi sabreu que JO, visca l'ego, vaig assistir a Dallas fa 2 anys a una de les parades d'aquesta gira i encara em venen esgarrifances quan recordo les meves 2 hores y quart al paradís, si la gira del Fragile de Barcelona ens va flipar a tots, aquí jo vaig estar a un pas de l'èxtasi, i jo a l'èxtasi no hi arribo mai si no es amb altres substàncies, jeje. De veritat que no us ho podeu perdre, i si ho feu, vosaltres mateixos.

Teniu moltíssimes opcions de descarrega, la de blurray ve en breu, de moment n'hi ha una d'uns 6,8 Gb de pes així que podeu imaginar-vos la qualitat de les filmacions.

Ademés, es una cosa curiosa el que han fet per aconseguir aquest video, el Reznor va penjar 400 Gb de material de 3 concerts diferents i els fans ho han editat intercalant filmacions amateurs, hi ha moltíssimes càmeres desde tot tipus d'angles i la experiència, com ja he dit, es total. Ademés el so esta en 5.1 o sigui...

Però aquí no s'acaba tot, no, no, hi ha una pestanyeta en les noticies que diu Wave Hello, i aqui hi trobeu 4 enllaços directes a Youtube en HD amb 4 temes de la última gira, si, si, la de Wave Goodbye, en aquest cas, son concerts d'estadis amb el grup en cru, no hi ha filigranes visuals, però en estat de gràcia també. Com a curiositat o raressa, jo no els hi he vist tocar mai en aquest pais, hi ha una versió del tema del Duc Blanc de I'm Afraid Of Americans.

Així que ja ho veieu, de Wave Goodbye, res, bentornat rei del sorollisme

Un enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=jL7iGw5nm1k

NIN WAVE GOODBYE MADRID JULIOL 2009

LES FOTOS SON CORTESIA DEL JEVI, L'EDU, LA EXPERIÈNCIA LA VEM VIURE UNS QUANTS.

LECTURES RECENTS

2009-11-11T09:13:00.000-08:00

Holaaaa!
Què hi ha algú?
No, no, no hi ha ningú.
Ja ho sabia ja, però de ilusión tambien se vive.

Be donçs, que tornem a intentar-ho, a veure si hi dedico el temps que es mereix això, m'espabilo una mica, i intentantem donar-li continuïtat.

I res millor per tornar que fent una miqueta de "crítica de còmic", o "apreciacions d'un pallús sobre algun espectacle gaudit o alguna lectura realitzada" digueu-li com volgueu.

Ultimament han coincidit al mercat unes quantes cosetes meravelloses, i jo us en comentaré alguna.

Comencem amb "Nightmare Alley" "El Callejón De Las Almas Perdidas", segona obra publicada en aquest pais d'Spain Rodriguez, venerat i veterà autor de culte underground. Jo la veritat es que no en coneixa res d'aquest bon home, l'havia sentit esmentar i tal però no n'havia gaudit mai de les seves obres. Ademés, diuen, que aquesta es una obra "menor" de l'autor, i jo no n'estic gens d'acord.
A mi m'ha semblat una obra Major, no mestre, però si gran, també he de dir que ni havia llegit la novel.la ni havia vist la peli. Em sembla una gran obra perquè es un texte acollonant, una novel.la negra ambientada a la seva primera part en una fira de fenòmens, frikis i embaucadors on s'hi guanya la vida un mag que prospera a la segona cap a mentalista i estafador. El protagonista es precipita del cim fins a baix de tot, acabant sent irreconeixible com el guanyador del principi de la novel.la.
En l'apartat gràfic, Rodriguez es limita en tot el còmic a una composició de 4 vinyetes per plana el que treu originialitat al àlbum, però no deixar de ser una composició encertada degut al gruix del texte que acompanya les imatges. Un estil de dibuix molt underground, amb rostres angulars i traços marcats, femmes fatales estilitzades... A mi el dibuix m'ha semblat molt adient per aquesta història ja que reflexa la sordidessa del texte a la perfecció.
Deures pendents, veure la peli i llegir el llibre.
Deures encara mes pendents, que es publiqui alguna de les obres preterites de l'autor per poder "jutjar" amb mes arguments i poder gaudir de les veritables perles.

Continuem les lectures amb el llibre del Génesis de Robert Crumb. El millor dibuixant del planeta il.lustra paraula per paraula el llibre del gènesis de l'àntic testament. S'ha tornat boig? No ho crec, em sembla que ja ho era. S'ha redimit dels seus pecats? Ell diu que no, que continua sent ateu. Donçs què ha fet aquest home? Donçs ha adaptat al còmic un dels textes mes vells de la història de la humanitat per donar-lo a coneixer al gran públic. I el que fa es apabullar-nos amb uns dibuixos al.lucinants, la de rotrings que te que haver gastat aquest home per dibuixar les 200 planes que ocupen aquesta adaptació. Triant les imatges a il.lustrar amb un encert pasmós. Després de llegir aquest Génesis, sembla que sigui una cosa fàcil adaptar-lo, però crec que hi ha una gran feina darrera, de documentació, de planificació i de plomilla.
Al ser educat en un cole de monges, ja coneixia la majoria de les històries que es troben al gènesis, però mai l'havia llegit de pe a pa. Aquí teniu la oportunitat de llegir d'una manera amena un dels textes on es bassa la fe de milions de persones d'aquest planeta, i deunidó amb el llibret de marres. Crumb ens fa veure el final de una era matriarcal per anar entrant mica en mica fins al patriarcat establert fa mes de 2.000 anys, ens ensenya les llegendes en que es basen les grans esglesies dominants, tant la catòlica com la jueva, hi trobem els origens del racisme, del masclisme, del nou ordre mundial autoritari, Déu es un personatge egoista i una mica cabron al qual si no li fas cas, cataclasca.
En definitiva, Crumb adapta literalment un dels textes amb mes adeptes al mon que segur que crea rebuig per aquesta literalitat. I l'adapta magistralment.
Si sentiu curiositat per llegir la creació, Adam i Eva, l'arca de Noé, Sodoma i Gomorra, Caïm i Abel, la torre de Babel... Aquest es el vostre còmic. Ademés, Crumb, no es pren gaires llicències, però els hi fot unes cares d'empanats als personatges cada cop que es troben amb déu o presencien algun miracle...
Un dels còmics de l'any.

EL OTRO HOLLYWOOD... I NO ES PAS BOLLYWOOD! LOS TRAPOS SUCIOS... QUE DEU NI DO LO BRUTS QUE ESTAN

2009-07-01T09:54:00.001-07:00

Com vaig dir fa poquet, la lectura de còmics estaba ocupant gran part del meu temps i volia solventar-ho a rehabilitació, i collons si ho he fet.

M'he pulit aquests dos llibrots en un plis, sobretot el dels Motley Crue que me l'he llegit en tres dies escasos.

Començaré però parlant de "El Otro Hollywood" una història oral sense censura de la industria pornogràfiaca als E.E.U.U. Escrita pel mateix autor de "Por Favor Mátame" amb colaboració de 2 autors mes, segueix la pauta establerta per la seva meravellosa radiogràfia del punk, o sigui, enllaçant cronologicament trosos d'entrevistes de personatges que van viure en les seves carns el que s'ens està relatant, i si en aquell cas eren els joves i descerebrats punks, en aquest son les joves i descerebrades Porno-Stars.
El llibre comença amb les gravacions de 8 mm. dels anys 50-60 on es fèien curts soft pujan de to pas a pas, endinsant-se en els bojos 70 amb els seus peculiars personatges, donan pas al video i els fast-food pornogràfic dels 80, arriban a la normalització, si mes no penal, de la industria als 90 i concloent amb el cambi de segle arribant als 00.
Una de les parts mes interessants d'aquest llibre es veure la evolució de la societat americana, els perfectes 50, els innocents 60, els macarres 70, els bojos 80 i els mes foscos 90. Però evidentment no tot es queda aquí, el mes important son la galeria de desquiciats, calculadors, egoistes, adinerats, deshinibits i viciosos personatges. Centenars d'histories de sexe, drogues i rock and roll es van entrecreuant per formar un amalgama viciós i pervers on aquests personatges s'hi senten a gust.
Destacaria varies histories com la de Linda Lovelace amb la seva "paranoia?" de maltractes i victimisme, la de John Holmes i la seva turmentada existència rodejat de la pitjor calanya, la de Pat Livingston un agent de l'F.B.I. que acaba creient-se el personatge i la resposta de l'agència abandonant-lo a la seva sort, la de Traci Lords la menor reina del porno o la de Savanah la actriu en decadència que es vola el cap, també riureu recordant la història de Bobbit al qual la seva dona li va arrencar la cigala d'una mosegada i després de transplantrsela va tenir els seus 15 minuts de fama....
A mi el porno en si mai m'ha dit res, si en veig una peli mai paso de 5 minuts, un cop he acabat la feina ja no hi tinc cap interès, però si que sempre m'han agradat els documentals referents al mundillo com el de Jeremy, o Inside Deep Troath, o pelis com Boggie Nights, i aquest llibre, si us interesa el gènere com a mi, es imprescindible per coneixer-ho una miqueta millor.
L'únic defecte del llibre es que com son parts d'entrevistes o declaracions de gent que no puc identificar a vegades presta a confusió amb el ball de noms.

"Los Trapos Sucios" es la biogràfia autoritzada de Motley Crue, i collons quina biogràfia! El somni del Rock and Roll viscut per una colla d'inadaptats semi-delinqüents i drogoaddictes els acaba esclatant a la cara. Mai he sigut un gran seguidor de la banda, coneixo els seus singles i puc corejar algunes de les seves cançons, però mai he estat obsessionat pel grup, però després de llegir tanta merda, els hi acabes agafant carinyo.
La desastrosa vida de Nikky Sixx amb una infància solitaria i una adolescència combativa, amb una ràpida addicció a les drogues i al alcohol i la seva tossuderia per arribar a ser una Rock-Star destrossa habitacions, les addiccions a la heroina, a la coca xutada i a tota cosa que es pogués xutar o esnifar, els seus pasos per rehabilitació, la seva "vida familiar", la lluita per poder seguir veient els crios, acaba convertint-lo en un paio entranyable que fins hi tot hi quedaries per sopar.
Els inicis a Compton de Vince Neil, la seva adolescència com a rei de les nenes i surfista californià, el seu alcoholisme sever, la dràmatica història de la seva filla i tota la lluita que va comportar, així com la seva aura prematura d'estrella del rock també aconsegueixen que li vulguis obrir les teves portes.
El talent de Tommy Lee i la seva vida loca una miqueta de gosset faldiller dels altres sobretot de Nikky, i la seva desastrosa carrera amorosa, com la de tots els membres vamos, potser no fan que vulguis anar a prendre alguna cosa amb ell però si que et fa compadir-te una mica del personatge.
I per últim Mick Mars, amb la seva enfermetat degenerativa i la seva experiència previa en altres bandes t'el fa respectar com a persona.
Entrecreuant versions de la història dels diferents membres de la banda, aquest llibre es converteix en la biogràfia rockera per excelència, es com Spinal Tap però totalment en serio acompanyant a uns tipejos sortits de les clavegueres. Està plagat d'anecdotes entre ells mateixos i amb altres bandes i personatges de la indústria ademés de les crues històries personals d'aquests degenerats.
Ja us dic, me l'he devorat en 3 dies sense apartar la vista del llibre. Si voleu saber el que es el Rock aquest es el vostre llibre.

Per últim dir-vos que els 2 llibres han estat editat per Es Pop Edicions d'una manera fantàstica amb tapa dura i sobre-coberta. Llàstima, sobretot en els Trapos Sucios, que les fotos no siguin en color.

TABOO... IMPRESCINBIBLE

2009-06-13T00:56:00.000-07:00

Com ja debeu saber, i si no si contineu llegint ara us enterareu, un dijous de cada mes es celebra al Apolo un espectacle de burlesque anomenat Taboo.
I què es el burlesque? us preguntareu alguns, doncs bé, el burlesque son actuacions de noies imitant o reproduint espectacles eròtics dels anys 20-30-40, o sigui, strip-tease humorístics on només s'arriben a ensenyar els pits, i ni això ja que les artistes es tapen els mogrons amb petits "embellidors", es que vinc del mon de la ferreteria i no se com referir-me al que fan servir per tapar-los.
Però el Taboo no es queda només amb això. Taboo és un espectacle complert amb una banda en directe capitanejada per Dani Nel.lo anomenada Mambo Jambo que porten a la pràctica i amb una energia desbordant, Rock and Roll 50's, Swing, Jazz, Surf... Nel.lo amb el seu saxo es fa acompanyar per un contrabaix, una guitarra i una bateria, a més a mé de tant en tant surt a escena amb ells la fabulosa Myriam Swamson, una noia de Sarrià amb una veu portentosa i ens regalen meravelles com la seva interpretació del Mambo Italiano.
L´'espectacle està presentat per la sempre divertida i encantadora Rachel Arieff, la mistress de l'Anti-karaoke, que intercala algín dels seus divertits monòlegs amb frases com, " en la España profunda se enfadaron conmigo porque pregunté si cuando las parejas se casaban continuaban siendo hermanos", jeje,... amb actuacions amb la banda de Nel.lo.
I evidentment, el més important de l'espectacle, son aquests grupets de noies que evocant l'erotisme mes pur i divertit ens ofereixen un show inoblidable.
En aquesta ocasió hi havien 2 grups de burlesque-girls, dues noies de Madrid "The Imperialetes", i tres em sembla que alemanyes "The Harbor Pearls". Com ja dic, aquestes noies ofereixen un espectacle eròtico-festivo molt soft, però molt evocador i realment eròtic. No son models ni falta que els hi fa, son dones-noies de veritat, unes més primes, altres amb més pit, unes més altes... No hi ha impostura i això dóna sentit a l'espectable i a les dones. A més a més, va haver-hi l'actuació sorpresa de Yella, una noia que feia un espectacle similar però tragant foc.
Algunes de les actuacions van ser, un strip-tease amb vestit dels anys 20, una reproducció d'un can-can del vell oest, una simulació de bany amb escuma, un vestit de globus que anaven explotant, la noia que tragaba foc...
Però no tot s' acaba aquí, donant voltes entre el públic qual cigarrerteras de cabaret hi han 2 noies també super sexis anomenades "Las Vecinitas" que venen dolços i que s'encarreguen de recollir les peces de roba desperdigades a l'escenari després de les actuacions.
Entre el públic trobem assistents caracteritzats per la ocasió rescatant els "trajes" de l'avi, això si, d'uns avis amb molta classe, i també es monten improvisades competicions de ball entre els assistents.
També teniu la possibilitat de llogar una taula per 4 persones pel mòdic preu de 10 euros i així teniu la visió assegurada.
Jo vaig assistir aquest primer cop amb 2 Danis més i els tres vem sortir encantats de poder veure aquest meravellós espectacle del qual, com ja he dit, podeu gaudir un cop al mes a Barcelona. En mi tenen un fan i un, segurament, asistent asiduu, em vaig perdre el primer show per estar a Asturies veient als SCOTS i el segon per estar amb la potachula, aquest tercer cop ja hi he pogut anar i ja tinc ganes de poder tornar.
De veritat que val molt la pena, no us ho perdeu. Taboo està aquí i esperem que per quedar-s´hi.
La pròxima edició es el 23 de juliol.

NINE INCH NAILS... ENCARA HI HAN ENTRADES

2009-06-13T00:53:00.000-07:00

L'altre dia vaig publicar que s'havien axhaurit les entrades pels NIN, això dèia a Ticketmaster, però ara si en busques en tornes a trobar.

Com això no te difusió, no crec haber confós a ningú, però per si acàs, corretgeixo el meu-seu error.

El teloner confirmat a la web de Reznor es Alec Empire, el ruidismo està asegurat.

FREAKDANIEL FREAK DANIEL

2009-06-13T00:40:00.000-07:00

Això no es un post ni res semblant, simplement es una proba per veure si d'aquesta manera si escric freakdaniel al google puc trobar aquest puto blog i així faig creixer, una mica mes, la meva megalomania.

Per no deixar-ho així, dir-vos que el nom va ser "creat" per la meva primera actuació al Anti-Karaoke i que el seu origen ve de els Freak Brothers. Quan vem sortir a cantar aquell primer cop, van pujar varios amb mi, em vaig apuntar com The Fabulous and Furry Freak Daniel imitant la capçalera del trio de hippies per excelència.

I apa, per rematar el post us poso una imatge i el següent comentari:

M'estan entrant unes ganes tremendes de llegir la biblia...

I també us deixo una altra fantàstica imatge trobada al blog d'Es Pop Editorial, l'interesantíssim Cultura Impopular

NINE INCH NAILS, ENTRADES... EXHAURIDES!

2009-06-11T23:37:00.000-07:00

Jo ja vaig avisar amb temps, i com era d'esperar, ja no hi han entrades per veure als NIN en la seva gira de despedida.

Qui s'ho perd es perquè vol.

Quines ganes!!! AAAAAAAAARRRRGGGGGHHHHHH!!!!!!

KIRBY EL REY DE LOS COMICS

2009-06-09T08:41:00.000-07:00

Per no llegir només còmics, cosa que solucionaré a partir de demà amb regularitat ja que a la rehabilitació m'hi enduré un llibre perquè si no es soporifer, he llegit un llibre, que parla de còmics.
I no només parla de còmics, sino que parla del Rei del còmics, o si mes no d'un d'ells. Com podeu haver apreciat pel titol, el llibre es una biografia de Jack Kirby escrita per Mark Evanier, guionista de Groo i de series Marvel, sobretot als 70. Evanier va ser assistent personal de Kirby des dels anys 70 i es va convertir en un amic personal. Així doncs, amb el carinyo d'un amic, Evanier fa un retrat de Kirby repasant tota la seva vida personal i profesional.
Si no sou grans coneixedors de la obra del vell Jack, com el meu cas que l''admiro però no en disposo de gaire material, aquest llibre us servirà de guia per l'univers d'aquest creador de mites, es pare del Capità Amèrica, de la Patrulla X, dels Venadores, d'Iron Man, de Nick Furia, de Kamandi, del 4 mon... I ademés de ser creador o co-creador de tots aquests personatges, es renovador del llenguatge del nostre mità favorit, es el dotador de moviment de les vinyetes estàtiques, es precursor narratiu i endeví teòric de la industria. Alhora es també una persona humil i mal donada per negociar, un esclau de la taula de dibuig però també un enamorat, un addicte als llapissos i un personatge maltractat per la industria durant els seus millors anys. El reconeixement del geni, com en tants casos, va arribar a l'ocàs de la seva carrera, tot i ser respectat pels professionals desde els seus inicis per la seva capacitat inventiva i la seva qualitat gràfica.
El llibre ademés, es un recull de les seves millors creacions i dibuixos. Es un treball d'arqueologia dut a terme per Evanier per complaurens a tots. Hi ha una tria al.lucinant de material, desde originals a pàgines espectaculars, dibuixos per encarrec i dissenys mai utilitzats.
En definitiva, es la porta principal per accedir a un univers que a partir d'ara està obert per tothom.
Com diuen a l'article final del llibre, "necesitabem aquest llibre".

AC DC , O, COM ENTRAVEN ELS PARALIMPICS A L'ESTADI?

2009-06-09T00:29:00.000-07:00

Després de perdrem un dels concerts de l'any, els Black Crowes a Vitoria, i malvendre les entrades, m'han de donar 20 euros per unes entrades que m'en van costar 100, i deixar passar la oportunitat de veure Wilco a l'Auditori, gràcies Roger per la teva comprensió i gràcies Montón per comprar la meva entrada, ara ja no tenia excusa. Tenia entrades per anar a veure AC DC a l'estadi i volia anar-hi i no podia engatusar les entrades a ningú, així que... cap a l'estadi i falta gent! Be, faltar gent no n'hi faltava, 62.000 persones estaven disposades per la gran festa del rock.
Vem sortir de casa a les 19.30 i vem arribar a l'estadi sobre 20.15. Primera chufla, allò estava a petar, hi havia gent fins i tot a sota de les pedres, els cotxes aparcaben sobre voreres, al mig de la muntanya i a qualsevol lloc on hi veiesin un forat, els llocs per minusvalids estaven plens desde fèia estona i no sabiem on anar a parar, per sort, vem veure com un cotxe passava per la vorera i accedia a un carrer tancat i el vem seguir, vem anar a parar a una zona ja plena, però vem tenir la sort de que una fregoneta deixava lliure un lloc i un noi de la organització ens hi va deixar aparcar. Ok, step one! Ara puja cap a l'estadi. En la nostra innocència pensabem que estabem allà al costat, i en condicions normals estabem a un lloc de puta mare, però sense poder recolçar el peu la cosa era una mica chunga. Com ja debeu saber, Montjuic es una muntanya, i fa pujada, i l'accés a l'estadi està ple d'escales, vem tenir que pujar uns 3 trams d'escales cap a dalt, venga, que ja estem a prop. L'ascenció al cim ens va portar una mitja horeta llarga, però al final hi vem arribar.
Aleshores... La marabunta, els accesos a l'estadi estaben a tope, milers de persones volien entrar a veure als vells rockers, i evidentment, ningú miraba per on anaba ni tenia en compte si portaves crosses, els porters i segurates no sabien per on haviam d'entrar, vem preguntar a 2 o 3 accesos i ningú en tenia ni puta idea. Descansem, un jevitrongo gordo i guarro pilla una litrona del terra, es reomple una llauna de birra que porta i tira la xibecs practicament als meus peus, qualsevol li diu algo al paio. Per sort a la tercera va la vençuda i un segurata ens indica que hi ha un lateral amb porta per minus, per fi podem entrar, hem estat a punt de desistir, però al final la cosa ha sortit be.
Només entrar a l'estadi trobem lloc a les grades al final de tot, m'han deixat entrar un tamburet per poder recolçar la pota i allà que ens instalem. Podem veure el final de la actuació de The Answer, un parell de temes nous i tanquen amb Up in the Sky, temazo, però tenen molt mal so i visibilitat zero. Queda mitja horeta per poder veure els australians, durant aquest temps, hi ha gent que es fa fotos amb el meu peu, una podòloga, hi ha qui em fa fotos a mi, hi ha qui em senyala el peuet i el tamburet... I jo allà amb la pota tiesa. La Marta fa varies fotos, que penjaré després, i amenitcem la espera. I toquen les 22.00, i s'apaguen les llums i es veu per les pantalles un montatje d'animació amb un Angus Young diabòlic amb uns rails de tren a tota llet, i una locomotora s'estrella a l'escenari, i a partir d'aqui, els riffs gruixots i les bases seques marca de la casa innunden l'estadi. Amb un so atronador, res a veure amb els dels teloners, i un montatje espectacular, la banda desgrana peces de l'últim àlbum, unes 4 en tot el concert, amb els seus èxits de tota la vida, com ja dic, el so es potent i el montatje es la hòstia. Això es un concert, si, però també es un espectacle, focs artificials, llums de tota mena, campanes gegants on es penja Brian Jones, nina inflable gegant (Rosie), striptease de l'Angus... i tots els trucs escènics dels australians. Rock and Roll Train, War Machine, Whole Lotta Rosie, You shock me all night long, Thunderestruck, Hell Bells... Puta mare gent.
El públic, de lo mes variat, devant nostre teniem dos jovenets molt entusiastes, un amb la pota tiesa com jo, una fila mes i trobem un quarenton avançat amb la dona vibrant com una mala cosa, encara una fila mes i trobem un altre quarentont vibrador amb la dona i el fill, i per les escales va desfilant un sense fi de personatges de tot tipus, amb força presència de hevitrones ochenteros, vamos que ja estaba el públic una mica granadet, i rockeros varios. Una parella ochentera s'ens va posar al costat durant una estoneta i em van donar un peta, una mica petrolin això si, però m'el van donar, i vaig rebre varies mostres de simpatia i soport al veurem amb la pota tiesa al tamburet.
Quan van ser les 23.40 i després d'un solo de l'Angus de 7 o 8 minuts i una pluja de confeti i llums vem abandonar l'estadi, no voliem trobant-se el cristo de tenir que sortir d'alla a correcuita, la tornada fins al cotxe la vem fer en 15 minuts, era baixada i vem trobar una rampa, i a les 00.00 ja estabem a plaça Espanya, a les 00.30 estabem a la porta de casa, i així conclou el meu primer concert sense una cama. Ara com ara només tinc entrades pels Nin i son a finals de juliol i espero poder anar-hi a peu.
En l'anterior ocasió que vaig vuere AC DC, en un Monsters Of Rock al 92 o 93, van afegir a tot aquest montatge escènic, el repartiment de diners amb la cara d'Angus, i en aquella ocasió, Metallica els hi van treure protagonisme, almenys per a mi, però es un Concert Espectacle que val la pena veure.
Durant la nostra retirada, sentiem de fons el Higway To Hell, llàstima, i se que acaben el concert amb For Those About To Rock, una altra llàstima, però lo primer es lo primer i la meva pota mana. Pel que ens han dit, es van montar follons de fins a 2 hores 30 minuts per poder sortir de l'estadi amb el cotxe, o sigui que no m'en penedeix d'haverme perdut aquests dos clàssics.
Salut!

MES LECTURES SALONERAS

2009-06-06T03:41:00.000-07:00

Contiunou llegint novetats del Saló, poc mes puc fer jeje.

Començaré amb la recopilació de les històries curtes de "Cristobal Nazareto" d'Alex Fito. En el seu dia publicades al Vibora aquesta recopilació ampliada de la nova vinguda de Jesús a un barri marginal es tan desternillant com cruel. Son histories curtes gairebé sense paraules que amb aquesta nova edició cobren un nou sentit. Li dona un origen, el qual jo no recordo, i un final tràgic, com havia de ser, ja sabeu la història es repeteix. Cristobal Nazareto es un nen que queda orfe i es adoptat per l'esglesia, després de uns anys de formació i abussos s'en va al seminari on descobreix ser la nova encarnació de Crist, ningú no el creu i el fan fora, cau a la beguda i a la indigència però arriba un àngel per recordar-li el seu proposit. A partir d'aquí, amb historietes curtes d'una o mes pàgines anem veient fets cotidans de la seva vida enmig de la misèria, mares ionquis, orfes enganxats al pegamento, pederastes eclesiastics i un llarg etcètera de personatges desquiciats. Tot regat amb un humor negre com el carbó i plasmat amb l'estil de Fito, mig Bruguera mig linea clara. Excel.lent àlbum si senyor! Ademés, ret omenatge a Asterix amb la seva portada inspirada en L'Endeví i amb l'interior de les solapes dibuixades com si fos un àlbum dels nostres gals favorits.

Pensaba que ja m'havia pulit tot el Batman salonero, però m'havia quedat pendent la reedició en format absolut de "La Broma Asesina", la clàssica història de Batman escrita fa 20 anys per Alan Moore i dibuixada pel grandíssim Brian Bolland. El còmic continua sent excel.lent, sobretot per la feina de Bolland i en aquest cas ens arriba recolorejada pel mateix autor i ampliada amb una història curta publicada en la serie Batman Black & White, colorejada per la ocasió. Si no teniu el tebeo es una bona ocasió per fer-vos amb ell, si ja l'heu llegit infinitat de vegades, us podeu donar l'excusa del recolorejat i del tamany absolute.

Un dels grans del Saló i dels últims anys ha estat aquest "All Star Superman". Només n'havia sentit que meravelles, i des d'aquí només puc que dir-ne unes quantes mes. Morrison planteja en aquesta mini-serie publicada en tomàs, dotze històries increibles de Superman. Tot te un regust de clàssic ja que utilitza els personatges i situacions típiques de Superman però alhora es totalment nou i sorprenent. Si coneixeu be Superman segurament apreciareu mes "guiños" que jo, però sabent-ne una mica del Boy Scout favorit d'Amèrica, recorrereu la seva història pasada i present i quedareu bocabadats. Morrison desplega una imaginació amb recursos utilitzats mil vegades que t'els fa sentir com nous i hi han moments realment emotius. La història de la joventut de Clark a la granja familiar es esfereidora i emocional, una de les meves favorites. Ademés, el dibuixos de Frank Quitely amb aquesta espècie de linea clara americana o no se ben be com dir-li son espatarrants. La serie està plagada d'splash pages, però en aquest cas cap es gratuita ja que donen grandiloqüència a les històries i es la intencionalitat dels autors. Si voleu llegir superherois en estat pur que ademés ofereixen alguna cosa mes, aquest es el vostre tebeo. Ultra-recomenable.
Llàstima que hi ha un error garrafal en la inclusió de les portades i la del número 6 es obviada per la repetició d'una altra portada. Aquests editors no son capaços de repasar el que publiquen, ni quan val 20 euros, es el que te viure en un pais bananero com aquest.

I acabo amb "Tamara Drewe" guanyadora del premi absolut del festival d'Angulem en la última edició. La veritat es que la lectura atrapa tot i que el tema no t'acabi d'interessar. La vida en un refugi per a escriptors al mig del no res es veu alterada per l'arribada al poble d'una periodista sexy. Amb aquest contexte es parla de la jet-set escriptora, dels lios de faldilles que es monten, de la vida dels adol.lescents d'aquest avorrit poble, de la nostra protagonista i els seus aires de periodista de la gran ciutat... Ja us dic, no sembla un tema gaire atractiu però un cop obres l'àlbum no el pots deixar fins al final. Possy Simnods dibuixa be i escriu millor i trenca la estructura natural del còmic al barrejar historieta amb prosa i ho fa la mar de be. Molt bo, però no el millor.

De moment em quedo amb "All Star Superman" - "Cristobal Nazareto" "Les Aventures del Jove Verne".

En breu mes.

BANQUET DE NOVETATS SALONERAS

2009-06-04T03:49:00.000-07:00

Com ja sabreu aquests dies s'ha estat celebrant el Saló del Còmic a Barcelona, no hi he pogut anar, puta pota, però si que vaig descantillarme una mica amb la allau de novetats publicades per les editorials, com cada any vamos, i aquest any tela ja que fa dos dies va ser Sant Jordi i també cataclasca, però que us he de dir, el col.leccionisme, el col.leccionisme... com deian a Apocalipsis Now.

Be el que deiem, que m'he comprat una pila enorme de tebeos i que vaig a comentarne alguns dels que he anat llegint.

Començaré per la obvietat i la decepció ja pre-sabuda, si nois i noies, parlo de "Batman Cristina i Barcelona" tebeillo totalment obviable i oblidable amb un guioncejo vergonyós del Sr. Mark Waid al que només li ha faltat portar a Bruce Wayne a dinar al Via Venetto o al Gaig després del cutre passeig turístic pels tòpics de Barcelona, Sagrada Familia, Parc Güell, Sant Pau... Amb una trama rídicula i inòcua no es salva ni pel fluixet treball de Diego Olmos.
El tebeillo ademés porta una introducció del Hereu aquest que de simplona i escueta no dona ni per un mal acudit, però ve a dir que a Barcelona com som, o sou, tant guapos fins hi tot ens fan un còmic amb el Batman i que vamos, que ho fan molt be. Politiquillos...

Vaig voler redimir-me amb el Cavaller Fosc i el Sr. Miller i vaig pulirme el "Allstar Batman y Robin" però no vaig poder acabar de treurem aquell extrany regust. Es una altra cosa, sí, però com ja tots sabiem per endevant no es el millor Miller. Aquest Allstar ens ofereix la història del primer Robin, del seu reclutament i els seus inicis com a Noi Meravella, però ho fa d'una manera bastant superflua. Miller escriu la, miniserie?, una mica en plan manga, moltes splash-pages i textos força esqüets, acumulació de personatges i poca resolució de trames, evidentment es llegeix d'una tacada i deixa amb ganes de mes, si mes no per esclarir alguns dubtes plantejats en la història. Això sí! Sense esperar-m-ho m'he redimit amb Jim Lee, trobo que fa una feina força resultona i aquestes splash-pages gratuites se li donen be. Lee es d'aquests dibuixants que els coneixes gairebé per obligació si segueixes el mon dels tebeos X-Men 90's eren cosa d'ell, però es d'aquests autors que personalment no segueixo, ni seguiré, però que m'ha encaixat perfectament per aquesta serie. Si continua, el continuaré, però tampoc es gran cosa.

Buff, començo fort, 2 tebeos de Batman d'entremès i cap meravella (compres obligades això si), a veure si els plats del menú son una mica millors. I com soc tosut i Batman es el personatge del que probablement tingui mes tebeos doncs continuaré per aquest camí, la seva última oportunita salonera, i continuo l'àpat amb el tomet anomenat "Joker", i aquest cop, per fi, llegeixo el primer bon tebeo del Saló. Azzarello, gran guionista però a vegades amb aquests one-shots..., firma un guió sòlid desde el punt de vista d'un matón del Joker. Al Joker l'han deixat anar d'Arkham i vol tornar a tenir el poder perdut durant aquests anys tancat, amb aquesta premisa anem seguint al Pallasso del Crim i al seu nou còmplice per una espiral de violència amb un crescendo imparable. Veurem desfilar una bona pila de villans clàssics del sub-mon de Gotham, i el fosc cavaller no apareixerà fins al final de la història. Cal destacar també la feina als llapissos i pincells de Lee Bermejo que per a mi destaca més quan s'oblida dels colors i es centra en la feina de plumilla. Una molt bona història de gènere negre.

Seguidament vaig servir-me un "Big Guy y Rusty el Chico Robot" que em va entrar qual sorbet de llimona entre plat i plat. 15 anys han trigat en publicar aquesta mini-serie amb guions de Miller i dibuixos de Darrow. El guió, massacre i destrucció d'una ciutat per part d'un super-dinosaurio-diabòlic, intent de combatrel amb tecnologia japonesa i aniquilació del monstre per heroi americà, tot i així entretingut i ben planificat. El dibuix, brutal! Darrow en su máximo esplendor, el detallisme i el seu estil mig europeu, mig americà, mig japonès meravella els ulls de qualsevol. Ja us dic, un bon sorbet entre plat i plat agrada a tothom.

Un plat fort arriba després del digestiu, i el trobem amb "Coches Abandonados" de Tim Lane, no coneixia a l'autor però l'hauré de rastrejar i seguir. Amb un grafisme deutor del còmic underground, sobretot de Burns (almenys es la meva impressió), Lane ens ofereix una serie de relats curts la majoria auto-conclusius i si no resolts en dues o tres parts, aquests relats estan basats en la mitologia dels Estats Units, i no parlem de ciclops no, parlem de motels de carretera, de cafeteries, de cotxes i personatges del paissatge ianqui, roquers, pirats, velles glòries... representats amb retallables a qual mes friqui i mes divertit. M'haagredatmolt!

Continuem ara amb una ració de producció nacional, encara que pre-publicada a França, "Ken Games" un àlbum correcte en forma i execució. Inici d'una planejada trilogia ens narra les histories paral.leles de 3 amics que s'enganyen els uns als altres amb grans mentides sobre les respectives vides. L'àlbum es molt maco, està molt ben plantejat i intel.ligentment narrat, però tampoc es un solomillo. No deixa amb gana però no acaba d'atipar.

El plat for del menú ve de Japó, si si, parlo de mangas. No en soc pas assiduu lector, tindria que triar entre mases coses, però ja fa temps que només sentia que meravelles de "Monster", quan m'en vaig enterar ja portaben publicats 30 o 40 números i no m'hi vaig voler ficar, però ara reediten la obra en tomasos de 500 pàgines i li vaig voler donar una segona oportunita. I la veritat es que no defrauda, la història del Dr. Tenma i el misteriós pacient que va salvar només sent un crio atrapa des de la primera pàgina i fa tota la pinta que això anirà en augment. Excel.lent. Del mateix autor ens arriba també Pluto, homenatge al pare del manga Osamu Tezuka i a la seva creació mes popular "Astroboy". Aquesta revisió d'una història del personatge convertint en protagonista a un altre robot emociona i atrapa a parts iguales, excel.lent també, sembla que aquest menú acabarà be.

Uns entreteniments abans de les postres, "Space Dog" d'un tal H. Dorgathen. Publicat amb anterioritat a la ja difunta "El Vibora", l'autor ens ofereix una història muda sobre un gosset de provincies que acaba viatjant a l'espai i convertit en heroi nacional. Molt colorista i simpàtic.

I per postres, la de moment gran sorpresa del Saló, encara queden moltes perles per degustar però de lo ingerit aquest es el que mes m'ha sorprès i agradat. "Les Aventures Imaginaries del Jove Verne" es el primer àlbum d'uns joves autors espanyols que sembla que portin ja uns quants anys en l'ofici. S'ens narren les aventures d'un Jules Verne pre-adolescent on fonen la realitat i la fantasia d'una manera maquíssima. La història es divertida, tendre, coherent, emocionant, plena d'aventura i fantàsia. Els dibuixos, magnífiques il.lustracions ben documentades i personals. Menció especial al divertit relat que apareix al final de l'album on els autors del mateix viatgen en el temps per coneixer el seu jove protagonista. Molt, Molt, Recomenable.

Ha estat un apat bastant pantagruèlic, però ha valgut la pena, en breu mes.

VIDEANT PEL.LIS

2009-06-02T00:24:00.000-07:00

Amb les poques opcions de mobil.litat actual últimament no faig mes que llegir llibres i tebeos i mirar pel.lis com un descosit, ademés de les pugui haver vist per la tele, us comento alguna de les perles i no tant perles que he anat veient aquests dies. La majoria ja les havia vist anteriorment i podreu veure que PARAGUSTOSLOSCOLORES

· Cluedo el juego de la sospecha, adaptació cinematogràfica del famós joc de taula en clau humorística, te la seva guasa però la recordaba millor.

· Corazón Salvaje, quan una pel.li així et marca quan ets jovenet, 13-14 anys, un no pot ser objectiu, i la vegi les vegades que la vegi sempre em semblarà una pel.li enorme, per molts la pitjor pel.licula de Lynch, per mi un clàssic atemporal ple de personatges grotescos i una història d'amor d'aquelles que vols viure d'adol.lescent. Jaquetes de pell de serp, bruixes bones i dolentes i camins de baldoses grogues tot ben embadurnat de sang. Què mes es pot demanar?

· Doomsday el día del juicio, buscant pel.lis frikis per internes vaig anar a para al blog d'un paio amb molt mal gust que dèia que aquesta era una de les millors pel.lis de l'any passat. No serà tant, però aquesta visió apocal.líptica del futur te la seva gràcia. A mig camí entre Rescate en Nueva York, Aliens i 28 días después, trobem una pel.li d'acció a saco amb punkis canibals salvatges i aquestes coses. Divertida sense mes, però divertida.

· El luchador, Mickey Rourke emociona a cada planol d'aquesta estupenda pel.lícula, podreu dir que no es gaire original, però la interpretació de Rourke trenca esquemes i la fa passar en un plis plas. La història d'un wrestler en hores baixes emociona minut rere minut i la direcció d'Aronoski, totalment diferent a les seves anteriors pel.licules, amb un polse ferm es espatarrant. Memorable la escena on es dirigeix a treballar a la carniceria seguint al protagonista com si anés a saltar al ring. Brutal, i injusticia total a Hollywood. Com en els millors temps però millor.

· Ichi the killer, impresionant catàleg d'escenes d'ultraviolència com només la saben fer els japonesos. La pel.li narra l'intent d'una banda criminal de trobar el seu cap misteriosament desaparescut liderats per l'assassí del grup, un sàdic enamorat del cap per les pallisses brutals que li fot. Aquesta recerca anirà sembrant de violència de la bona els carrers de la ciutat. Una banda rival contractarà un altre assassi per acabar amb ells. Addictiva.

· Jackass 2.5, amb les sobres de la segona part els brutus mes burrus d'Amèrica monten una altra entrega de bejenades. No es tant bona com les 2 pel.lis o la série, però la primera escena es impagable, al gordo el pinten de King Kong i al nan el vesteixen de Fay Wray i els pujen a un petit monticul i els ataquen amb avions teledirigits. La resta fluixeta.

· Fanboys, divertida pel.licula de col.legues on un grup d'amics fanàtics d'Star Wars, un d'ells terminal, decideixen anar al ranxo del Lucas per robar l'episodi 1 abans de l'estrena. Tot i que hi ha un terminal la pel.li es una comèdia esbojarrada ideal per fans de la saga, es repeteixen escenes de les pel.lis originals, s'enfronten amb els trekies, trekers segons ells ja que trekie es despectiu, i ens fan passar una bona estona. Si et mola Star Wars, aquesta es la teva pel.lícula.

· Noche de miedo, he vist, per enèsima vegada, les dues parts una rere l'altre. Aquestes comèdies vampíriques em van acompanyar durant la meva adol.lescència i vaig voler reviure-la una miqueta, la segona es molt mes fluixa, però la primera no està mal, vampirs, caçadors forçats de vampirs, erotisme soft.... Ademés, cosa que no sabia, a la primera pel.li la novia del prota es Amanda Bearse, la republicana veina dels Bundy a Matrimonio con hijos.

· Piraña, o com amb 4 duros als 70 feien pel.lis la mar de cachondes. Tinc la segona part encara per veure, però un riu atestat de piranyes assessines no deixa indiferent a ningú.

· El castañazo, la mítica pel.lícula setentera de Paul Newman jugant al hockey mes brut conserva part del seu encant, els germans boixos, la música, el retrat de la època i evidentment el Sr. Newman fan que aquesta pel.li encara aguanti tot i que no moli tant com quan ets un crio.

· El abogado del terror, documental sobre un pol.lèmic advocat defensor de causes i personatges discutibles. Comença defensant gent del conflicte d'Argèlia i acaba defensant nazis i assassins. Melaimaxinabamesgran, la vaig trobar avorrida.

· El intercambio, rodada una mica abans que Gran Torino, per mi la supera. Un nen desapareix i la mare ho denuncia, la poli acumula masses cagades i decideix entregar-li un nen que no es, la mare no descansarà fins esclarir la veritat. Sencill, home no del tot però si, soberbiament filmat i interpretat. Aquesta esgarrifosa història real no et deixa apartar la mirada de la pantalla. Gran Torino em va encantar, però aquesta em va meravellar.

· Bolt, desde Disney ens arriba aquesta aventura canina feta per ordinador. Les aventures d'un gos actor que creu ser el personatge que interpreta, un gos super-poderós, i es perd per la gran ciutat tenen unes quantes bones escenes i uns molt bons dissenys de personatges, potser no es tant bona com les de Pixar però fa passar una bona estona.

· Mis apetitosos vecinos, infumable pel.li de zombies, ni a mi em va agradar i això que surten zombies.

· Romper Stomper, skins feixistes australians dirigits per Rusell Crowe en un dels seus primers papers. Violència i història amorosa entre personatges marginals que viuen al límit. Força interessant.

· El fantasma del paraiso, la versió psicodèlica del fantasma de la òpera de Brian de Palma continua tenint la força en unes imatges impactants i en la seva descerebrada adaptació del clàssic. Molt divertida i molt friki, Death Records forever.

· La chaqueta metálica, ja de petitet quan la vaig veure al cinema aquesta pel.lícula em va esclatar a la cara, com ja he dit en alguna ocasió les pel.lis del Viet-Nam em molaben mogollon i aquesta potser sigui la meva preferida. Els primers tres quarts d'hora a la acadèmia son inpagables i irrepetibles i la part del Viet-Nam tampoc te desperdici. Filmada per moments com un documental Kubrik va fer una pel.li rodona retratant la generació americana que va perdre la seva guerra mes important. Total.

· Los teleñecos la película, amb un somriure d'orella a orella vaig tornar a veure aquesta bogeria titellaire. Potser te masses números musicals, però els teleñecos son genials i quan surt Peggy a la pantalla no pots fer mes que riure. Revivint la infantesa amb un dels grans genis dels 70, Sr. Henson, quantes bones estones!

· Bowling for Columbine, el reportatge de Michael Moore sobre la matança estudiantil ianquie te molta força i encara que sembli mentida es fins hi tot divertit. Criticable la última escena on machaca al Sr. Heston, mes que res perquè el pobre home ja estaba fatal no pas per la merda de causa que defensa. Les altres pel.lis o documentals de Moore em semblen mes tendencioses, però en aquesta, dona a la diana.

· Academia Rushmore, si us agrada Wes Anderson segur que us encanta la seva primera obra, si us deixa una mica indiferents com a mi, doncs així que us deixarà. Nostamalperòlifaltaalgunacosa.

· Dragonball Evolution, infumable adaptació de bola de drac, sort que dura una hora i vint. No respecta res del to de la serie original.

· El gran Stan el matón de la prisión, pel.liculilla dirigida i protagonitzada per Rob Shneider, un graciosillo d'aquests. Comença amb gràcia quan un promotor d'èxit es condemnat a anar a la presó i s'obsesiona per que no el violin, als 20 minuts la perd tota, la gràcia, i ens deixa un pastixe cómico carcelario.

· El hijo de Rambow, graciosa i enternidora pel.li d'amistat entre dos crios, un educat en una religió estricta que no pot ni veure la tele, i l'altre el nen dolent de la classe. Per coses de la vida els dos xavals coincideixen i el religiós acaba veient Acorralado cosa que li causa un shock i el fa imaginar que es el fill de Rambo, l'altre està preparant una pel.lícula per un concurs de joves cineastes. Els dos nois s'alien per portar a terme aquest rodatge. Divertida i tendra a parts iguals us farà passar una bona estona revivint imatges de qualsevols infància.

· Heavy Metal, l'adaptació de dibuixos animats de la versió americana de Metal Hurlant es veu una miqueta desfasada, però alguns capitols son bons i la banda sonora encara fa vibrar. Molt Heavy.

· Rebeldes, Coppola adapta la novel.la de S.E. Hinton, el primer llibre que em va marcar a foc el cervellet, i ho fa força be. Les baralles entre bandes, la incomprensió de la violència i la fascinació per ella, les angusties de la joventut, el sentir-se un bitxo raro... tot això i te cabuda en aquesta bona adaptació d'una gran novel.la, almenys per a mi.

ES POP

2009-06-02T00:15:00.000-07:00

Us deixo aquesta fantàstica imatge trobada en el blog Cultura Impopular. Blog de la editorial Es Pop, jove editorial mallorquina dedicada a editar llibres de lo mes suculent. La editorial a fet les seves primeres pases editant "El otro Hollywood" història oral del porno per Legs McNeil, si si el de "Por favor mátame", i "Los trapos sucios" biografia oficial de Motley Crue, anuncian com a tercer titol la biografia de Schulz el pare d'Snoopy i companyia. Ademés de la editorial mantenen aquest blog amb articles força interessants i amb una secció de Tumblr on podreu trobar imatges espectaculars, cartells antics, portades de llibres, fotogràfies fantàstiques dels vostres ídols...

Podeu trobar-ho tot a www.culturaimpopular.com

Quan acabi els llibres ja els comentaré.

PATAPALO SI, OJOTUERTO NO - MES LECTURES

2009-05-20T04:02:00.000-07:00

Comentar-vos algunes de les lectures que he estat fent recentment, material nou i material antic apalancat a la estanteria.

Comencem amb Scalped, la ,de moment, magnífica serie de Jason Aaron i R.M. Guéra. L'altre dia vaig liquidar el segon volum que tenia pendent. Segueix les excel.lències començades amb el primer tomet. La història d'una reserva india liderada despoticament per un indi de negocis que obre un casino i vol controlar tot el cotarro, el que semblava protagonista Caballo Terco infiltrat de l'F.B.I. amb un cap que li amaga fets d'importància capital, almenys per la seva vida. La mare del mateix, activista pels drets dels nadius americans que deixa de cantó la educació del seu fill. La parella d'aquesta, un blanc que es creu mes indi que els indis... Formen un còctel Pekimpakià, com va dir un amic meu, que no deixa indiferent a ningú. Violencia seca com els params on es desarrolla la història amb uns dibuixos bruts i asfixiants que acompanyan la serie d'una manera excel.lent.

Mes indis, si, però aquesta vegada de secundaris acompanyant als cowboys. Parlo de Comanche, la grandiosa serie de Greg i Herman recopil.lada en uns esplendorosos integrals de la ma de Planeta. Jo tenia la impresió que aquesta obra ens mostraba un Herman massa primerenc 1969, però anava totalment errat. Herman sorpren amb la qualitat dels seus dibuixos, i Greg firma un guió amb tots els ingredients necessaris per fer un gran western. Ramaders, indis, ciutat en construcció, coristes, predicadors amb pistoles, mala gent i com no un protagonista amb carisme, el gran Red Dust, el cowboy bo pelroig. Estupenda serie molt recomanable i aun preu força acurat, 25 euros per 5 àlbums, no us la perdeu.

Continuarem amb un veritable clàssic, Popeye de E.C. Segar, només per la edició ja mereixeria estar a qualsevol biblioteca, però la lectura de la mateix s'et queda grabada enseguida al cor. Jo pensaba que es tractava de tires humoristiques autoconclusives però no, es desarrollan històries llargues on els personatges passen per diferents aventures tronxants i imprevisibles, ademés el personatge de Popeye ja de per si es desternillant, es un bruto incult de bon cor i millors mans que a la minima reparteix hosties a mansalva. El volum finalitza amb les planxes dominicals a color on també es desarrollen històries. MAGNIFIC.

També he llegit Las Calles De Arena de Paco Roca, una edició molt cuidada, però erronea, el tipus de paper escollit embruta i satura els dibuixos i els colors. Una llastima perquè la onírica i surrealista història del protagonista val la pena de debò. A mi personalment m'ha agradat mes que Arrugas, que la tindré que rellegir perquè no li baix acabar de pillar el punt, em va agradar mes en el seu moment Rio Abajo.

I acabo amb el comentari d'un volum que portaba molt de temps a la estanteria de lectures pendents, Diario De Un Fantasma, de Nicolas Decrecy, paranoica història d'un dibuix que vol viure. La història està dividida en 2 parts, la primera amb el seu agent transcurreix a Japó i capta molt be alguns trets particulars del pais, la segona passa a Brasil i també ho transmet molt be, be jo a Brasil no hi he estat però les imatges son molt belles. Es un àlbum extrany, com tota la obra de l'autor, que es llegeix d'una tacada i et deixa amb el dubte de si ho has entès o no, malgrat aquest fet, per mi es força recomanable.

SOUTHERN CULTURE ON THE SKIDS

2009-05-19T01:31:00.000-07:00

Be doncs, aprofitant el meu temps lliure volia dedicar un post a un dels millors grups en actiu dels últims anys, els S.C.O.T.S. Jo els vaig descubrir fa uns anys durant el nostre primer viatge als Estats Units, em vaig comprar un llibre de cartells de rock amb una gran varietat d'il.lustradors, i un dels grups que mes es repetia i que em cridaven mes la atenció va ser aquest, i sort que me la van cridar ja que des del moment en que em vaig comprar un CD d'ells, no han parat de sonar al voltant meu.

Els S.C.O.T.S. son un d'aquests grups minoritaris que treballen amb segells petits però amb constancia i dedicació. A mig camí, esteticament, dels B-52 i d'una colla de grangers del sud d'USA, el trio de Carolina del Nord ens ofereix una barreja de rock primitiu, surf-music i country amb el peu possat sempre a l'accelerador.

La banda esta composada per tres personatges a qual millor. El lider es el Rick Miller, que amb la seva cara de bona persona i la seva alçada descomunal s'ens descobreix com un dels millors guitarristes en actiu, escoltant els seus discos us en adonareu, però si els veieu en directe, no us quedarà cap altra remei que treure-os el barret. La secunda la encantadora Mary Huffs, baixista profesional i esplendida segona veu, hi han uns quants temes on canta ella sola que acostumen a ser els favorits de molts fans, ademés, el seu estil tipus Peggy Bundy amb pentinats a tope de laca es irresistible. El tercer membre i no per això menys important es el bateria Dave Hartman, que amb la seva pinta de nerd amb ulleretes dona unes bases rítmiques impecables. En directe solen ser acompanyats per un altre guitarrista tot i que durant un temps varen portar un teclista que va arribar a ser membre oficial.

Podreu dir, però si son el trio calavera! Sí, sí, ho son ho son, però la seva música es irresistible i els seus textes desternillants. Cançons dedicades a les curses de cotxes trucats, al pollastre fregit, als motels de carretera, a la laca, al licor de blat de moro, al pudding de plàtan, als zombis i a la serie B, crean un univers únic i ric en el que si hi entres no hi podràs sortir mai.

De la seva discografia destaquen discos com "Dirt Track Date", "Plastic Sweat Seat" , "Liquored up and laquered down" i "Mojo Box", aquest últim potser el mes fluixet però igualment addictiu. Ademés, comentar-vos el seu últim disc "Play Countrypolitan" on fan versions de clàssics del country i del rock passant-los pels seu psyco-tamis. I per últim, en el tema de discos, comentar que hi han 2 àlbums en directe, "Live At El Sol" grabat a la sala madrilenya i "Doublewide & Wide" que son la manera perfecta per introduir-se en aquest extrany i graciós univers. A mi personalment m'agrada mes el del Sol, però es mes fàcil trobar l'altre ja que fa menys temps que està editat.

Recentment han fet una gira per Espanya i els he pogut veure en 2 ocasions. La primera a Barcelona al Apolo 2 amb bastant de públic, un concert una mica curt, els de la sala els hi van donar un temps molt limitat, però excel.lent. Van desgranar hit rere hit amb un bon so i vem gaudir de gairebé tots els temes que canta la Mary, em sembla que només va faltar Torture Me. Jo vaig anar-hi amb la Marta i dos neofits i flipaben del que estaben veient damunt l'escenari. Com us dic, va ser curt però intens.

Aprofitant setmana santa vem anar a Asturies i "casualitats de la vida" els vem tornar a vuere a Gijón, on van oferir un concert bastant mes llarg, evidentment hit rere hit, però on la Mary no va cantar tant ja que hi havia uns problemes de so bastant greus amb el seu micro, no obstant això el concert també va ser excel.lent. Van convidar a part del públic a ballar sobre l'escenari amb el magnífic tema Dance For Me i de cap que hi vaig anar. Quan va acabar el show vaig voler esperarme perque em signessin un cd, cosa que no havia fet mai, i vaig poder parlar un momentet amb ells. Li vaig pagar un Jack Daniels al Dave, vaig comentar el tema de les poques cançons que va cantar la Mary i em va comentar el dels problemes de so i l'escasa durada a Barcelona em van confirmar que va ser deguda a la sala i li vaig presentar els meus respectes al Sr. Miller. Fantabulosa experiència.

Esperem no tenir que esperar tant una visita d'aquest entranyable i adorable grup a les nostres terres, portaben mes de 5 anys sense venir, i esperem també la en teoria inmediata publicació d'un nou treball del trio de Carolina, en van presentar un teme als concerts i era, com sempre, la mar de divertit.

Lo dicho, S.C.O.T.S. FOREVER

JO JA TINC LES MEVES ENTRADES!

2009-05-14T01:16:00.001-07:00

Després de passar un parell d'horetes de màxima ansietat, JA TINC LES ENTRADES PEL CONCERT DE NINE INCH NAILS A MADRID.

Us recordo que s'anuncia com a gira de despedida del grup mes gran dels últims anys. Amb una trajectoria al.lucinant de 20 anys el Sr. Reznor posa punt i final a la banda definitiva. NO US HO PODEU PERDRE.

NIN WAVE GOODBYE MADRID 30/07/09 SALA LA RIVIERA

P.D. Una coseta jeje, conteu els claus de la meva cama.

LECTURES D'UN PATAPALO

2009-05-13T00:13:00.000-07:00

Comencem parlant d'una obra que he gaudit aquests dies que no podem calificar mes que de MAGISTRAL. Si, si, es diu ràpid, però no es pot dir gaire sovint, i aquest n'es un cas.
Parlo de Epiléptico, la recopil.lació en un sol volum de La Ascensión del Gran Mal. Fèia temps que sentia a dir que era una serie brutal, però em fèia pal això de comprarme 6 àlbums mes d'un còmic intelectualoide amb una estètica força extranya, però ara ha sortit en un tomàs a preu i tamany reduit. El tamany reduit es l'únic inconvenient de la obra, però la butxaca ho agraeix i la lectura es disfruta igualment. I què puc dir de la obra? Donçs us puc explicar que es una història autobiogràfica on l'autor ens explica la convivència amb el seu germà gran que pateix una epil.lèpsia ultra-severa, des de la infància dels protagonistes la enfermetat es presenta en una època on el desconeixement i la falta de sensibilitat et convertien en el blanc de totes les crítiques, tractan al noi de boig i volentlo internar. Ademés es la història d'uns pares desesperats que intenten curar al seu fill a través de qualsevol mètode nou, accudint a sectaires macrobiòtics, espiritistes, naturópates i xerraires de diferent ralea. També es un relat de la infància mes crua i també es un repàs de les participacions en diferents guerres de França, l'autor s'obssessiona des de ben jovenet amb el tema. També es la història d'un dibuixant de còmics, i una història de fantasia, i una historia filosòfica i moltes mes lectures tindrà.
Però el mes important del còmic no es ja aquesta història que t'atrapa des del primer moment, sino la manera amb que l'autor la plasma en les mes de 300 planes que composen la serie. David B. transmet emocions i sensacions d'una manera única, amb un estil molt personal, l'autor omple les pàgines amb uns dibuixos atapeits però molt clars utilitzant recursos que son difícils de veure en el mitjà. La representació de la enfermetat es un dels punts àlgids de la historieta d'aquest segle i del passat. ULTRARECOMENABLE

Una altre lectura recent per part meva però amb bastants anys de publicació i que també m'ha semblat espatarrant es Calle de La Estación 120, de Jaques Tardí adaptant al novel.lista francès Leo Malet. Una història de detectius a la França dels anys 40 amb un guió molt sòlid i una ambientació genial. Tardi ens fa visitar ciutats franceses com si estiguessim allà, la seva capacitat d'enquadrament deixa bocabadat i la seva capacitat de combinar diàlegs, texte i dibuix es de mestre. Un dibuix en aparença brut però amb molt de saber fer on no falla cap planxa i que et fa admirar l'autor des de la primera a la útlia pàgina. Ademés el protagonista Nestor Burma te molt de carisma i provoca molta simpàtia des de la seva presentació. També he llegit el Puente Tolbiac del mateix tàndem que m'ha agradat força però no arriba a les cotes d'aquest carrer de la estació.

PER FI!

2009-05-12T07:36:00.000-07:00

SIIIIIII PER FIIIII!!!!

Per fi he acabat els llistats dels meus còmics preferits.

Encara que sigui un missatge del novembre no ha estat fins ara que he acabat la segona part.

Com ja comento als posts, es un llistat bassat única i exclusivament en els meus gustos personals, no pretenc alliçonar a ningú sino entretindrem i despertar algun interès aliè.

PENÓS RESCAT D'ALTA MUNTANYA

2009-05-12T02:38:00.000-07:00

Com ja vaig dir, la meva inusitada activitat en el blog ve deguda a un fet bastant fotut per la meva part, em vaig partir la cama per diversos llocs fent una activitat infantil, i aquí en teniu el relat.

Un que es molt machote es va juntar amb uns amics que havien montat una sortideta per fer barranquisme, el nivell mes baixet que el pot fer tota la familia, nens inclosos, amb aquesta premisa no em va semblar pas perillós i amb la Marta vem decididr d'anar-hi.

Donçs maldita la gràcia! El tema es feia a Osca a un dels mes de 80 barrancs que hi ha per fer la activitat. Vem arribar dijous per la nit i vem fer un soparet i unes copixuelas, res heavy que a l'endemà venio lo bo. Això que et lleves i et dirigeixes cap a la empresa que ho montava, ens donen els vestits de neoprè i un guia una mica sosete i apa, pal monte que vamos. Després d'un trajecte d'una horeta amb el cotxe arribem al destí i ens possem tot l'equipament.

L'activitat en si, en vaig poder fer la meitat, anava força be, vem fer un parell de salts de 3 o 4 metres, una miqueta d'escalada cap abaix, una caminadeta pel riu... Tot molt maco i divertit, a mitja excursió dinem i fem el xorra pel monte, vamos lo típic, i tot just després de dinar, en la part mes xorra de la activitat, tenies que deixarte lliscar pel riu com si fos un tobogan, la meva cama esquerra va topar amb la paret del riu, el cabdal del riu era bastant fort i va emputjar el meu cos cap endevant tenint la cama trabada a la paret, i vaig sentir "creck", al sortir de l'aigua ja ho vaig dir que m'havia fet mal. El guia m'ho va mirar una miqueta per sobre i vem esperar una estoneta a veure si simplement era un cop o era alguna cosa mes seriosa, tenia el peu totalment torçat a l'esquerra, no em podia ni moure i vem tenir que trucar a l'helicopter de rescat.
I així, després d'esperar una mitja hora llarga que arribés l'ocellet al final va arribar la Benemerita Aerea. Al barranc no es podia aterrar així que van baixar el metge i 1 guardia civil de muntanya, el metge només veure-ho ja va dir que com a mínim m'havia trencat el peroné però que segurament alguna coseta mes cauria. Em foten un arnés, m'entablillen la pota i em penjen del cable amb el cívil de muntanya agafant-me com si m'estigués penetrant a l'aire, teniem que fer una bona esceneta. Donçs res, un cop a l'aire m'entren dins de l'aparell i fem un trajecte curtet fins l'hospital d'Osca, el tema se m'anava despertant i el dolor anava en crescendo.
Hospital d'Osca, s'em tracta amb la màxima urgència, això de venir en coleoptero te les seves avantatges, m'han de tallar el vestit de neoprè, em punxen un calmant, però em fa un mal del dimoni, em fan unes radiografies i veuen el que hi ha, tibia, peroné i desplaçament del peu, em pujen a dalt a un box d'aquest on en aquests moments hi ha un xaval per una petita cosa, entra el metge i el primer que diu es "saquen al niño de la habitación", glups! això no sona gaire be no, així que agafa i em recoloca el peu al lloc en un moviment de lo mes dolorós, veig les estrelles, però rapidament s'em passa, m'enguixen el peu i em donen 2 opcions, o et quedes aquí fins que t'opoerem, dilluns, dimarts no ho sabem, erem a divendres, o agafes l'alta voluntaria i t'en vas al teu hospital de referència. Per comoditat i familia decideixo anar cap a can ruti.
Arriba la Marta amb el guia, anem a la casa on teniem que passar el finde a pel cotxe i les boses, en aquests moments estic dopat així que tot em sembla be, ademés m'han donat un parell d'ibuprofenos pel viatge, no n'hi haurà per tant vaig pensar, i res, pujar al cotxe camí can Ruti i despertarsem tot, van ser les pitjors 3 hores que he viscut mai, almenys de moment i a nivell de dolor físic, cada petit sotrac de l'autopista era un suplici. Per sort, tinc un cunyat que es una joia i ademés metge que em va poder fer una mica d'entxufe a l'hospital, quan vem arribar a les 12 de la nit ja m'estaven esperant. Calmants al tuti que no em treien el dolor i a l'endemà operació d'urgència pel matí. Em van posar la epidural i allò era la glòria, una operació tranquil.leta, un lleuger mes aviat sever colocon i un final de festa excel.lent. Post operatori tranquilet fins que s'en van anar els efectes de la dronja, una tarda nit duríssima, em van racanejar la morfina fins a última hora, deu ser que en tenen poca, i ni així s'em calmava. Aconsegueixo dormir i des d'aquell dia tot ha anat a millor, menys dolor, molt menys dolor i res, als tres dies cap a casa i aqui estic.
La putada mes gran d'això es que de repent tinc que deixar de fer plans per tot, em perdo els Black Crowes a Vitoria, el Primaverasound, l'estiu a prendre pel sac... I res, a passar l'estona a casa de la millor manera que pugui, i aquest blog es una d'elles.

Gràcies a tothom per l'interès demostrat per la meva salut i per l'ajuda i ànims que m'heu donat aquests dies, vosaltres si que sou bons amics

YOUTUBE AMAGA TRESORS

2009-05-09T23:31:00.000-07:00

Be donçs, aquesta situació temporal em dona mes temps lliure del que voldria, i part d'ell l'he dedicat a passejar-me, virtualment que no puc ni recolçar el putu peu, pel portal Youtube.

I hi he trobat unes quantes coses la mar d'interessants.

Us comentaré les quatr que he pogut veure ultimament. En primer lloc vaig veure l'esgarrifós documental Jesus Camp, està amb subtitols en spanish, campament de formació taliban però amb crisitans. Fonamentalisme infantil a tope, rentats de cervells desde les mes tendres edats, nens de 10 anys foten sermons i proclamant-se anti-avortament, professors o monnitors sinistres i amb pinta de pederastes inculcant odi i falsos valors a la juventut americana, a una part es clar, la dels pares mongòlics ultra cristians, negant la evolució de les especies, el mes suau de tot. Practiquen un proselitisme insà gens obert de mires. Destacar un parell d'escenes, l'una la del convidat especial a parlar als nens i nenes de lo dolent que es l'avortament, porta uns fetus de joguina per explicar les seves teories dignes del personatge mes sinistre d'una producció de serie B de Roger Corman. L'altre, al final del documental on s'enduen als nens al carrer a fer proselitisme i antiavortisme amb la ciutadania.
El "educa a tus hijos pero no al resto de los chicos co" en aquest cas no es aplicable, que algú s'encarregui d'educar a aquests nanos perquè si els deixeu en mans dels seus pares i dels seus professors, estem apanyants.

Per no decaure però cambiant el to, vaig visionar Hated, el documental on s''ens explica la vida de G.G. Allin i els Murder Junkies. G.G. Allin va ser un monstre real que es pujava a l'escenari, un punk rednek alcoholic i drogadicte enganxat a la violència mes salvatge. A través de diferents entrevistes a antics companys d'escola, membres del seu grup, inclós el seu germà Merrel amb bigoti hitlerià i el seu bateria nu, i al propi G.G. fem una passejada per l'infern personal d'un paio que des de ben jovenet se sent atret pel costat mes fosc de la marginalitat. Toca en pilotes, es pega amb els assistens als seus concerts, es mutila com si fos paper, en un xou d'spoken word casca a una tia que li porta la contraria... vamos, un angelet! En aquest cas el documental només està disponible en english, però només per les salvatjades del grup ja val la pena. El meu pseudo-nivell d'anglès em va permetre entendreu gairebé tot, però alguna que altre annècdota m'he perdut. A destacar l'escena de l'spoken word, una altra on una turba de públic li fot una pallissa on li trenquen el braç i el lamentable final del documental. G.G. va morir de sobredosi després d'un concert en una festa amb els fans, ell sempre deia que es mataria a l'escenari però acaba morint abans de poder fer-ho, al final del documental surten unes imatges de l'enterramente on els paios de la banda porten el taut, i el portador de la part del darrere del documental no es un altre que el bateria nu. Deu n'hi do quina pandilla.

Després d'aquests 2 shocks del mal fari, vaig decidir buscar alguna cosa mes lleugereta, almenys en el plànol moral, almenys en el meu pànol moral, i motivat per l'emotiu i rialler record de la seva actuació en el 2on festival de la vaca vaig escriure al buscador Jim Rose Circus Sideshow, i hi vaig trobar un show sencer en 6 parts que em va transportar uns quants anys enrere quan em vaig pixar de riure en aquella carpa a Esterri d'Aneu. El show que es troba es un dvd editat al 1991 o 1992, però hi surten gairebé tots els personatges que ens van visitar en aquella ocasió, si no em falla la memòria jo només he trobat a faltar a les 2 lliutadores de sumo que s'envasaven al buit.
El Sr. Jim Rose es un paio que va decidir fer uns espectacle de Freaks per les audaces audiències dels 90, de fet va girar amb Nine Inch Nails i amb el Lollapallooza. Actualitzaba el circ de monstres amb monstres dels 90, començant per ell mateix que es clava claus a la toxa i s'hi fica destornilladors, deixant-se trepitjar el cap mentre te la cara sobre un munt de vidres i acompanyant-se d'una colla de frikis a qual pitjor. El primer en apareixer es Mr. Lifto, l'home que aixeca pesos amb les seves parts del cos, amb les orelles aixeca dos planxes, amb els mogrons un bloc de formigó, amb la titola aixeca una altra planxa... En el video no es veu, però al Dr. passaba el seu cos de contorsionista per una raqueta sense cordes que et deixaba bocabadat.
Acte seguit sur el rei de les tortures, un fakir que es clava claus a tot arreu i ens fa disfrutar d'un espectacle que ni un hombre llamado caballo.
També porten a un bon home que es fica condons per diferents orificis del seu cos i els treu per altres i que s'introdueix un tub de goma d'uns quants metres per la boca amb una probeta al final on hi foten birra i uns quants productes mes i s'ho injecten directament al cos per després extreure-ho.
I el mes destacable i encantador de tots el inquietant i perturbat Enigma, un paio que va tatuat de dalt a baix com si fos un puzzle que menja insectes i toca l'orgue com un posès. En aquest video, l'Enigma va tot tatuat però encara no te el tatuatje colorejat, en la seva visita al Dr. si que ja estaba pintat de blau i ademés s'havia afegit unes boles de nacar al cap per fer-se unes banyes.
Destacable, TOT, el show s'ha de veure de principi a fi i us garenteixo unes rises, fijo!

Be, ademés d'aquestes tres perles vaig veure també el documental que es va presentar a l'In-edit festival de fa un parell d'anys de la història del Heavy Metal, un bon documental d'hora i mitja on es repassa la història d'aquest gènere musical des dels inicis amb Zeppelin, Sabath... fins als nostres dies, potser tenen massa presència grups com Korn, s'entrevista massa al seu cantant, i s'obliden una mica de grups que per mi tenen mes importància però en 90 minuts tampoc es pot fer gaire mes, molt recomenable.

VAYA TETORRAS

2009-05-09T23:29:00.000-07:00

Poseso nois i noies, Vaya Tetorras!!!

El colós maragda tindria que fer una altra cara, o potser es que pessen molt

HE TORNAT! PERÒ NO ESTIC SENCER

2009-05-09T22:45:00.000-07:00

Amics i amigues, per fi, he tornat.

Torno a la palestra després d'uns quants mesos inactiu i deixar missatges incomplerts.

Torno per diverses raons, mai ho he volgut deixar, però em costa ser constant amb el blog perquè no paro de fer coses, o mes aviat, no paraba. M'he trencat la pota de mala manera, la tibia, el peroné i se m'ha desplaçat el peu, semblo una miqueta el personatge de la ventana indiscreta, però enlloc de tenir un telescopi tinc una biblioteca i una finestra al mon que es diu internet. Intentaré ser bastant actiu durant aquestes setmanes i a veure si li pillo el ritme.

ELS MEUS CÒMICS PREFERITS / PART 2

2008-11-18T10:17:00.000-08:00

Séguimos para bing0!

Com vaig comentar, aquesta segona part es bassa en material americà, com en l'altre llistat no estareu d'acord amb tot, però es el que hi ha!

· Groo El Errante, Groo? donçs si! Groo. Ja ho se que es el mateix acudit explicat una vegada rere una altra, però el bàrbar tarugo es irresistible. Tot el plantell de personatges, tots els tòpics de la fantasia heroica, el poc cervell del personatge, la pocasoltada constant... Aquests ingredients fan de Groo una obra si no imprescindible, si molt entranyable. Ademés, estem parlant d'un paio que mes a mes any rere any entrega 22 planes per la imprempta, gairebé una autoedició.

· Usagi Yojimbo, les històries al Japó feudal del conill ronin son un prova de que un sol autor pot produir prou material interessant per treure un còmic mes a mes. No us deixeu enganyar per aquests dibuixos "infantils", Usagi no en te res d'infantil, els fets es desenvolupen en una època crua i l'autor ho sap traslladar sense amagar res. Com podeu i podreu veure tinc especial predilecció per autors que s'ho ha sapigut fer ells tot sols.

· Daredevil de Frank Miller, aquí tenim el primer IMPRESCINDIBLE de la llista. Miller agafa un personatge secundari i oblidable de l'univers Marvel i el converteix en el nostre màrtir particular. El dota de una personalitat realista, li dona uns secundaris imprescindibles, crea personatges amb tanta força i carisma com el protagonista, parlo de la Elektra i del Kingpin, i li dona una història dramàtica, plena d'honor, dolor, rendició, resurrecció... Agafa idees del manga, de la cultura japonesa, innova a cada número de la col.lecció, dibuixa com vol, utilitza les vinyetes com li dona la gana i aconsegueix una obra mestra que podreu llegir mil i una vegades. Miller va tornar a fer una petita etapa amb el personatge i ens va donar la millor història de totes per acabar d'arrodonir-ho, Born Again! acompanyat ademés per Mazzuchelli.

· Marvels, la grandiloqüència de l'univers Marvel escrita per Busiek i plasmada per Ross. Els espectaculars dibuixos realistas de Ross amb el guió clàssic de Busiek ens fan de guies en la creació dels mes famosos superherois. Potser no es mereix un gran lloc entre els tebeos però es molt maco de veure.

· Ironwolf by Chaykin & Mignola. M'he arribat a llegir aquesta novel.la gràfica desenes de vegades. El vaig comprar quan el van publicar fa una pila d'anys Zinco i des d'aleshores vaig quedar prendat dels dos autors. La barreja de ciència ficció i fantasia en combinació amb el traç d'un jove Mignola ja amb certa experiència van fer d'aquesta obra una de les meves preferides durant uns quants anys.

· Ronin, segon torn pel senyor Miller, aquest cop, discutible per molts, imprescindible per mi. Recordo que vaig comprar el sisè número de la serie en un quiosc i m'el vaig llegir i rellegir un futimé de vegades. La paranoia ninja-futurística que crea Miller en aquesta obra amb personatges propis, la experimentació constant en els dibuixos i les composicions de plana, les pàgines desplegables de l'últim número, el format de la miniserie amb aquell paper bo... allò era diferent de tot el que havia vist fins ara! Genial! Ademés va ser el primer any que vaig anar al saló del còmic que es feia a les Drassanes, hi vaig anar amb mon pare i li vaig fer comprarme els primers números de la sèrie, i a l'hora de pagar no m'els va comprar tots ja que va veure el preu que marcaba cadascun. Ja us dic, aquell paper bo...

· Elektra Lives Again!, el Chinese Democracy del Miller, va estar anys fentnos badar amb aquesta novel.la gràfica del seu personatge mort, be també ho va fer amb la obra que va fer amb el Romita Jr., però aquest era el primer cop que ens ho feia. Aquesta espera no va valdre tant la pena com aguessim desitjat, però l'àlbum està molt ben dibuixat i reuneix tots els elements que ens acostumen a agradar del senyor Miller, ademés pel meu gust, està molt ben pintat.

· Sin City, no se si es nota però el llistat el faig en l'ordre que tinc la biblioteca. Sin City ens va tornar un Miller en la seva màxima potència, després de les seves grans obres per les majors va anar fent algun que altre projecte aquí i allà però sense un rumb fixe, però de la ma de Dark Horse va "reinventar" el gènere negre en els tebeos. Amb una estètica de blanc i negre a la inversa l'autor ens enlluerna la vista i ens remou el cervell amb una història dura amb un antiheroi total en un univers ple de putes i violència. La planificació cinematogràfica i la falta de "moral" en el guió fan de la obra una lectura trepidant impossible de no disfrutar. La primera miniserie te diverses continuacions no tan bones com la orginal si exceptuem El Bastardo Amarillo on Miller afegeix una mica de groc i crea un parell de personatges collunuts. El poli protagonista i el bastard del titol.

· Nick Furia : Agente de S.H.I.E.L.D., oh Steranko que be que ho fas! Amb uns guionets bastant irrisoris i un personatge que en principi ni fu ni fa, Jim Steranko crea una obra que perdura i influència a tot tipus de mitjans. A Steranko li donen una sèrie de combatents d'èlit de la II guerra mundial reconvertits en espies i el paio va i fa un obra d'art Pop al 100%. Agafant tots els gadgets i clixés del gènere d'espies reconverteix al personatge en un superespiapop amb una estètica inigualable. Podreu dir el que volgueu sobre les trames i les històries però només que obriu una plana del recopilatori sabreu de que parlo. Un monstre del pincell.

· V de Vendetta, arriba a la llista el Sr. Moore i ho fa amb un dels seus primers triomfs a Estats Units. V de Vendetta es còmic polític anti-tacherià. En un Regne Unit totalitari seguim a una jove abocada a la prostitució salvada dels serveis anti-vici per un terrorista romàntic. Amb aquesta premisa Moore es desvincula del còmic mainstream per oferirnos la seva particular visió de la política actual i el seu costat anti-sistema. Aquest tipus de còmic quan encara tens el cervell tovet MARCA, i jo que ademés soc una persona molt influenciable, mes que marcat vaig quedar.

· From Hell, Moore s'acompanya d'Eddie Campbell als llapiços per explicarnos la seva teoria sobre Jack l'Esbudellador. Aquesta obra, considerada per molts el millor treball de Moore, es tremenda i la bruticia amb que l'afronta Campbell et fa semblar que et passeges per una època victoriana tant bruta com deuria ser. A mi personalment, la obra em sembla boníssima, però no em va entrar a la primera, vaig tenir que tornar-la a llegir per disfrutarla ja que el primer número es una mica ferragós, tot i que el traçat del carromat es acollonant.

· Watchmen, ara si que parlem de la obra definitiva de Moore (o no ja que hi ha Swamp Thing). La lectura realista d'una societat amb super-herois de veritat amb les conseqüencies que portaria estan totes exposades en aquesta obra magna del tebeo. Utilitzant uns vells personatges Moore crea uns herois bastant malparits i egoistes que trien bando polític, van a la guerra, tenen problemes mentals i emocionals... Un antic heroi es posa a investigar l'assassinat d'un ex-company i aquesta investigació ens anirà desvelant una trama cada cop mes recargolada. En aquesta obra Moore ho planifica tot, cada vinyeta te una raó de ser, cada objecte dins de la vinyeta també, tots els personatges, els dossiers al final de cada número i ademés, en aquesta ocasió l'acompanya el senyor Gibbons que amb un estil classicot plasma tot el que te l'escriptor al cap d'una manera magistral. L'any que ve se n'estrena una versió cinematogràfica, s'haurà de veure, si, però segur que no es el mateix.

· Juez Dredd vs Juez Muerte, Brian Bolland es un dibuixant genial amb una publicació en aquest pais bastant irregular, ademés no es que l'autor sigui gaire prolífic. Però aquí tenim un àlbum del jutge mes bèstia de tots els temps, ja voldrien Garzón i companyia actuar com el Jutje Dredd. Aventures steampunk del jutje-jurat-botxí a Mega City, ciutat distòpica infernal dibuixades per un dels grans. El guió es divertit sense mes, però la temàtica i la estètica em son irressistibles.

· Nam, corria l'any 1987 aproximadament, jo tindria 10-11 anys i passejabem per les Rambles amb mon pare i sovint ens compraba revistes i tebeos, aquell dia ens va dir de que ens compressim alguna cosa al quiosc, i jo vaig veure 2 coses que destacaben especialment per mi. El número 1 del Castigador i el número 1 de Nam, ademés Planeta estrenaba format de còmics a 20 duros, em va comprar els dos tebeos i des d'aquell moment que acumulo paper a casa. El Castigador sempre ha estat una obra menor, un gran personatge amb uns guions bastant ridiculs en general, la etapa Zeck i la etapa Ennis son bones però entre mig hi ha molta merda, tot i que a mi em 10-11 anyets em semblava la hostia. Però Nam era una altra cosa, els dibuixos de Golden brillen com l'or, je je, i les pel.lis del Viet-Nam estaben en el seu punt àlgid i a mi com a pre-adolescent rarot eren les que mes em flipaven, i poder tenir una d'aquelles pel.lis en paper a casa meva em resultaba genial. Nam explica la història d'un noi que va a la guerra americana per excel.lència amb un tractament bastant realista. Fa temps que no llegeixo la obra, l'últim cop va ser quan van treure-ho retxapadet en un tomet i segur que no es del millor que s'hagi publicat mai, però per a mi te un significat molt especial ja que va ser la obra que em va convertir en "col.leccionista".

· Els tebeos Marvel dels 70. Personatges com Punisher, Power Man, Puño de Hierro, Howard, Nick Furia, Blade, Drácula, el Caballero Luna, el Motorista Fantasma... La casa de les idees publicaba tebeos addients a la època, violència, xuleria, paraules "malsonants", temàtica social... Hi han petites perles en aquesta època molt de Serie B.

· Los Mejores del Mundo, amb un guió clàssic amb tots els tòpics possibles sobre els personatges estrella de D.C., Steve Rude ensenya al mon que es un dels putus amos. Una història de regust retro amb uns dibuixos ancorats al passat d'una bellesa màxima. Gran miniserie amb infinites relectures.

· Hulk, la etapa de Peter David i Dale Keown es per mi un dels puntals de la historieta dels 80-90. Nombro la etapa amb Keown perquè es un bon dibuixant però tots els guions de David son força bons. David dota a Hulk de cervell i li fa correr un bon grapat de bones aventures.

· Cage, no, no es cap obra mestra ni molt menys, però mentre el senyor Corben no sigui reeditat en aquest pais tenim que nombrar obres com aquestes perquè pugui apareixer en un llistat dels grans entre els grans. Corren per les botigues alguns àlbums de Toutain a preu d'or i pel que se a Corben se la sua si es reediten o no les seves obres, però tard o d'hora arribaran. Jo de xaval vaig llegir els Den i la majoria dels seus àlbums, s'els compraba tots un col.lega, el Marc, però no m'els vaig arribar a comprar, i ara com ara pagar el que demanen per uns albums en pseudo-bon-estat no em dona la gana. Ens tindrem que conformar llegint el Cage o el Hellblazer o qualsevol altre obra menor de Corben.

· Punisher de Garth Ennis, tampoc es cap meravella, però a mi em distreu. La primera maxiserie del personatge va ser bastant desternillant, i els tomets de la linea Max, poseso, que distreuen.

· Marvel Zombies, que si, que val, que no es el millor del millor, però superherois Marvel convertits en zombies es una cosa a la que pocs es poden resistir. El guió normalet, els dibuixos força bons, les portades-homenatge, Genials!

· Flash, la etapa de Mark Waid va ser una de les poques obres superheròiques que llegia als anys 90, Zinco ho editaba amb el cul però les histories eren bones.

· Astro City. Kurt Busiek ens convida a una ciutat on tot te regust de clàssic, els personatges son còpies de tots els que coneixem, però tenen personalitat, les histories ja les hem llegit, però son addictives, la ciutat ja la hem visitat, però te tant de encant. Amb la pila de números que va fer el nivell no va baixar mai. Superherois de qualitat.

· The Sandman, inoblidable col.lecció amb guions del ,que semblava, genial Gaiman. Utilitzant diverses mitologies, Gaiman va crear una serie del no res, be es basava en un personatge antic de D.C. però res a veure, i ens endinsava en un mon oníric plagat de déus, monstres i tot tipus d'essers extranys i psicopàtics. La col.lecció es dividia en diversos arcs argumentals i començava amb l'alliberament del déu dels somnis que estava atrapat per un extrany personatge. A partir d'aquí Gaiman elabora uns personatges amb una gran personalitat i molt d'encant i els posa en unes situacions, els arcs argumentals, la mar d'interessants i intrigants. Hi han un parell o tres de sagues "Casa de Muñecas" es una de les mes recordades que son realment esgarrifoses. La combinació de tebeo de terror amb la sensibilitat de l'autor van donar grans moments en el mon del còmic. El final de la serie va ser una mica descafeinat, però es una lectura que sempre guardaré en el record, un dia d'aquest mereixerà una relectura. La pega mes gran de Sandman sempre va estar en els dibuixants que tot i que hi va passar algun de bo, Sam Kieth en els inicis, normalment no estaben a la alçada. Les portades eren totes del genial Dave McKean.

· Hellblazer, sobretot la etapa Ennis. Un personatge creat per Alan Moore dins de la Cosa del Pantano va rebre la seva serie pròpia. L'investigador de l'ocult macarra va robar el cor de molts fans del tebeo per mèrits propis. Primer Delano i després Ennis ens van endinsar en un infern molt macabra.

· Body Bags, no, no es cap obra capital, però en el seu dia el senyor Pearson em va impactar molt amb el seu estil de dibuix i la seva violència injustificada. La miniserie era estupenda sobretot a nivell gràfic. La llastima es que l'autor no s'ha prodigat gaire amb gaires coses o jo no li he sapigut seguir la pista.

· Lobo, la primera miniserie de l'Home va ser un shock pel fandom en general. El caça recompenses espacial amb mes mala gaita de tots els temps ens va divertir molt amb el seu humor macarra, la seva violència desmesurada i el brut dibuix de Bisley. Sorgit de les pàgines de L.E.G.I.O.N. una excel.lent serie, l'últim Czarcià va ser un fenòmen de mases. Tota la obra posterior dedicada al personatge va cap a baix, i tret de les 2 primeres miniseries i algun especial com el de nadal son totalment oblidables.

· Twilight de Chaykin i Garcia López, una extranya miniserie de ciència ficció molt ben dibuixada amb algunes anades d'olla del guionista. En el seu dia va ser un intent de D.C. de rellançar antics personatges i es va quedar en una única miniserie de gran bellessa. De jovenet li vaig dedicar varies lectures i hi tinc un gran record.

· Fafhrd y el Ratonero Gris, torna Mignola al llistat, no serà l'últim cop, amb l'adaptació d'una mítica serie de novel.les d'espasa i bruixeria de Fritz Leiber em sembla que es diu l'autor. Mignola amb el seu personal estil ens porta als carrers d'una ciutat de fantasia on els lladres i tunants en son els principals habitants. En aquest marc encantador coneixerem els nostres dos protagonistes, dos lladregots amb turmentós passat que viuran una serie d'aventures clàssiques amb certs tocs d'humor. A partir del còmic vaig llegir els llibres que son tot un clàssic del gènere. Per mi Mignola està en aquests tomets en estat de gràcia i la temàtica fantàstica era del tot addient. Em sembla que està reeditat.

· Los Invisibles, al senyor Grant Morrison se li en va la olla, això ja ho sabem tots, però amb aquesta serie ho va voler deixar ben clar per si algú encara dubtava. Les aventures d'un grup d'anarquistes "superheroics" lluitant contra tots els poders establerts va començar amb molta força i molta gràcia, va perdre una miqueta a la meitat de la serie i li va donar un final amb compta enrere explosiu. Una serie molt original plagada de referències anàrquiques, psicodèliques, satàniques, punks... i totes les obsessions de l'autor.

· Swamp Thing - La Cosa Del Pantano, ara si, per mi el millor Moore de tots els temps. Amb un personatge en hores baixes, arriba l'anglès preferit dels 80 a D.C. i crea la saga de còmic d'horror definitiva. Transforma el personatge, li cambia l'orígen, dota als secundaris de personalitat, en crea de nous per a la història, John Constantine of course, i submergeix el mon en la nova vinguda de l'infern a la terra, parlo d'American Gothic. Cada número es millor i mes inquietant que l'anterior creant un estat de terror pur. Amb el temps, com els hi passa a mases guionistes, se li en va la olla en plan metafísic i conclou la seva participació en la série amb uns guions massa ferragosos, però la seva primera etapa, uns 24 números, es absolutament GENIAL.

· Fábulas, per mi una de les millors séries que s'estan publicant actualment. Un guionista eficaç amb un tema potser una mica facilon però encantador. Willingham agafa els personatges clàssics dels contes i els converteix en essers de fantasia que viuen en el nostre mon, a Nova York mes precisament. Els personatges dels contes estan enfrontats en dos bandos i molts d'ells tenen que viure exiliats en el nostre mon camuflats de la població general. Amb aquesta premisa el guionista va creant arcs argumentals entrellaçats que conformen una història plena d'aventures i intrigues amb força tocs d'humor. No tots els personatges son ben coneguts per aquí, alguns son part de la literatura infantil americana, però si que coneixereu a la majoria, des de la Blancaneus i el Llop, extranya parella, fins a la Bella i la Bèstia o el Princep Blau. La lectura de la série en tomets es super entretinguda i molt recomenable, un d'aquests còmics que quan arriben a casa son degustats d'inmediat.

· Transmetropolitan, i si Hunter Thompson visqués en un futur proper on l'alienació, la corrupció, les transformacions corporals fossin el pa de cada dia? Donçs això es el que ens explica Warren Ellis en aquesta col.lecció ja finalitzada. Que no es gaire futurístic aquest argument? Home no gaire ja que estem en una situació "similar" a la que es descriu, però la situació plasmada al còmic es mes grotesca de la real en la que vivim. Els polítics son corruptes, com ara, els mitjans de comunicació estan al servei dels dirigents, com ara, les minories son rebutjades, com ara, be d'acord no es del tot ciència ficció, aquí està la gràcia. La série va començar amb una força increible que va anar mimbant, però l'autor va ser suficientment intel.ligent per acabar-ho en un bon moment. Spider Jerusalem, el nostre Thompson particular, es un dels grans personatges dels 90-00. Els dibuixos de Robertson son bastant funcionals però sap adaptarse a les necessitats del guionista.

· Y el Último Hombre, una altra bona serie que encara s'està publicant. Les peripècies de l'últim home sobre la terra després d'un devastador virus que acaba amb la masculinitat no son gaire profundes però si que son addictives pel seu ritme i el carisma dels personatges, la dibuixant Pia Guerra no deixa de ser correcta, molt clareta i neteta, però com ja dic, la feina del guionista Vaughan està plena de ritme. També guionitza Ex-Machina, una altra excel.lent serie encara en publicació.

· 100 Balas, Azzarello i Risso junts son dinamita, sols, Azzarello te alts i baixos, Risso es sempre excel.lent. Amb un gran començament de la serie amb l'arc argumental de les bandes de carrer, Azzarello ens explica la misteriosa història d'una organització liderada per l'agent Graves, personatge que va repartint maletes amb 100 bales il.localitzables a diferents personatges amb motius de venjança. Risso està explèndid amb un detallisme inusual en el còmic-book americà. Es recomenable llegir la serie per tomos ja que si la llegeixes en números "sueltos" no t'enteraràs de res. Jo ja tinc ganes de que s'acabi la publicació per poder rellegir la obra de pe a pa ja que hi han masses històries entrecreuades i molts cops acabes de llegir un recopil.latori i t'estàs preguntant, aquesta serie anava d'això? Tot i així la serie es brutal i llegida seguida tot està molt ben connectat.

· Terminal City, el cinema negre i la ciència ficció mes retro es donen la ma en aquesta fantàstica miniserie on el guió es una delicia i els dibuixos de Lark son una absoluta meravella, un clar homenatge al Metropolis de Fritz Lang i a la linea clara europea. Una gran miniserie amb una continuació potser no tant bona com aquesta primera però totalment recomanable. Si us agraden les coses amb regust clàssic i retro com a mi, aquesta es una bona oportunitat per empaparvos-hi. Llastima que no tingués continuació. Lark va dibuixar la excel.lent La Escena del Crimen i també se'l pot disfrutat a Gotham Central.

· El Bruto, ja vaig fer un petit escrit sobre aquesta serie, que mes puc dir que recomenarvosla. Els dibuixos de Powell son genials i la seva truculenta imaginació sembla infinita. D'acord, no es gaire profund, però no tots els còmics ho han de ser, diversió 100% salvatge.

· Heavy Liquid, ciència ficció, drogues, pàgines gairebé cinematogràfiques, Paul Pope en estat de gràcia, què mes voleu que us digui? Es una llàstima que còmics com aquest passin gairebé desapercebuts en el panorama de publicació actual i tinguin que ser reivindicades un cop es publiquen obres mes "mainstream" del mateix autor. Aquí tenim l'autor en la seva salsa i cony, te un regust super-particular.

· Batman Año 100, no per "mainstream" ha de ser dolent. Aquí tenim un Pope tornant a fer el que li dona la gana aquest cop amb Batman. Potser el guió no es tan brillant com a Heavy Liquid, però la narrativa gràfica que utilitza en tremenda, sembla que estiguis al cine. Ni els personatges,ni la trama queden gaire ben definides, però les seqüencies d'acció son bibrants i Paul Pope utilitza tots els recursos possibles del mitjà per fer-nos llegir tota la història gairebé sense respirar.

· Solo, la serie de mongràfics d'autors semi-independents a qui D.C. deixa el seu vast univers per fer el que els hi roti te números força brillants. El de l'Allred es acollonant, i també hi tenim en Darwyn Cooke, el Corben, en Paul Pope... N'hi han de millors i n'hi han de pitjors però l'0bjectiu i l'esperit de la serie son genials. Em sembla però que ja l'han tancada al ianqui, i l'últim número aparegut per aquí es bastant horripilant, una especie d'artista de graffitti que deixa bastant que desitjar. Però hi han números molt bons.

· Preacher, El Predicador. Per mi una de les millors series mai publicades en tota la història. Molts ho trobareu exagerat, però la epopeia d'en Jesse Custer, un predicador a qui déu se li apareix en plena misa per acabar amb tots els assistents i on ell pren la decisió d'anar-lo a buscar i demanr-li comptes pel fet, junt amb en Cassidy, el vampir irlandès borratxo i marruller, i la encantadora Tulip antiga novia del protagonista reconvertida en assassina a sou, va ser una saga comiquera que em fèia esperar en candeletes la publicació de cada nou volum. Ennis es un autor gamberro, i aquí els de Vertigo li van donar carta blanca perquè fos tant excessiu com volgués, ademés de irreverent i viciós. I el tio va montar una road-movie salvatge per les carreteres interminables d'Estats Units, pels racons mes bruts i perversos de l' Ol'Good South, amb tots els seus esteorotips possibles, la familia redneck en plan la Matanza de Texas, l'adolescent pringat emulador de Kurt Cobain però que no remata la feina i queda amb la cara desfigurada com un cul, "Caraculo" es diu el personatge, l'agent dels serveis secrets amb aires de grandesa, un Papa obès i pervers, la descendència mongòlica de J.C... Tots aquests elements van donar pas a una història que no es borrarà mai de cap cervellet que la llegeixi. Ennis fa uns personatges vius amb la història que tots volem escoltar, amb passats turbulents, actituds Eastwoodianes, còdigs d'honor, històries d'amor, de traició, tot ben barrejat amb l'humor mes irreverent i cruel d'un guionista que sap fer riure i donar ritme a una extensa història. Al final tots esperabem alguna cosa mes, però un cop llegida i rellegida la obra no puc dir mes que ACOLLONANT. Els dibuixos de Steve Dillon sempre han sigut mes aviat funcionals, però al no ser una serie de super-musculs ni super-poses ni super-hosties han acompanyat la història la mar de correctament a mes de no fallar en cap moment de la publicació de la serie el que per mi li dona uns punts extres ja que permet que la obra tingui el concepte de unitat i homogenietat que necessita. Paral.lelament amb la serie s'anaben publicant els Especial Predicador, que es tractaben de números especials o miniseries d'alguns dels magnífics secundaris i dels personatges principals on podiem aprufundir en les històries individuals al marge de la serie. Aquests especials eren irregulars, però n'hi havia algun de francament divertit. No son necessaris per seguir la serie, però si t'hi enganxes segur que els voldràs llegir.

· Batman El Largo Halloween, amb aquesta maxiserie els autors em van fer pensar que em trobaba davant de dos dels grans, Loeb i Sale utilitzaben tots els elements del Batman mes fosc per explicant-se una història d'assassins en serie on apareixen també tots els perversos villans de l'home ratpenat plasmats amb gràcia i originalitat pel traç de Sale. Ademés va sortir publicada al mateix temps que Superman Las 4 Estaciones, revisitació de l'orígen del famós noi de blau pel mateix duet d'autors. Després han anat publicant suposades continuacions i altres miniseries on han anat perdent la frescor d'aquest primer relat. Però ja us dic, El Largo Halloween no decepciona.

· El Regreso Del Señor De La Noche, ara si, EL MILLOR COMIC MAI PUBLICAT!!!, si mes no es el que he pensant durant una pila d'anys i que encara penso. Miller em va volar el cap amb aquesta versió futurística i envellida de Batman. Estem en un futur on la violència al carrer no para de creixer, la policia no pot aturar a les bandes de carrer liderades per un sonat hipermusculat i el vell Bruce Wayne es dedica a correr carreres de cotxes fins que decideix tornar. Amb un ritme acollonant Miller ens ataca amb una història de reneixement i patiment constant de l'heroi per poder realitzar la seva misió, que es desenvolupa en un escenari dessolador i cruel on els mitjans de comunicació son capaços de possar a la població en contra de l'heroi i fins i tot de alliberar el seu némesi donant per rehabilitat un Joker que un cop fora del manicomi torna a ser el mateix d'abans, fins i tot, encara millor. El Joker del Dark Knight es el millor Joker que podreu llegir mai, el mes cruel i boig que hagueu vist mai. Batman torna per quedar-se, o potser per sacrificar-se per montar una rebel.lió contra l'estat en aquesta trepidant i mítica miniserie amb el Frank Miller en el seu millor moment. TOTALMENT IMPRESCINDIBLE.

· Arkham Asylum, i Grant Morrison va començar a jugar, i McKean el va acompanyar. Morrison salta a la fama amb aquesta perversa història del manicomi mes famós dels còmics, on el Joker monta un motí capturant a tots els treballadors i deixant lliures als seus perillosos companys de cel.les i on Batman tindrà que entrar si vol restablir la normalitat. Morrison guanya explicant-nos la tèrbola història del fundador de l'hospital psiquiàtric per excel.lència i aquesta rebelió de bojos a la que Batman a de sobreviure mentalment, i McKean arrassa amb les seves tècniques de collage i il.lustració amb aquesta plasticitat i tractament del color. En el seu dia va ser una obra molt polèmica perquè en una plana el Joker tenia que sortir vestit com la Marilyn i ho van censurar.

· Batman Lluvia Roja, Dough Moench i Kelley Jones van agafar Batman, la època victoriana, el mite de Dràcula i els vampirs i t'ho van servir en format novel.la gràfica. Una revisió de mites que en el seu dia vaig llegir fins la sacietat. Posteriorment hi va haver una continuació la mar d'entretinguda. No es lo mas de lo mas però només amb la temàtica ja m'està be.

· Batman La Broma Asesina, en la època en que Batman era el personatge on qualsevol autor en podia fer la seva versió, l'inquiet anglès Alan Moore ens va donar una història adulta sobre un dels personatges mes mítics de D.C. En 48 pàgines Moore ens dona la versió definitiva del millor malvat dels còmics, un Joker desquiciat atormentat per un passat patètic, amb un punt de bogeria que traspassa el paper. El Joker fugat segresta el comisari Gordon amb l'objectiu de desquiciar-lo, Batman haurà d'endinsar-se a l'escenari que li prepara el Joker si vol salvar al seu contacte amb la realitat. Moore juga amb la bogeria dels dos personatges per donant-se una història rodona. Ademés, la història està dibuixada pel magnífic Brian Bolland que ens ofereix el Joker mes ben dibuixat i mes impactant de tots els temps. Ja ens agradaria que aquest parell d'autors ens anessin donant obres com aquesta mes sovint.

· Gotham Luz de Gas, Augustyn situa Batman a l'Anglaterra victoriana preferida pel fandom, la de Jack l'Esbudellador, i Mignola ho ilustra com sempre, com vol. Potser no deixa de ser una obra anecdòtica de Batman, però la dibuixa Mignola...

· Batman - Grendel, la primera miniserie on es creuaven aquests dos personatges ens la presentaba un Matt Wagner exultant. La seva creació i el millor personatge D.C. conjuntats en una història molt ben treballada i un grafisme insultant de lo bo que era. La continuació que va tenir molt temps després no tenia res a veure, però aquesta primera història va picar molt alt.

· Batman Año Uno, em sembla que es la última història de Batman del llistat, però era imprescindible que apareixés. Miller ens explica l'origen definitiu de l'home ratpenat entrecreuant les primeres pases del personatge amb l'arribada del tinent Gordon a la ciutat. Els dibuixos de Mazzuchelli ens deixen bocabadats i la història de Batman queda oficialitzada amb aquesta magnífica miniserie publicada originalment com a part de la serie regular ianqui. Potser la millor història de Batman, despres del Dark Knight of course.

· Madman, des de la auto-edició ens arriba una altra meravella posteriorment adquiridad per Dark Horse. Un jove Mike Allred s'inventa un super-heroi bastant ximplet i el dota d'un univers encara mes babau. Beatniks malèfics, extranyes criatures, pop, psicodelia... I tot, tant ben dibuixat que fa fàstic. Amb el seu estil clàssic Allred dibuixa poses impossibles amb una facilitat sorprenent, una mica en la linea de Rude però amb una temàtica molt mes personal i friki.

· Red Rocket 7, el Ziggy Stardust particular d'Allred, recopil.lat en un preciós volum de tapa dura l'autor ens explica la història d'un extraterrestre arribat a la terra als anys 50 i el segueix fins a la actualitat paral.lelament al seguiment dels grans astres del rock. Ademés, el còmic s'acompanya amb un CD de música creada pel mateix autor i el seu grup.

· Ice Haven, la última obra de Clowes editada en aquest pais es aquest magnífic álbum apaisat en tapa dura on s'ens relatan les vivencies encreuades dels habitants d'un petit poblet que dona nom a l'àlbum. Amb la desaparició d'un nen com a fil conductor l'autor ens porta pels passadisos vitals d'un bon número de freaks que viuen en aparent normalitat. Com tot el material de l'autor, BRILLANT.

· Como Un Guante De Seda Forjado En Hierro, la primera publicació de Clowes en aquest pais va venir de la ma de la col.lecció Brut Comix de manera bastant irregular per part de La Cúpula. Aquesta miniserie en blanc i negre que podeu trobar recopilada en tomo es un viatge dins la bogeria humana amb majúscules. Una especie de relat Lynchia on comencem a seguir a un personatge aparentment normal per descobrir que està rodejat de bogeria. Tots els personatges que apareixen semblen trets de la part mes fosca del cervell d'un geni boig, des del goset sense cap, passant per la jove deformada, els polis seguidors d'un culte a un personatge estrambòtic, els habitants de la casa del devant... Esgarrifós i encisador ens presenta a un autor indispensable.
· Ghost World, la obra mes coneguda de Clowes es un relat del final de l'adolescència de 2 jovenetes que si el llegiu no el podreu oblidar. El retrat d'aquestes dues noies en un poble 100% americà va ser adaptat al cinema amb bastant de gust per Terry Zwigoff conservant molt del que l'autor ens transmitia amb el còmic. Un altre 10 per Clowes, i van...

· Gregory, una d'aquelles obres que pensabem que mai veuriem publicades en aquest pais, jo me la vaig comprar en ianqui fa uns anys per poder-la disfrutar però ara la podeu llegir en spanish. Hempel ens presenta un nen boig que viu intern en un manicomi amb la única companyia d'una rata amb mala llet. Tebeo alternatiu amb argument rebuscat molt divertit tot i el to cruel de la trama.

· Los Muertos Vivientes, una de les series obertes que val la pena seguir es aquesta revisió del gènere de zombies per part del senyor Robert Kirkman. La història parteix on acostumen a acabar les pel.lis de zombies, tot ha estat devastat i hi han pocs supervivents, un d'ells, un poli local que es troba en un hospital surt d'un coma per trobarse aquest escenari on haurà d'aprendre a viure. Seguint aquest personatge n'anem trobant d'altres que faran de nucli principal d'aquesta obra. Els primers volums son emocionants a tope, amb el temps, la serie no ha baixat la intensitat però no se fins quan la podrà mantenir. El però mes gran el trobem en un dibuix funcional que acompanya de sobras al tebeo però que si fos millor l'elevaria en qualitat. Tot i això es una obra super-recomanable, encara mes si us va el rollo zombi.

· Mage la definición del Heroe, Matt Wagner destacaba al panorma ianqui amb aquesta revisitació del caballer Artur i els seus caballers de la taula rodona. Es una d'aquestes obres que en sents tant a parlar que quan finalment les publiquen en aquest pais acostumen a estar ja una mica desfasades, però el segon volum de la serie te forces moments prou interessants per cridar la nostra atenció. Wagner juga amb la narrativa i la composició de pàgina i ens fa creure que estem llegin quelcom diferent.

· Grendel, como no mal publicat aquí la altra gran creació de Wagner es la encarnació d'un dimoni sorgit de la mitologia nòrdica. Grendel es un personatge i no es ningú, es la simple encarnació del mal que sobreviu al cos on habita. La primera miniserie del personatge es realment recomanable i les diferents continuacions tenen certs altibaixos, però te alguns moments molt bons. Ademés, van sorgir divereses miniseries fetes per altres autors on trobabem treballs tant interessants com Guerra de Clanes.

· Hellboy, i Mignola va crear el que volia fer i aquí es va quedar. Després de molts anys treballant per les majors Mignola es treu de la màniga al noi dimoni per a Dark Horse i encara hi mig continua. Sembla que la obra comiquera la te una mica apartada per dedicarse al cinema, però el genial dibuixant i no tant bon guionista volia impactarnos amb un monstre vermell de mes de dos metres d'alçada i amb un puny de pedra preparat per tot. Mignola dibuixa el que vol i com vol i al tenir via lliure s'explaia amb un univers gòtic ple de monstres i nazis i a nosaltres ens deixa bocabadats amb les seves ilustracions. Jo personalment crec que de la ma d'uns millors guions ja seria increible tot i que hi han algunes històries prou bones com per convertirlo en un imprescindible.

· Criminal, Brubaker firma uns guions sòlids com la roca del gènere negres mes pur i actualitzat i Philips ho plasma que dona gust, molt recomanable i amb una edició en tomets de tapa dura la mar de bonica.

· Balas Perdidas, amb aquest exercici Lapham ens va enlluernar, no sabies mai que et trobaries en l'episodi següent en una trama addictiva i una lliçó de com fer tebeos des de la independència. Llastima de la publicació tant irregular de la Cúpula, ara corretjida pels recopilatoris.

· Una Historia Violenta, molt superior a la fantàstica peli de Cronemberg, mes tebeos des de l'underground amb una història que talla la respiració. Sorprenent final.

· Camino a la Perdición, un altre exemple de l'esmentat a dalt, superior a una gran adaptació cinematogràfica per autors semi-desconeguts. Llàstima de la portada de la primera edició espanyola que aprofitant la tirada de la peli ens hi van col.locar el poster de la peli enlloc d'una portada del dibuixant i em de veure el Tom Hanks fent de mafiós.

· La Bruja Madrina, petita joia de còmic infantil per a tots els públics, unes ilustracions delicioses amb unes històries força divertides. A USA se n'han publicat uns quants recopilatoris, per aquí només n'hem pogut veure un.

· Locas, el que fans els Hernandez Bros. no te nom, però es que el fa Jaime ja ni se m'ocurreix com dir-ho. Uns guions delirants d'una especie de culebrón barrejats amb lluita lliure, pseudo-ciència ficció i romanç traslladat a les planes per un dels grans Mestres, no només de l'underground sino del mitjà en general sigui del pais que sigui. Jaime agafa un llapiç i una plumilla i ens deixa amb la boca oberta de la primera a la última plana fent servir tots els recursos imaginables del còmic. GRANDIÓS. La seva continuació amb La Educación de Hopey Glass també es per aplicar-li tots aquests elogis.

· Nexus, molt bons records d'aquesta serie on Steve Rude creix com a autor dia a dia.

· Mundo Idiota, recopil.lació per entregues de la revista de Peter Bagge, molt divertit.

· Ghost World, no se com me la podia haver deixat, deliciós tebeo de Daniel Clowes meravellosament il.lustrat i un magnífic relat de la translació de nens a adults amb dues protagonistas encantadores.

· Agujero Negro, alabem Charles Burns, un Gran entre Grans, transmessor de les millors i pitjors sençacions alhora. Una extranya infecció està transformant els adolescents d'una població d'Estats Units convertint-los en mutants... Burns retrata l'angoixa dels personatges d'una manera esgarrifosa amb unes imatges de la mes gran bellessa. IMPRESCINDIBLE.

· Los Fabulosos y Peludos Freak Brothers, còmic de referència en la meva educació tant vital com intel.lectual, així que ja us podeu imaginar. Les aventures drogotes del trio calavera son una institució dins de la cultura mes underground dels 70. Esbojarrades historietes de tres hippies demacrats i una mica bastant ionkis. Em podreu dir que fluixeja per moltes parts, però aquí no tinc ulls per veure-ho, marcat a foc. El millor, la única aventura llarga de La Vuelta Al Mundo, del.lirant.

· Robert Crumb, la Obra Complerta, Crumb es un Pope en tota regla de la contracultura dels 70, però allà no va parar pas el mestre i continua publicant dibuixos i historietes. Un dels millors dibuixants que ha donat el medi amb unes històries surrealistes on sovint podem seguir la vida de l'autor, un marginat en tota regla que toca amb una banda de música folk i te una vida familiar que no la voldria pas per a mi. Ademés dels tomos que va publicant la Cúpula, amb una meravellosa reedició que no penso pas compar, recomano llibres com Odds & Ends o Recuerdos i Opiniones magnífic tomet-tomàs on es repassa tota la seva trajectòria. No us perdeu tampoc el documental anomenta Crumb on podrem intentar comprendre o coneixer una miqueta millor al geni. IMPRESCINDIBLE.

· El Derrotista, Harvey Pekar es un perdedor que publica historietes des de ja fa uns quants anys, historietes autobiogràfiques d'un paio que te dificultats per tot. L'ilustren diferents dibuixants, Crumb colabora amb ell en l'àlbum American Splendor, una delicia. Si tenim sort poc a poc veurem la obra publicada d'aquest entranyable perdedor.

· Odio, Peter Bagge en el seu màxim esplendor amb un personatge cabron com ell sol. Buddy es un ser irascible, torracollons, una mica fatxa que viu unes desventures tronxants amb uns secundaris bonissims i igual o mes estrafalaris que el protagonista. També os recomano la pre-cuela de Buddy y Los Bradley on podem seguir les seves aventures quan encara vivia amb els seus pares.

· Burn Again, Misterios De La Carne, Burns, Burns i mes Burns. Burns es la hòstia.

· Black Kiss, Chaykin sorprenia a tothom amb aquesta història carregada de sexe, violència i vampirs. Quan la vaig llegir amb 12 o 13 anys flipaba pepinillus! Hardcore total. Des d'aleshores he buscat bon material de Chaykin, però mai va arribar a tant.

· El Bulevar De Los Sueños Rotos, extrany i hipnotitzant àlbum on el deliri es barreja amb la realitat per explicar-nos la vida de dos dibuixants de còmic i la seva creació.

· La Juventud del Tío Gilito, en el seu dia algú em va recomanar aquesta serie de 6 albums editada per Ediciones B, i collons! sort que li vaig fer cas! Si voleu reviure la aventura amb tots els sentits aquest es el vostre còmic. Si, si, son tebeos de patos, pero vaya patos. Emocionant i divertida biografia de l'ànec mes garrepa del mon portada amb un polse espectacular per part de Don Rosa.

· Epicurus El Sabio, Zinco publicaba material arriscat i gràcies a ixò vem poder gaudir per aquí d'aquesta sàtira dels sabis grecs ilustrada per un jovenet Keith.

· Mr. Punch o Señal y Ruido, Gaiman i McKean han fet varies col.laboracions on un s'esperaba mes, aquestes dues son les millors, en les dues els dos autors van donar el millor de si mateixos.

· Bernie Wrightson, Obra Complerta, no tinc tot el material d'aquest mestre del terror i del dibuix, però els que tinc em sobren per poder afirmar que es un dels millors. Historietes de terror magníficament il.lustrades, alabeu-lo, alabeu-lo!

· Berlin, Jason Lutes te un traç deutor del franco-belga que enamora. A pas lent però segur disecciona el Berlin d'entre guerres amb precissió mil.limètrica. Molt maco! Es un d'aquests autors que m'encandilen amb la ploma i els recursos narratius però que si m'expliqués una cosa diferent segurament seria millor, em passa el mateix amb Cris Ware.

· Maus, l'archiconegut relat dels camps de concentració per part d'Spiegelman no se si mereix un pulitzer, però si que mereix estar entre els grans del còmic.

· Jimmy Corrigan, Ware deslumbra amb les seves obres d'art, encara que a mi m'avorreix una mica amb els seus guions. Igualment, una obra d'art.

· Marshal Law, us pensabeu que era un Gafapasta eh? Donçs aquí arriba el Marshal per fer-vos callar. Mes salvatge i politicament incorrecte impossible. L'heroi feixista per excel.lencia, una especie de Dredd a l'americana caçador de super herois plasmat amb l'art mes guarro i mes salvatge possible. Per quan una recopilació? Jo vaig recuperar la miniserie original a un Saló del còmic i quan vaig arribar a casa em faltaba un número. Fills de Puta!

· Calvin y Hobbes, la millor tira còmica mai publicada. IMPRESCINDIBLE.

· Bone, les aventures dels essers Bone a un poblet d'humans et far petar de riure en els primes números, per convertir-se en una història de fantasia heroica la mar d'entretinguda. Un altre cop des de la independència trobem un producte rodó.

· Crazy Kat, de tebeo clàssic no en ser gaire, normalment em costa d'entrar, però aquest cas que tenim entre mans es una de les millors maneres per introduir-si, les desventures d'una gata enamorada d'un ratolí creava alhora que s'escribia.

· Flash Gordon, un altre clàssic que disfruto son les aventures retro d'aquest gran personatge del gènere. Les primeres tires son una mica enfarragosses però quan agafa el format de tira diaria creix per moments, un altre que crea alhora que escriu.

· The Spirit, Contrato Con Diós. Will Eisner es un dels mes grans, no tinc tots els arxius dels esperits però si que tinc uns quants recopil.latoris de la mes coneguda de les seves creacións. Eisenr evol.lucionava constantment creant nous planols i poses i enquadraments i moviments i ens demostrava tot el que es pot fer amb un full en blanc i un llapis i una plumilla. GRAN GENI I MESTRE. De la etapa de Contrato Con Dios tinc bastantes novel.les gràfiques, de fet aquest es la primera obra que es va considerar com a tal, i son realment grans. El to dels relats es totalment diferent a l'Spirit però la genialitat es conserva i aumenta amb aquestes obres. IMPRESCINDIBLE, hi ha qui us dirà que tot i hi ha que us dirà que uns quants, fa poc s'ha publicat un tomàs on es recoplien varies d'aquestes històries fora de l'Spirit que us permetran submergirvos en l'autor i la seva capacitat. Poseuse babero.

· Question, bons records d'infant.

· La Liga De La Justicia, els superherois poden ser superdivertits, i mes si s'en encarreguen Guiffen, Dematteis i Maguire. Grans records per una gran serie.

· Authority la grandiloqüència d'Ellis en la primera etapa em va encantar i els dibuixos tiraven cap enrere. La segona part per a molts millor que la primera també està molt be, però jo em quedo amb la primera part i l'Stormwatch.

· Planetary, el to que li va donar Ellis a aquesta serie convertia cada número en un hometage a aquests dfierents gèneres que ens agraden tant.

· Skreemer, una altre marca en foc de la meva infantessa, història mafiosa futurista de les grans.

· Ultimates, per mi una de les últimes mostres de que es poden fer bons tebeos des del mainstream mes mainstream americà. Espectacular com a espectacle.

· Inhumanos, bona miniserie una mica fora de lloc per acabar aquest llistat però que la vaig trobar excel.lent.

En el referent a Còmics, això es el que puc dir, d'ença que vaig fer el llistat fins ara ell mateix s'ha anat ampliant, però l'he de tancar d'alguna manera, a partir d'ara aniré fent crítica o opinió de coses que vagi llegint, i si hi caic ja us avisaré si te que entrar en aquest llistat o no. Ara per ara podria afegir coses com SCALPED, EPILEPTICO, CALLE DE LA ESTACION 120... Però igualment, hi posso punt final.

Ja vaig dir-vos que no tenieu que estar-hi d'acord, tothom te una opinió i aquesta simplemente es la meva, a qui no li agradi, que si possi fulles jeje. Evidentment, si hi ha algú i vol fer algun comentari benvingut serà.

SALUT

ELS MEUS CÒMICS PREFERITS / PART 1

2008-10-31T03:17:00.000-07:00

AVIS: AQUEST LLISTAT ESTÀ FET BASSAT EN ELS MEUS GUSTOS PERSONALS I EN EL QUE HE LLEGIT DURANT LA MEVA VIDA. NO PRETEN FER DE GUIA PER NINGÚ I EVIDENTMENT TOTHOM TROBARÀ A FALTAR QUELCOM. PUC AVANÇAR-VOS QUE NO SOC CAP ENCICLOPÈDIA I QUE NO HE HE LLEGIT TOT EL QUE EXISTEIX, PERÒ SI QUE HE LLEGIT UNA MIQUETA.

EL LLISTAT NO TÉ CAP ORDRE, SON SIMPLEMENT OBRES QUE M'HAN MARCAT EN EL TRANSCURS DE LA MEVA BANAL EXISTÈNCIA.

Pos ala, pallaquevamos!

· Torpedo, sobretot els 4 primers àlbums, quin dibuix, quins guions, quina meravella!, quines ganes d'agafar una Thompson i posar-te a disparar!

· Mondo Lirondo, un d'aquells còmics que quan els comprava en la meva adol.lescència em feien veure que hi havia alguna cosa mes que super-herois. Humor intel.ligent molt ben dibuixat amb un esperit fanzinero de caire profesional. Els números sueltos deuen ser dificils de trobar, jo tinc els de la època, però Glenat els va recopil.lar en un fantabulós tomàs que suposo que encara es pot trobar a les llibreries.

· Paracuellos. La crua vida a un orfanat durant la post-guerra espanyola. La duresa de moltes històries barrejada amb la innocència infàntil crea grans moments historietístics.

· Makinavaja, jo de petitet, als 11 o 12 anys, compraba setmanalment El Jueves, i puc asegurar-vos que Ivà es un dels mestres de l'humor espanyol. Cada planxa doble del Maki es de carcajada assegurada, tots els personatges son genials, i la mala llet vessa per tots els racons. Ivà, que gran que eras.

· Herminio Bolaextra. Nombro aquesta obra per facilitat. Tota la obra de Mauro Entrialgo em sembla boníssima, però realment no sabia quin àlbum triar. La mirada cínica de l'autor envers el mon es de les mes lúcides del panorama actual.

· Psychopathia Sexualis. Recordo abordar Miguel Ángel Martín en un Festimad perquè em firmés aquest esgarrifós àlbum. Home, tampoc es que m'hi tirés a sobre, hi havia un stand de Subterfuge i firmava la seva obra. En aquest àlbum Martín explora la cara mes bèstia del sexe amb els seus dibuixos "asèptics", com de cirugia. Brutal.

· Brian The Brain, una altra visió de Martín sobre el futur, els nens prodigis, la acceptació en l'entorn... Un personatge màgic per unes històries perverses.

· Rubber Flesh, la última obra que incloc de Martín, ciencia ficció en plan Cronemberg per a joves europeus. Tota la obra de Martín m'agrada molt, però alguns tènia que destacar.

· Historias Raberas. Si voleu riureus de tot, aquest es el vostre còmic. Mala llet contra tots els estaments i molt de sexe brut.

· No puedo dar mas - A las mujeres no les gusta follar - Consejos sexuales de Álvarez Rabo. Per mi, les obres mes destacables del Autor Más Rápido del Mundo. Desternillants.

· El Hombre Que Rie, una altra lectura adol.lescent que em va fer ampliar mires. L'adaptació d'un relat cruel de Victor Hugo es encissadora. Sempre he lamentat que De Felipe no continués amb la seva obra comiquera, però els seus àlbums dels 80-90 tenen tots un què especial.

· Peter Punk - El Likantropunk. Les dues primeres obres que vaig llegir del mestre Max van cambiar la percepció que tenia dels còmics. No tothom tenia que estar catxes, si no que podien ser punks i skins homes llops, fades nimfomanas... La linea clara era alguna cosa mes que Tintin. I la perversió del clàssic, Peter Pan, era tant addient per la meva edat. Continua sen imprescindible.

· Como Perros, Max va evol.lucionar del tebeo combatiu, a un tipus de historieta molt mes onírica i personal. Nombro aquest àlbum per no dir la Muerte Húmeda o algun altre.

· Bardín el Superrealista, no només les obres antigues son les bones. Max continua sent un puntal del panorama espanyol i es supera dia a dia. Bardin va començar com un homenatge a Buñuel i la escola Bruguera i s'està convertint en un dels tebeos més originals que s'han vist publicats. Ademés, la última recopilació compta amb un futimé d'extres i material nou fet expressament, amb unes il.lustracions delicioses.

· Bienvenido al Mundo, la Enciclopedia Clismon de las Pequeñas Cosas. El señor Brieva, algun dia serà un dels grans, i aquest recull de chistes acompanyat de les seves descripcions humoristico-poètiques n'es la prova.

· Los Compañeros del Crepúsculo. Una de les meves primeres pases dins els àlbums europeus. Hi ha qui prefereix Los Pasajeros del Viento, que també m'encanta, però aquesta història mitjaval reuneix tot el bo d'un autor en el seu màxim esplendor. La obra posterior de Burgeon, ara no recordo el nom, però era una enrebassada història de ciència ficció, te la mateixa qualitat gràfica, però no de guió, massa pseudo-sofistificació.

· Las Torres de Boïs Maury. El viatge que fem acompanyant al cavaller Aymar que vol recuperar les seves terres ens endinsa un altre cop a la edat mitja, aquest cop de la ma d'un altre mestre del pincell el Sr. Herrman també en estat de gràcia. La continuació amb el nebot o net del protagonista no te tanta força com la serie original però es el que te el completisme.

· Las 7 vidas del Gavilán, aquesta saga d'espadatxins, familia i venjança brilla amb llum propia, la feina de Juillard i Cothias encandila. La serie té una continuació, Pluma al Viento, també excelent.

· Peter Pan de Loisel. Si Max pervertia el conte amb punkis i nimfómanes, Loisel el transforma amb cruesa i tendresa a parts iguals en una sobrecollidora saga de 6 àlbums on es barrejen el conte clàssic amb Jack l'Esbudellador i una mirada "realista" al Londres de la època victoriana. Loisel dibuixa com vol i això no ho pot dir tothom. Una de les millors maneres d'introduirse en el còmic europeu, jo als 16 anys quan va sortir el primer volum al.lucinaba i encara ho faig. Norma ens va tenir uns quants anys pendents del 3 últims àlbums, però ara en teniu una edició magnífica en tapa dura.

· Thorgal, evidentment en una serie tan llarga hi han àlbums millors i pitjors, però la saga vikinga amb tocs de ciència ficció te com a mínim 6 números brutals. La saga que en els seu dia editaba Zinco es segurament el punt àlgid de la serie, però tota la serie té un punt de qualitat alt. Ara la serie continua amb guions de Senté, ja vorem cap on va. Dels autors originals existeix una obra prèvia El Gran Poder del Chninkel que consta d'un sol àlbum que també es totalment recomanable. Amb el nou guionista, hi ha una adaptació del conde de Montecristo, La Venganza del Conde Skarbek que també es de lectura obligatòria.

· Mi Mamá Está en América y Ha Conocido a Bufalo Bill, aquest àlbum de recent lectura per part meva s'ha agafat un lloc per instalar-se al meu cor. Un guió excel.lent on veiem el pas d'un nen per una experiència traumàtica que no acaba de comprendre fins a la final acceptació, explicat amb tendresa i humor. Acompanyat dels dibuixos de Bravo, un autor que desconeixia, però que m'ha cautivat amb el seu estil deutor de Sempé. No puc esperar a la publicació de l'àlbum que l'autor a realitzat de l'Spirou.

· Apuntes Para Una Historia de Guerra, Gipi ens explica una història d'amistat en un conflicte de guerra europeu inconcret, i com ens la explica! Un autor a tenir molt en compte, jo estic ampliant la col.lecció d'ell i no defrauda. S un llibre autobiogràfic excel.lent i El Local fantabulós retrat adol.lescent de grup musical.

· Políticamente Inaceptable. Si, ja se que els xistes guarros de Vullemin no son la quintaesència del novè art, però jo m'hi ric de mala manera. La censura encara existeix a Espanya i ens prohibeix gaudir de l'obra d'aquest brutu que s'en en fot de tot. Per quan una reedició de Hitler SS? Per mai?

· Murena, segurament el millor guió de Dufaux, Història romana fotografiada. Molt interessant.

· Lanfeust De Troy, considero a Arleston un guionista molt intel.ligent, em fa riure i reviure la aventura en gairebé totes les seves obres creant uns personatges amb personalitats pròpies i uns mons salvatges per explorar. Tarquin l'acompanya amb unes il.lustracions que saben plasmar tot el que l'autor vol expressar. Còmic d'aventures fantàstiques amb un toc d'humor que no ha acabat de quallar mai en aquest pais però que mereix estar present en mes d'un llistat i biblioteca. No totes los coses bones tenen que ser intel.lectuals.

· Bouncer, el cowboy manco de Jodorowsky i Boucq es un retorn al western més clàssic amb alguna que altra anada d'olla de l'escriptor sonat. A mi, les obres de Jodorowsky sempre em fan dubtar, m'està prenent el pel aquest paio? Però no puc evitar que sigui un dels meus autors favorits, potser perquè es fa acompanyar sovint de grans dibuixants o potser es que m'agrada furgar una mica en la ment d'aquest autor.

· Prophet, si ja ho sé, això no es cap obra mestra, però Dorinson es un dels guionistes mainstream europeus amb força producció que a mi mai em decepciona. He triat Prophet per temàtica, però tant West, com Santuario, com Los Centinelas o com El Tercer Testamento no son gens menyspreables. I ademés, el guionista es busca uns acompanyants als pincells que paqué.

· El Señor Jean, una serie que millora a cada àlbum que es publica. Una obra costumista on seguim a un escriptor i la seva vida sòcial i amorosa amb tocs d'humor. Amb uns guions sòlids que barregen històries curtes amb de mes llargues i un dibuix "sencill" que cada cop te mes força gràcies al traç i al color.

· Los Combates Cotidianos, el millor slice of life europeu tot i no ser del tot autobiogràfic, Larcenet com a autor complert ens explica la caòtica vida d'un fotograf de guerra amb una bona empanada mental que va a buscar refugi al camp. La combinació d'estils, la planificació de les planes, l'absorvent guió converteixen aquesta serie en un im-perdible. No podem oblidar cap de les altres creacions de Larcenet, les seves històries surrealistes i les seves revisions dels mites i dels clàssics us feran petar de riure.

· Isaac El Pirata, si obriu qualsevols dels àlbums per qualsevol de les seves planes no caldrà que digui res mes. Blaim es un dels putus amos, i amb Gus ho reafirma, però aquestes aventures del pintor enamorat segrestat per un pirata perquè li fagi retrats de les seves expedicions ja fa temps que es van instal.lar en algun racó dins meu i mai no en surtirà. C'est magnifique!

· La Mazmorra. I de La Mazmorra trio TOTA, no només la serie principal s'ha de tenir en compte, sino que s'ha de veure tot com una obra en conjunt i no podeu descuidar-vos de llegir cap dels seus àlbums. Amb uns números inicials trepidants, amb humor salvatge, personatges vius, dibuix trencador... Pensabem que la serie tiraria mes milles, s'ha quedat una mica estancada en questió de periodicitat, però per sort tenim totes les series paral.leles que de tant en tant alleujan la espera. Sfar, Trondheim, Blaim, Larcenet... I ademés la sub-serie Monstruos amb autors convidats de High Level. Tronxant.

· Ranxerox, la meva vena punki m'obliga a incloure a l'àmic Ranx, aquest aire ciberpunk i aquest Liberatore desvocat em fèia passar unes molt bones estones durant el meu "desenvolupament" mental i aquí es va quedar. Autors maleïts com sabeu guanyar-vos el meu cort.

· La Casta de los Metabarones, ja torna a estar aquí l'àmic Jodorwsky, amb la grandiloqüència pròpia de la opera i un humor una mica xorra, coneixem la saga familiar del Metabaron, i vaja amb la família! Genocides, desmembrats, amors impossibles... Ciència Ficció espectacular, a lo grande, amb unes il.lustracions de Giménez que encara fan la obra mes grandiloqüent. Jo vaig passar una gran estona. La història continua actualment amb la preqüela Castaka, dibuixada pel genial Das Pastoras, espero que arribi als 8 àlbums només pels llapiços de Das.

· Las Heresiarcas, no em puc resistir al dibuix de Das Pastoras, un guió sòlid amb un dibuix d'adamantium.

· El Incal, Jodorowsky again, ens pren el pel aquest paio o sap el que fa? Jo ja us dic que no ho tinc clar, però no puc evitar incloure les seves obres. En aquest cas però, de bracet del millor Moebius. Moebius es EL PUTU AMO i si m'expliqués la història d'un cagarro també m'agradaria, però no es el cas, El Incal es una saga metafísica de ciència ficció que va revolucionar gèneres i que ens va permetre gaudir dels pincells de l'AMO en estat de gràcia. Amén!

· The Long Tomorrow, totes les històries curtes de Moebius son encisadores, Ediciones B va publicar 4 tomos on es recollien historietes tan bones com aquesta que dona titol al primer.

· Largo Winch, o com el mainstream pot mantenir la qualitat. Aventures actuals de la ma del multimil-lionari bo. No es cap obra mestra, però a mi em fa passar grans estones.

· Último Sur, aquí tenim un guionista a seguir, de moment, només 2 àlbums, però quina originalitat, la ciència ficció més bruta, de sucia no de bèstia, que podem llegir en l'actualitat. Paisatges dessoladors en un futur insòlit plasmats amb una bellessa sense igual. Espero que Agrimbau sigui un guionista prolífic i que mantingui sempre aquesta qualitat.

· Blacksad, no us equivoqueu, això no es només un recull de dibuixos bonics, els guions estan a l'alçada i crean una obra de gènere negre amb el regust dels clàssics. I be, si trobeu els guions fluixets, no podeu negar la evidència. Dibuixaho tú si pots!

· Dr. Jekyl y Mr. Hyde. Matotti agafa el mite i el fa encara mes terrorífic amb la seva paleta de colors i la seva plasticitat. Qualsevol vinyeta d'aquest àlbum es una obra mestra per si sola, i que voleu que us digui de la història, esten parlant de Jekyl i Hyde.

· Ibicus, per què Rabaté no te gaires obres publicades en aquest país? I jo que se, perquè som burros i nomes comprem el que ens diuen? Deu ser això, però aquesta adaptació de Tolstoi te tanta força que si algun dia us atreviu a degustar-la no us decepcionarà.

· R.G., el relat realista dels serveis secrets francesos atrapa visualment. La història costumista de l'agent Dragon no deixa indiferent a ningú, i el tractament d'ombres utilitzat no deixa de meravellar-me. Actualment estic llegint Lupus del mateix autor i, tela marinera!

· Periodo Glaciar, aquesta faula futurística del destí de la humanitat es irresistible. L'estil "lletgista" de l'autor sorpren a cada obra. Potser seria mes "cool" que nombrés Leon Lacame, que també es la monda, però aquest àlbum únic amb la paranoia de l'art es encantador.

· Titeuf, res a veure amb els dibuixos animats, els àlbums de Zep et garanteixen la riallada. Molt xiste verd, confusions infantils, pre-pubertat... En historietes d'una sola plana on no només conta el gag si no que s'hi amaguen altres coses.

· Blueberry, magistral western de PE a PA. Els trepidants guions de Charlier amb els incomparables dibuixos de Giraud la converteixen en un TOTALMENT IMPRESCINDIBLE dels grossos. La evolució de Giraud número a número, les trames creixents, la plasmació de les idees sota un concepció clàssica... Amb la mort de Charlier, Giraud continua la serie amb un estil mes semblant al del seu alter-ego Moebius i baixant la qualitat dels guions però no deixen de ser uns àlbums interessants, però els 30 primers volums o així son TOTALS!

· XIII, el millor començament d'una saga se l'emportan els primers números d'aquesta epopeia en busca de la memòria del protagonista. Espies, militars, complots per matar al president dels E.E.U.U. (Kennedy, potser?), hospitals psiquiatrics, envejes familiars. Tot i te cabuda en aquesta història, condimentada amb uns personatges sòlids i un dolent tremendo (La Mangosta, quin villanu!). Després la cosa es refreda una miqueta, però els autors han estat prou intel.ligents per tancar la serie fa poquet, 18 o 19 números en total, i li han donat un final la mar de digne que no defrauda gens, ademés el penúltim número el dibuixa els senyor Giraud.

· Tintin, no us pensesiu pas que me l'anava a deixar. La creació d'Hergé no es un producte desfasat solo para crios de los años 40, no, es un puntal, que dic un puntal, una paret mestra! de la historieta. Sempre podran acusar els primers primitius àlbums com a feixistes, però la realitat es que son producte d'una època que el mateix autor es va preocupar de corretgir. La aventura en estat pur, l'heroi també pur, els secundaris, els paisatges, el realisme, la bellessa de la linea clara en la seva màxima expresió. Tintin al Tíbet, Les joies de la Castafiore, El temple del Sol, Rakham el Roig... El pitjor de Tintin es la negativa d'Hergé de deixar firmar als seus col.laboradors en l'execució dels àlbums, però tots i cadascun d'ells es una petita joia.

· Astèrix, per mi, LO MAS DE LO MAS!, els guions de Goscinny amb els dibuixos de Uderzo no tenen comparació, l'acumulació de gags, les personalitats dels personatges, la diversitat d'escenaris i de secundaris, els omnipresents romans, Juli Cèsar, Cleopatra, les irregularitats històriques... Goscinny es mestre de mestres, amo de l'humor, amo del guió el gran entre els grans. No sabria dir-vos un àlbum en concret, des del primer a l'últim guionitzats per Goscinny son perlas, no us en pot faltar cap. La continuació d'Uderzo amb guions propis només val la pena per les ilustracions, es tindria que deixar acompanyar per algun guionista tot i que es impossible superar al mite.

· Iznogud, el visir que vol ser el califa en lloc del califa es una altra de les grans creacions de Goscinny aquest cop en un paisatge de les 1001 nits. Tabary no es Uderzo però te prou gràcia i el personatge principal es farà un lloc en el vostre cor només de coneixel.

· Tomás Elgafe. Un altre que no pot faltar. Les aventures de Gaston neixen dins de les pàgines del rotatiu Spirou com a acudits "sueltos" o d'un parell de vinyetes per convertirse en un dels personatges preferits del públic de la època, i de l'actual també, al menos debería. Gags d'una pàgina tremendaments tronxants on podem observar una mica com li funcionava el cap a Franquin, una idea rera una altra i pimpampimpam, i no només observem les seves idees sino que ens regala el seu art infinit. El llapís de Franquin es dels mes del.licats del mitjà i es gairebé inigualable.

· Spirou, como no, la etapa de Franquin te moments tan brillants com Qrn a Bretzelburg, el marsupilami i tants i tants bons moments. Franquin = déu, o sigui... Una altra etapa destacable es la de Tome i Janri, els dos autors van sapiguer actualizar des del respecte al personatge i van fer unes quantes aventures inolblidables també.

· Akira, Katsuhiro Otomo em va colpejar a la cara amb els primers números editats per Ediciones B, tota la odisea val la pena, però els primers números son la polla en vinagre, i mes quan ets un adol.lescent. La barreja de manga amb europeu i aquest guió cinematogràfic on es barreixen totes les obsessions del manga apocalíptic em van fer pensar que existia un altra cosa en el mon del còmic, però la realitat es que mai he tornat a trobar un altre manga a l'alçada d'aquest. També es veritat que tampoc es que hagi buscat gaire, però ho he provat uns quants cops i han acabat gairebé tots en decepció.

· Adolf, bonica obra de Osamu Tezuka on s'explica la vida paral.lela de 3 Adolfs, un jueu, un alemany i el Fürher. Tezuka es un autor molt prolific amb moltíssimes obres, però que per mi, està ja una mica desfasat. Tot el que he vist o llegit de la seva obra m'ha agradat, però ho trobo un punt retro.

· Dr. Slump, ja de crio quan veia els dibuixos e l'Arale els trobaba brillants, però el manga es encara millor, en les poques planes que duran les historiètes Toriyama desplega una inventiva i un saber fer digne dels grans. Bola de drac te un inici fantàstic també, però no arriba ni a la sola de la sabata de la nostra androide preferida. NCHA!

Be, aquí acaba la primera part d'aquest llistat, com podeu observar estic una mica mancat de material japonès, però com ja he explicat, no m'acaba d'entrar.

La segona part estarà dedicada al còmic americà que es amb el que va començar la meva afició en "serio". Ja des de petit habia llegit molts Mortadelos, Pulgarcitos (el de Jan i el de bruguera), Cavalls Forts, Don Miki... Però el col.leccionisme en si el vaig començar cap als 12-13 anys, durant aquest recorregut he perdut, venut, extraviat força material. cosa que ja no em pasa. El còmic de super-herois va ser el camí que em va portar a "recuperar" l'afició mai deixada i a organitzar el meu material.

THE GOON / EL BRUTO

2008-10-27T11:15:00.000-07:00

Be donçs, ahir vaig dedicar gran part del diumenge a llegir tebeos, i a part d'alguna cosa de novetat que tenia per llegir, vaig aprofitar i vaig pulirme un parell de tomets que tenia pendents d'aquesta fantàstica sèrie. Si, tinc material pendent de llegir que tira cap enrere, però de tant en tant avanço una miqueta i normalment em trobo amb sorpreses agradables o genials com aquesta.
En el seu moment ja m'havia llegit els quatre números anteriors, però per coses del col.leccionisme aquests dos m'havien quedat penjats, i us puc dir una cosa, no em tornaran a quedar dos tomos pendents de llegir d'aquesta série mai mes.
La série versa en torn a un maton gegantí que viu en un mon poblat de zombies, el tipus dirigeix una familia mafiosa i s'enfronta i manté a ratlla a una pila de zombies dirigits per un Pope sense nom que vol acabar amb tots nosaltres, tot amb moltes hòsties, tacos, humor i sobretot, molt ben fet . Aquest sencill argument permet desplegar una serie de personatges secundaris a qual mes esgarrifós i divertit. Des del seu ajudant Frankie, un tipus amb cara de nen amant de la violència i el sexe extrem, el Pope sense nom amo dels zombies, un personatge anomenat Carroña que es una especie de zombi que s'alimenta de la carn dels morts que lluita junt amb el Bruto per venjanza per acabar amb aquesta plaga, el Dr. Yeronimus noseque que es un geni fet d'una extranya aleació metàl.lica amb una personalitat ambigua, i tots els monstres i zombies que poblen aquestes pàgines. Ademés, es clar, del nostre personatge principal, un paio que a primera vista sembla un tiu sense cap tipus d'escrupul que s'ens va descobrint com el personatge amb mes seny i sentiments de tot el còmic.
Tot i que hi ha una trama principal, els episodis es poden llegir independentment i cadascun es una petita joia que en molts casos homenatja diferents gèneres de còmics, pel.lis, i cultura popular. El primer i evident homenatje es el dels anys 20-30, la realitat on es mouen els personatges "succeeix" entorn a aquestes èpoques, la estètica del còmic està totalment empapada dels clàssics d'aquells anys, també tènim faules nadalènques, homenatges a les pel.lis de robots, a Alicia Al Pais De Les Meravelles, anuncis d'època... ademés d'algun crossover amb personatges de la talla de Hellboy dibuixat en col.laboració amb el mateix Mignola, i sobretot, zombies i monstres a porrillo.
I encara no us he dit el millor de tot. L'Eric Powell sap explicant-se històries de zombies, si, però el que millor fa es dibuixar-les. El tio barreja un munt d'èstils, sempre partint d'un estil humorístic, combina diferents tècniques de dibuix i aconsegueix que cap número sigui igual. El còmic pot presumir també d'un tractament de color excepcional el cual cambia constantment adequant-se a la història que ens esta explicant.
En definitiva, una gran serie d'un artista que va començar autoeditant-se per acabar publicant per Dark Horse una de les obres mes divertides i mes ben dibuixades del panorama actual.

ANEM AL TEATRE

2008-10-21T08:37:00.000-07:00

Doncs ara parlarem de teatre...
Al teatre no hi acostumem a anar-hi gaire, hem tingut temporades on hi hem anat mes sovint, però ultimament no ens hi deixavem caure gaire. No exagero si us dic que fa un any que no hi anavem, bé, a l'estiu vem anar a veure el musical Wicked a Chicago, però per aquí fèia una eternitat que no hi anavem.
Bueno, lo dicho, que hem anat a veure un parell d'obres de la cartellera. Spamalot dels Monty Python adaptada pel Tricicle i Rock and Roll de Tom Stoppard dirigida per l'Àlex Rigola.

L'Spamalot aquest, doncs be, nostamal, però tampoc es cap meravella. Es una adaptació lliure de Los Caballeros De La Mesa Cuadrada on es barreixen escenes d'aquesta pel.li i de La Vida De Brian amb gags de nova producció i de producció propia en plan musical. Canten molt, fan cabaret i tota la pesca, amb un bon ritme i molt ben fet tot, però potser es per les cançons en castellà o per les referències spanish que no acaba de quallar. Jo en anglès no crec que pillés ni la meitat, però en castellà em sonan un pel ridícules. Però vaja, la valoració total es positiva, es totalment Pythoniana, es reprodueixen algunes de les millors escenes de la pel.li, els actors, dins de la sobreactuació requerida pel texte, ho fan ple de be, en especial Artur i el seu criat, hi ha un gag amb islandesos molt graciós... Poseso, que si us molen els Python i us pica la curiositat per anar a veure un musical crec que aquest es l'adequat, si no, la cartellera està plena de musicals, però jo no m'atreveixo.

Rock and Roll es una altra cosa. Per començar estem parlant de dues coses totalment diferents. Una era un musical tipus Broadway i l'altre es teatre polític de primeríssima qualitat. Una cosa tenen en comú, les dues ronden les 3 hores amb descans inclòs. Be, fora conyes, la obra que adapta el Rigola es un texte genial que succeeix entre la Primavera de Praga i la Caiguda del Mur de Berlin, i es basa en la relació a distància de dos txecs, un professor universitari instal.lat al campus de Cambrigde que te la particularitat de seguir sent comunista "autèntic" gairebé fins al final, no només de l'obra sino també en la suposada realitat no abandonant el partit ni les creences. L'altre es un recent graduat a Cambridge al principi de l'obra, d'origen txec però criat i educat a Anglaterra que torna a Praga tot just quan succeeixen els fets de la Primavera de Praga. El tio es un gran aficionat al rock i d'aqui el titol de l'obra. Be donçs, la obra comença amb una escena inicial a Cambrigde on es despedeixen l'un de l'altre i on comencem a veure les personalitats dels personatges, l'ancorat al passat i el de mires mes obertes i la seva discusió constant envers a tot.
La banda sonora es molt bona i molt adient pels fets que es representant. Molt de Pink Floyd, del Syd Barret que es com un personatge mes de l'obra amb esporàdiques i misterioses aparicions i referències, Stones, Dylan, Beach Boys, Beatles, Lennon, Velvet... I per sobre de tot els Plastic People Of The Revolution, que no son els que sonen mes, però que es converteixen en la causa del jove protagonista. La seva passió per la música i per aquest grup el porten a militar per la llibertat d'expresió i d'acció.
La resta de personatges estan tots molt ben definit i tots tenen un pes específic en la història. La feina dels actors es molt bona, destacant els dos protagonistes i la dona del professor, una profesora universitaria afectada per un càncer que l'actriu broda la interpretació.
El millor però, es el texte, el ritme que te, l'humor que destil.la, els temes tractats... He de dir que el texte es força dens i que hi has de parar molta atenció, però t'atrapa i et fa passar la obra en un plis.
Un últim apunt, o comentari o com vulgueu dir-ho:
En una discussió que manté el protagonista jove amb un amic txec militant dels drets humans, ell defensa els P.P.O.T.R. abans que cap altra causa i la considera igual d'important o inclús mes que les que aporta el col.lega militant, i en aquestes que diu, "no son heretges! Son pagans!". M'encanta la frase, NO SOC UN HERETGE, SOC UN PAGÀ.

DENNIS COOPER

2008-10-20T10:23:00.000-07:00

Bé, gent, fèia un altre cop un munt de temps que no escribia, he anat afegint cosetes en el post anterior però la veritat es que us he tingut una mica oblidats, si es que hi ha algu es clar.
I per aquest fantabulós retorn no trobo res millor que parlar d'un autor que m'ha impresionat de mala manera, en Dennis Cooper.
Vaig descobrirlo llegint una entrevista al Popu on parlaven de la "bogeria" d'aquest paio i de la violència en les seves novel.les, i a mi, el costat fosc de la vida sol atraurem com la merda a les mosques.
De moment n'he llegit tres novel.les, Cacheo, Contacto i Guía, les dues primeres d'Anagrama i l'altre de Acuarela Libros, i que dir-vos al respecte...?
El tio es una especie d'homosexual depravat que exorcisa tots els seus mals pensaments plasmant-los al paper, i ho fa la mar de bé. En les seves novel.les es barrejen els assassins pervertits amb pederastes, masoquistes i tot un plantell de joves protagonistes a cadascun mes perturbat, alhora, ell s'introdueix com un dels personatges de les històries, sense ser autobiogràfic. En la introducció de guia diuen que enlloc de ser una autobiogràfia real, es una autobiogràfia dels seus pensaments. Esperem que sigui així ja que si el que explica es real, es per matarlo, però si li pillas el rotllo, el que fas es estimarlo.
En totes les novel.les predominan les descripcions explicites de pertorbadores pràctiques sexuals amb la mort en ment en la majoria dels casos i de caràcter homosexual totes, ho dic per si algú ho veu com un inconvenient millor que ni obri la primera plana de cap d'aquests llibres. També hi han assassinats amb sanya explicats en primera persona, rodatjes d'snuff movies, nans desquiciats disposats a matarte a la mínima de canvi, violacions... Vamos, que es una desfilada de coses grotesques una darrera de l'altre, però molt ben escrites i amb un humor negre que et deixa bastant flipat quant te n'adones del que t'estàs rient.
Jo personalment he rigut uns quants cops llegint a aquest Sade del segle XX-XXI.
De les tres que he llegit, potser Guía es la que mes m'ha agradat per aquest to pseudo-autobiogràfic que et fa dubtar en tot moment si el que llegeixes es real o no, però les altres dues també son genials, fa un parell de dies vaig acabar Cacheo, i la part final de les cartes on explica els assassinats que suposadament a comès l'autor amb la companyia de dos alemanys desquiciats es pura bogeria addictiva. Contacto, que va ser la que vaig llegir primer, la vaig trobar una mica mes confusa, també es la primera novel.la de l'autor pel que tinc entès, però construeix uns personatges genials, i només de pensar en el final d'en George Miles m'esgarrifo.
En definitva, una lectura gènial no apta per a tots els públics, mes aviat crec que reservada per qui estigui disposat a mirar als ulls a la part mes fosca de l'ànima.
Una última cosa, els llibres son tot bastant curtets, no arriben a les 200 pàgines per lo que si t'atreveixes, es llegeixen en un plisplàs.

RUTA USA 2008

2008-08-28T07:16:00.000-07:00

Hola gent, feia molt de temps que no escribia per raons que no venen al cas, pal de escriure basicament, però he tornat, i he tornat dels Estats Units de fer una ruta amb la meva dona, i aqui estic per explicarvos-la.

Vem marxar a principis d'agost i ens hem passat 18 dies recorrent una part dels USA basicament en cotxe. Es la segona vegada que hi anem i per això trobareu a faltar California, Las Vegas i Nova York ja que va ser el nostre primer viatge. Aquest a sigut un pel mes friki. Us explico, vam arribar a Chicago i sense estans-hi ni un dia vem baixar cap a Nashville, Memphis, New Orleans, Dallas-ForthWorth i varem acabar a Chicago des d'on tornavem. Esteu situats? doncs busqueu un mapa que comencem el periple.

Dia 1, arribem a Chicago després de gairebé 24 hores de viatge, escala a Londres, esperes a aeroports, esperes de maletes... Només arribar teniem encarregat un cotxe i vem possar rumb a Nashville, lloguem el cotxe, em poso al volant empanadisim del viatge i intento conduir amb els 2 peus pel parking de la empresa de lloguer, res, que no m'en surto, la Marta va tenir que agafar el cotxe ja que en aquells moments a les meves mans l'únic que podia provocar eren desgracies. Vem fer varies hores de carretera fins Indianapolis on vem parar a una area de descans a buscar un motel, mala sort la nostra que estaben tots plens menys el mes car, 150 dolars per nit, que hi farem estabem cansats i no podiem continuar. Peazo habitació amb 1 llit gegant. Sopem al Wendy's una especie de candonals "millorat". A dormir doreta que demà en de fer carretera fins a Nashville. Ens llevem i que em trobo per esmorçar? una màquina per fer gofres calentes al moment amb sirope de arce i saputamare, ja respirem la novelle-cuisine americana, a partir d'aqui els apats, a cada qual millor, je,je.

Dia 2, després d'aques saludable esmorçar i jo ja una mica mes centrat agafo el cotxe i enfilem cap a Nashville. Gràcies a la capacitat de llegir mapes i a la previsió de la Marta vem anar arribant a tots els punts del viatge a la porta de l'hotel. Arribem a la ciutat del country, l'hotel el tenim a 10 minuts caminant d'on està la jarana, ja ho dit previsió. La habitació no està encara preparada així que anem a fer un mos a la cafeteria d'un museu d'art que tenim just al front de l'hotel, al costat i tenim una super-tenda d'articles cristians. Menjem un sandvitx i un pollo enrollao i ja tenim llesta l'habitació. Una mica de descansillo i a passejar pel centre. El carrer aquest on està tot reconcentrat es un no-parar de bars amb grups tocant en directe, basicament country, també hi ha una sala de concerts White-Horse-Saloon que també es bar i restaurant i el que faci falta. Prenem una cerveseta al primer bar amb grup que veiem, hi ha una banda de 4 tipus fen rock clàssic i country, força be per anar entrant en calent, i després a fer la volta de rigor, visitant tendes de regals plenes de marxandatge de Elvis, J. Cash, H. Williams... i una llarga llista de músics de country i be, tot tipus de parida que podem trobar a les tendes de souvenirs d'arreu del mon però en country, també hi ha botigues amb parafernalia cowboy on si vols et pots adequar al paisatge. Aquesta tarda-nit a les 7 o a les 8 hi ha una banda de tribut al Johnny Cash, Far From Folsom es diuen, i fan un concert força bo tocant tant temes del vell repertori com versions dels American Recordings, bon concert interrumput en alguna ocasió per una senyora bolinga, amb senyora vull dir cinquanta bastants, que ens va venir als nostres llocs a explicantse la seva vida. A Nashville es fàcil trobar llocs on es pot fumar de nit i serveixen cervesses a tot arreu i a tota hora, el centre es força xulo. Després del concert a dormir que demà ja serà un altre dia.

Dia 3. Ens llevem, a l'hotel tenim esmorçar, i a part de torrades amb piladelpia, tenen unes pastes, cinamon-rolls n'hi diuen, que son uns rotllets amb una salsa de canyella que estan de muerte, a mes estan calentets i estan... Ja podeu veure com em tira el papeo guarro, i ho vaig disfrutar durant tot el viatge. Be, a lo que anavem, després d'esmorçar ens dediquem a recorrer el carrer on estan els estudis de grabació, diem d'anar a peu, mal fet, tampoc es que fos el super pateo però feià calor i vale, veies uns estudis tancats a banda i banda sense res d'especial. Tornem cap enrera, ara decidim agafar el cotxe, en aques cas es imprescindible, anem a una zona suposadament comercial amb els restaurants "donde van las estrellas" i aquestes coses, que si el museu de cera del country que si saputamare. Trobem un descampat amb una illa de blocs on suposadament hi ha el meollo, un parell de botigues de cowboys, una botiga de discos igual que una que hi havia al passeig, el suposat museu de cera - una botiga sense figures de cera - , el museu de The Dukes Of Hazard, serie televisiva emitida durant la infància. També era una tenda pero al menys era tot dels Dukes Of Hazard i tenien cosetes exposades de la serie com els cotxes i vestuari. Be, si t'interesa la serie està molt be, però si no, pos també, veus una frikada del pais i continuas. El mes concurregut de la zona era la "esglesia mes gran de Nashville" o una cosa així. Fem una cervessa al "donde van las estrellas" un super bar-restaurant-gegantí-temático aixì de cowboy com tot. Es veu personajismo pels voltants, tots ataviats amb les seves vestidures.
I res, doncs anem a veure el Grand Ole Opry aquest, que es un centre on es roda i s'emet un programa de musica Country des de fa 50 anys. Arribem i hi ha un super-centre comercial amb cinemes i mogollon de tendes, hi trobem una cafeteria on fan amburgueses old style, un lloc així tot de pel.licula anys 50, demanem unes burgers, la Marta normal, jo la demano amb Xile i Patacrasca! peazo burger pal cuerpo acompanyada amb un batudet de xocolata i uns aritos de cebolla. Aquesta nit no vem sopar, estabem començant a aprendre una lliçó, encara que tornariem a caure-hi abans d'aprendrela del tot. Fem visitilla pel centre comercial i fem la primera compra, un barret, a que no sabeu de què?, de cowboy per uns 12€, després vem veure que estaba un pel cascat i que per això estaba tan barat, però fa fer el fet per la resta del viatge. El centre comercial aquest es enorme, sembla que no s'acabi mai, sortim i estem al costat del Grand Ole Opry aquest dels nassos, es un mega-complexe on es roda el programa comentat, visitem la botiga del museu, i ja us podeu fer la idea, que si country per aquí country per allà. L'edifici en si no el vem visitar, ja ens en vem fer la idea. Per la nit anem a un local una mica apartat del centre on hem vist que fan una Jam Session de Bluegrass, ja sabeu, banjos, contrabaixos, guitarres enanes, slyde-guitars. El local era tope autèntic i servien cervesses, refrescos i pizzes, un garito petit i foscal mig del no res amb les taules enfocades cap al punt on es juntaven els músics, unes cervesetes i a gaudir de fins a 20 tius improvitsan temes i pasant-ho de conya, algun personajillo amb les seves barbes, i un cec amb un banjo que partia la pana. Vem passar-hi un parell d'horetes fent birretes i veien l'espectacle, s'ens va acabar la bateria de la càmera i nomès vem fer un parell de fotillos, una moment gènial. I apa, cap al catre.

Dia 4 Avui marxem de Nashville, però encara hi pasem unes hores visitant el Country Music Hall Of Fame, un espectacular museu amb la façana de l'edici amb forma de piano. El museu consta d'una exposició permanent i una de temporal, la temporal estaba dedicada a la familia Williams, des de l'avi fins al net. Les exposicions esta molt ben montades tant la permanent amb un recorregut per la historia de l'estil musical, tenen discos d'or, roba d'artistes, el Cadillac de Oro de l'Elvis... i coses així, i com l'edifici es tant guapo i esta tot molt ben posat fan de la seva visita un indispensable. La exposició dels Williams també està molt be, ens comprem una samarreta a la tenda del museu. Tornem a l'hotel pillem el cotxe i cap a Memphis... Parem a dinar a un poblet a mig camí, cafeteria cutrilonga, amanida i perrito amb xile, ens ho partim, descobrim la salsa Ranchera per l'amanida, menjar fluixet. També he de dir que durant les llargues hores per la carretera les amenitzavem comprant aperitivos varios, chetos super picants, patates bbq i coses per l'estil gairebé sempre acompanyant-ho amb un gatorade-multicolor. Venga nem per feina arribem a Memphis, es la Elvis Week, al cotxe tinc posada una emisora temàtica de l'Elvis, per "la ronda de dalt" de Memphis veiem cotxes amb "pita si quieres a Elvis" i coses així, sospito que ens ho pasarem be en aquesta ciutat. Hotel guai amb un restaurant que te bona pinta can Fridays n'hi diuen, estem al centre podem anar caminant als llocs, ciutats en general segures, pots anar caminant a totes hores tranquilament. La city es mes maca que Nashville, tens molt mes lloc per visitar. Be, hi ha una altra banda de tribut al Johnny Cash a Beale Street on estan els baretos i locals, anem al lloc a veure el concertillo, aquest cop 3 tius, el cantant i guitarrista suposo que mig conegut per allà al USA explica interminables anecdotes entre tema i tema, no només fa versions del Cash sino també de l'Elvis, el Jerry-Lee Lewis... Decidim sopar allà, se suposa que està be, demano unes ribs, costelletes de porc amb salsa bbq, em porten unes ribs una mica recremadetas, acceptables però no mes, la Marta menja un sandvitx. Quan acabem pirem sense veure acabar el concert. Anem a fer una cervesa per un dels bars de allà. I decidim plegar fins l'endemà.

Dia 5 Aquí vem aprendre la lliçó, no tenim esmorçar a l'hotel així que decidim anar a fer un bon american breakfast. Dennie's em sembla que es deia el lloc. Estaba a tope de gent forta, amb forta vull dir grossa, ens porten la carta i finalment fem una el.lecció, Marta sandvitx amb ou bacon formatge tot torrat de pam, i per mi 2 mega tortitas amb mantega i sirope i un platarracu amb ous, bacon, salsitxa, i jo que se que mes, sortim mig tambaleantes i fem camí amb cotxe cap els Sun Studios on es van fer les primeres grabacions de l'Elvis i companyia i moltissims mes evidentment, la visita està força be, l'edifici es emblemàtic i la expo, petita però guai. També visitem el museu del rock & soul, aquest també està be però no deixan fer fotos. Hi ha un museu de las guitarres gibson però aquest no el vem visitar. Però si que vem anar a Graceland, estem a la Elvis Week, recordeu? A

<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/__iyTZYS_R00/SQLEbIGZoJI/AAAAAAAAAFI/i6irp9DJTdw/s1600-h/P1000227.JPG"></a> Hola gent, feia molt de temps que no escribia per raons que no venen al cas, pal de escriure basicament, però he tornat, i he tornat dels Estats Units de fer una ruta amb la meva dona, i aqui estic per explicarvos-la. Vem marxar a principis d'agost i ens hem passat 18 dies recorrent una part dels USA basicament en cotxe. Es la segona vegada que hi anem i per això trobareu a faltar California, Las Vegas i Nova York ja que va ser el nostre primer viatge. Aquest a sigut un pel mes friki. Us explico, vam arribar a Chicago i sense estans-hi ni un dia vem baixar cap a Nashville, Memphis, New Orleans, Dallas-ForthWorth i varem acabar a Chicago des d'on tornavem. Esteu situats? doncs busqueu un mapa que comencem el periple. Dia 1, arribem a Chicago després de gairebé 24 hores de viatge, escala a Londres, esperes a aeroports, esperes de maletes... Només arribar teniem encarregat un cotxe i vem possar rumb a Nashville, lloguem el cotxe, em poso al volant empanadisim del viatge i intento conduir amb els 2 peus pel parking de la empresa de lloguer, res, que no m'en surto, la Marta va tenir que agafar el cotxe ja que en aquells moments a les meves mans l'únic que podia provocar eren desgracies. Vem fer varies hores de carretera fins Indianapolis on vem parar a una area de descans a buscar un motel, mala sort la nostra que estaben tots plens menys el mes car, 150 dolars per nit, que hi farem estabem cansats i no podiem continuar. Peazo habitació amb 1 llit gegant. Sopem al Wendy's una especie de candonals "millorat". A dormir doreta que demà en de fer carretera fins a Nashville. Ens llevem i que em trobo per esmorçar? una màquina per fer gofres calentes al moment amb sirope de arce i saputamare, ja respirem la novelle-cuisine americana, a partir d'aqui els apats, a cada qual millor, je,je. Dia 2, després d'aques saludable esmorçar i jo ja una mica mes centrat agafo el cotxe i enfilem cap a Nashville. Gràcies a la capacitat de llegir mapes i a la previsió de la Marta vem anar arribant a tots els punts del viatge a la porta de l'hotel. Arribem a la ciutat del country, l'hotel el tenim a 10 minuts caminant d'on està la jarana, ja ho dit previsió. La habitació no està encara preparada així que anem a fer un mos a la cafeteria d'un museu d'art que tenim just al front de l'hotel, al costat i tenim una super-tenda d'articles cristians. Menjem un sandvitx i un pollo enrollao i ja tenim llesta l'habitació. Una mica de descansillo i a passejar pel centre. El carrer aquest on està tot reconcentrat es un no-parar de bars amb grups tocant en directe, basicament country, també hi ha una sala de concerts White-Horse-Saloon que també es bar i restaurant i el que faci falta. Prenem una cerveseta al primer bar amb grup que veiem, hi ha una banda de 4 tipus fen rock clàssic i country, força be per anar entrant en calent, i després a fer la volta de rigor, visitant tendes de regals plenes de marxandatge de Elvis, J. Cash, H. Williams... i una llarga llista de músics de country i be, tot tipus de parida que podem trobar a les tendes de souvenirs d'arreu del mon però en country, també hi ha botigues amb parafernalia cowboy on si vols et pots adequar al paisatge. Aquesta tarda-nit a les 7 o a les 8 hi ha una banda de tribut al Johnny Cash, Far From Folsom es diuen, i fan un concert força bo tocant tant temes del vell repertori com versions dels American Recordings, bon concert interrumput en alguna ocasió per una senyora bolinga, amb senyora vull dir cinquanta bastants, que ens va venir als nostres llocs a explicantse la seva vida. A Nashville es fàcil trobar llocs on es pot fumar de nit i serveixen cervesses a tot arreu i a tota hora, el centre es força xulo. Després del concert a dormir que demà ja serà un altre dia. Dia 3. Ens llevem, a l'hotel tenim esmorçar, i a part de torrades amb piladelpia, tenen unes pastes, cinamon-rolls n'hi diuen, que son uns rotllets amb una salsa de canyella que estan de muerte, a mes estan calentets i estan... Ja podeu veure com em tira el papeo guarro, i ho vaig disfrutar durant tot el viatge. Be, a lo que anavem, després d'esmorçar ens dediquem a recorrer el carrer on estan els estudis de grabació, diem d'anar a peu, mal fet, tampoc es que fos el super pateo però feià calor i vale, veies uns estudis tancats a banda i banda sense res d'especial. Tornem cap enrera, ara decidim agafar el cotxe, en aques cas es imprescindible, anem a una zona suposadament comercial amb els restaurants "donde van las estrellas" i aquestes coses, que si el museu de cera del country que si saputamare. Trobem un descampat amb una illa de blocs on suposadament hi ha el meollo, un parell de botigues de cowboys, una botiga de discos igual que una que hi havia al passeig, el suposat museu de cera - una botiga sense figures de cera - , el museu de The Dukes Of Hazard, serie televisiva emitida durant la infància. També era una tenda pero al menys era tot dels Dukes Of Hazard i tenien cosetes exposades de la serie com els cotxes i vestuari. Be, si t'interesa la serie està molt be, però si no, pos també, veus una frikada del pais i continuas. El mes concurregut de la zona era la "esglesia mes gran de Nashville" o una cosa així. Fem una cervessa al "donde van las estrellas" un super bar-restaurant-gegantí-temático aixì de cowboy com tot. Es veu personajismo pels voltants, tots ataviats amb les seves vestidures. I res, doncs anem a veure el Grand Ole Opry aquest, que es un centre on es roda i s'emet un programa de musica Country des de fa 50 anys. Arribem i hi ha un super-centre comercial amb cinemes i mogollon de tendes, hi trobem una cafeteria on fan amburgueses old style, un lloc així tot de pel.licula anys 50, demanem unes burgers, la Marta normal, jo la demano amb Xile i Patacrasca! peazo burger pal cuerpo acompanyada amb un batudet de xocolata i uns aritos de cebolla. Aquesta nit no vem sopar, estabem començant a aprendre una lliçó, encara que tornariem a caure-hi abans d'aprendrela del tot. Fem visitilla pel centre comercial i fem la primera compra, un barret, a que no sabeu de què?, de cowboy per uns 12€, després vem veure que estaba un pel cascat i que per això estaba tan barat, però fa fer el fet per la resta del viatge. El centre comercial aquest es enorme, sembla que no s'acabi mai, sortim i estem al costat del Grand Ole Opry aquest dels nassos, es un mega-complexe on es roda el programa comentat, visitem la botiga del museu, i ja us podeu fer la idea, que si country per aquí country per allà. L'edifici en si no el vem visitar, ja ens en vem fer la idea. Per la nit anem a un local una mica apartat del centre on hem vist que fan una Jam Session de Bluegrass, ja sabeu, banjos, contrabaixos, guitarres enanes, slyde-guitars. El local era tope autèntic i servien cervesses, refrescos i pizzes, un garito petit i foscal mig del no res amb les taules enfocades cap al punt on es juntaven els músics, unes cervesetes i a gaudir de fins a 20 tius improvitsan temes i pasant-ho de conya, algun personajillo amb les seves barbes, i un cec amb un banjo que partia la pana. Vem passar-hi un parell d'horetes fent birretes i veien l'espectacle, s'ens va acabar la bateria de la càmera i nomès vem fer un parell de fotillos, una moment gènial. I apa, cap al catre. Dia 4 Avui marxem de Nashville, però encara hi pasem unes hores visitant el Country Music Hall Of Fame, un espectacular museu amb la façana de l'edici amb forma de piano. El museu consta d'una exposició permanent i una de temporal, la temporal estaba dedicada a la familia Williams, des de l'avi fins al net. Les exposicions esta molt ben montades tant la permanent amb un recorregut per la historia de l'estil musical, tenen discos d'or, roba d'artistes, el Cadillac de Oro de l'Elvis... i coses així, i com l'edifici es tant guapo i esta tot molt ben posat fan de la seva visita un indispensable. La exposició dels Williams també està molt be, ens comprem una samarreta a la tenda del museu. Tornem a l'hotel pillem el cotxe i cap a Memphis... Parem a dinar a un poblet a mig camí, cafeteria cutrilonga, amanida i perrito amb xile, ens ho partim, descobrim la salsa Ranchera per l'amanida, menjar fluixet. També he de dir que durant les llargues hores per la carretera les amenitzavem comprant aperitivos varios, chetos super picants, patates bbq i coses per l'estil gairebé sempre acompanyant-ho amb un gatorade-multicolor. Venga nem per feina arribem a Memphis, es la Elvis Week, al cotxe tinc posada una emisora temàtica de l'Elvis, per "la ronda de dalt" de Memphis veiem cotxes amb "pita si quieres a Elvis" i coses així, sospito que ens ho pasarem be en aquesta ciutat. Hotel guai amb un restaurant que te bona pinta can Fridays n'hi diuen, estem al centre podem anar caminant als llocs, ciutats en general segures, pots anar caminant a totes hores tranquilament. La city es mes maca que Nashville, tens molt mes lloc per visitar. Be, hi ha una altra banda de tribut al Johnny Cash a Beale Street on estan els baretos i locals, anem al lloc a veure el concertillo, aquest cop 3 tius, el cantant i guitarrista suposo que mig conegut per allà al USA explica interminables anecdotes entre tema i tema, no només fa versions del Cash sino també de l'Elvis, el Jerry-Lee Lewis... Decidim sopar allà, se suposa que està be, demano unes ribs, costelletes de porc amb salsa bbq, em porten unes ribs una mica recremadetas, acceptables però no mes, la Marta menja un sandvitx. Quan acabem pirem sense veure acabar el concert. Anem a fer una cervesa per un dels bars de allà. I decidim plegar fins l'endemà. Dia 5 Aquí vem aprendre la lliçó, no tenim esmorçar a l'hotel així que decidim anar a fer un bon american breakfast. Dennie's em sembla que es deia el lloc. Estaba a tope de gent forta, amb forta vull dir grossa, ens porten la carta i finalment fem una el.lecció, Marta sandvitx amb ou bacon formatge tot torrat de pam, i per mi 2 mega tortitas amb mantega i sirope i un platarracu amb ous, bacon, salsitxa, i jo que se que mes, sortim mig tambaleantes i fem camí amb cotxe cap els Sun Studios on es van fer les primeres grabacions de l'Elvis i companyia i moltissims mes evidentment, la visita està força be, l'edifici es emblemàtic i la expo, petita però guai. També visitem el museu del rock & soul, aquest també està be però no deixan fer fotos. Hi ha un museu de las guitarres gibson però aquest no el vem visitar. Però si que vem anar a Graceland, estem a la Elvis Week, recordeu? Ademés, crec que es una visita obligatòria, està una mica a prendre pel cul, 40 minuts en cotxe, i arribas a un peazo parking 5 dollars, a part de la mansió hi ha un complejo comercial amb botigues de l'Elvis temàtiques per epoques, aques any havian inagurat una del 68 Comeback Special amb l'Elvis tot enqüerat. Visitem les botigues veiem algun impersonator per aquí i algun per allà, n'hi ha un de gordet tot caxondo el tiu. I anem a buscar les entrades que tenim encarregades. La visita a Graceland es curiosa, veus la mega choza del paio amb estables, sales de billar, salas de tele, la cuina, però tampoc pasa d'aqui, després si que hi ha una part del recorregut plena de discos d'or, imatges de les pelis, fotos de concerts, trajes de totes les epoques que es mes en plan museu. Al final trobes el jardí on estan les restes de la familia real i del propi King Of Rock. Home!, ja que estàs allà es el mínim que pots fer. Tornem a l'hotel a descansar una mica, parem de camí a un supermercat a comprar esmorçar per aquest dies, el d'aquest matí a sigut massa pel body. El trajecte entre el centre i Graceland passa per una zona bastant pobre on practicament tota la població era negra i no sels veia amb bones condicions econòmiques, al super hi havia segurata i hi havia algun client descalç, una mica de cangueli, però ho vem fer ràpid, bimbo, pernil dolç, formatge i chocolate milk, com un cacaolat amb llet fresca que està que te cagas, i apa, cap al cotxe i cap a l'hotel. Just davant de l'hotel tenim un estadi de beisbol, fan partit cada tarda a les 7, se la dedicarem. Un partit a poca entrada de públic de algun tipus de clasificació, nostaba mal, un pel avorrit, però be, fas el fet de que has anat al beisbol, posen musiqueta, hi ha la mascota, les animadores, venen birres, a les 2 hores i mitja vem pirar, quedava molt poquet pel final, just quan sortiem deuria acabar ja que als 5 minuts sortia tothom. Vem sopar al restu de l'hotel cal Friday's que es una cadena i fan bistecs i burgers i pollo i el que fan a tot arreu. Jo demano un filet amb puré de patates, la Marta em sembla que una burger, força bé, birreta i a dormir, demà ens espera la grosa. Apa donçs, ja som al dia 6, el dia nacional del friki. Comencem amb un esmorçar lleuger a l'hotel amb el bimbo que vem comprar i nem a fer una mica de volteta per Memphis, baixem fins al riu on podem veure un parell d'embarcacions a motor i des d'allà mateix pillem un tramvia que ens fa el recorregut per la city, propera parada "fira de l'Elvis". La fira, jo personalment, melaimaxinabamesgran, però un cop a dins, compleix les "expectatives". La fira consisteix en un pabelló d'un mega-local tot ple de paradetes dedicades al mite del Sr. Presley, i també n'hi han unes quantes de estrellezuelas kitsch que han aparegut a les pel.lis de l'Elvis i a algun que altre episodi d'alguna serie dels 60 ianquis, vamos que no sabia qui era ninguna de les iaies operades que venien fotos seves autografiades, hi havia una paradeta amb una filla o germana del J. Cash Joane Cash es diu la dona i semblava bastant de mala llet, al dia següent la vaig veure per la tele explicant les seves experiències amb les drogues i lo malament que ho va passar fins que va abraçar la fè i aquestes coses que els hi passa als famosos. Però el millor de tot no eren pas les paradetes, el millor era el públic en si de la fira, tot de iaies fanàtiques del Rei amb samarretes del mateix i totes plenes de txapes compran totes compulsivament els articles mes horteres per ampliar les seves col.leccions. També veies algun que altre impersonator per allà voltant, i hi havia la paradeta dels participants al concurs de imitadors de l'Elvis possant amb qui es volgués fer una foto amb ells. Destaco una paradeta d'un pintor que fèia posters i quadres del Rei, i fèia cada any el poster de la reunió del club de fans, ja posaré el nom del tio perquè ara no m'en enrecordo, però donava unes postaletes amb una reproducció d'un dels seus dibuixos i te les signava gustosament. La fira en si no donava més de si, hi havia una serie de dibuixos fets per nens i alguna vitrina que altra amb fotos i memorabilia varia. Pensabem ocupar-hi tot el matí, però a la hora i quart piravem a fer una volta per Memphis per fer temps fins a les 19.00 que teniem que tornar per assistir al Ultimate Contest Of Elvis Impersonators 2008. Vem anar tirant per un dels carrers on passa el tramvia i vem trobar un local dedicat a preservar les tradicions de la música surenya. Era una petita sala on exposaven quadres i figures relacionades amb el rock i el soul, ademes de petita tenda i de petit bareto-cafeteria, un dels slogans de la botiga era Beer Is Food, així que vem fer una birreta, vamos la vaig fer jo la Marta va fer un cafè amb llet, i vem estar xerrant amb el paio que regentaba el negoci, un enamorat de Cadaqués i de Dalí que dèia que no li importaria viure allà, quan marxavem li varem preguntar per la millor burger de Memphis i ens va adreçar a un local mític de la ciutat on feien les "famoses" "soul-burgers", el famoses el poso entre cometes perquè a USA tots els bars fan coses famoses o directament The Best i normalment no passen de normalilles. Però el lloc en si tenia molta guasa, el paio va trucar-hi per veure si estava obert i quan vem arribar ja ens estaben esperant. El local quedava una mica apartat del centre, 15 minutets caminant, i havia sigut un putiferi als anys 20 o 30, després s'havia convertit en una especie de bar de nit on feien concerts i soul-burgers que el que portava el bar ens va dir que eren bones, però que ho eren mes després de tota una nit bevent. Les parets del local estaben plenes de fotos de famosos al local, Sean Penn, Samuel L. Jackson i molts mes. Només hi havien un parell o tres de persones mes i el que fèia les burgers, un pinta mig-jubilat que havia estat varies vegades a Barcelona amb el seu fill skater. Vem estar xerrant amb ell escoltant anècdotes del local i les seves aventures per diferents llocs d'Europa, una bona estona, si senyor! Després de la burger vem fer camí cap a l'hotel passant per devant del museu dedicat a Martin Luther King on es conserva l'habitació on el van matar, vem fer una miradeta per fora i vem continuar fins a Beale St. on vem fer alguna compra, un poster i poca cosa mes. A una de les botigues on vem estar el propietari ens va comentar que el Javier Vargas li havia dedicat un parell de temes. I apa, a l'hotel, una mica de piscineta i ja s'ens fa l'hora per anar a les semi-finals del concurs d'imitadors de l'Elvis del 2008. El asuntu en si consisteix en una banda amb guitarres, baix, bateria, teclats, vents i coristes tocant la música en directe i amb 22 aspirants a TheKing2008, cadascun d'ells canta 2 temes en 2 rondes, es valora veu i interpretació, els temes els han escollit ells, i be, que us puc dir... La veritat es que ho fan tots molt be i canten temes de totes les èpoques del Rei, a la sala, bastant plena però no a tope, se senten xisclets a cada moviment de maluc o de cames, el públic, com el d'abans, molta iaia amb ganes de gresca i curiosos com nosaltres, l'espectacle s'allarga durant quasi 3 hores, però es poden fer birres i passant volant. La final ens la perdrem ja que demà marxem cap a New Orleans, les entrades es venien conjuntament així que les regalem a un botones de l'hotel. Al sortir del espectacle parem a sopar a un altre lloc recomanat pel tiu del matí que ens ha recomanat les soul-burgers, em zampo un Philly-Cheese-Steak, que es un sandvitx a l'estil de Philadelphia amb carn especiada i formatge que està de muerte, la Marta en menja un de pollo i a dormir. Dia 7, cap a New Orleans hi falta gent. Pillem el carro pel matí fent una mica de camí alternatiu per poder veure el riu Mississipi, el veiem de rasquis després de tirar varies hores per una carretera supossadament paral.lela al riu. No recordo que jalem, arribem a mitja tarda a la capital del alcohol. El centre de New Orleans que es on estem no ha patit pas danys per l'huracà, i es una ciutat fiestera a tuti. L'hotel on estem que ens ha surtit molt be de preu 60€ per nit l'habitació doble, es un hotel històric amb un estil colonial que es el que impera al centre de la ciutat, es molt maco i tot ple de flors, te piscina i realment es un lloc espectacular. Anem a fer la volta de rigor per Bourbon Street, un carrer ple de bars amb grups en directe fent covers de Guns and Roses, Allman Bros, AC-DC i coses per l'estil, també n'hi han amb grups tocant Jazz, i dixieland i Funky old and new style, i també està ple de clubs d'stripers, Hustler i companyia. Ens fotem a un bar on hi ha un grup de covers amb animadora a la pista de ball i tot. La penya està super-desfasada, tots bolingues ballant amb plan guarro amb les ties, ties morrejant-se entre elles, tot molt efusiu i molt vistós. Els ianquis son així, no tenen vergonya, i si estan a un lloc on s'ha d'estar de festa, la porten fins a l'extrem. Fem una copeta allà i decidim continuar fent la volta. Aquest dia estem força cansats així que decidim anar a sopar a un lloc de "guais", un italià força maco, la gent però criden com a bojos. A New Orleans es menja molt marisc, llagostes, ostres, catfish... I per entrants demanem unes ostres amb sis salses, sorpresa la nostra quan ens portes unes ostres rebosades amb salsa bbq barrejada amb altres salses. Estaven bones, era com menjarte un nugget d'ostra. De segón demanem pasta, jo a la carbonara la Marta al vodka, la carbonara es amb crema de llet, crema de formatge, pesols i mig kilo de bacon recremat que es com els agrada menjarse'l, la salsa de vodka es una salsa de tomàquet força bona. Per postres probem el tiramissú, no està mal, però no acaban de pillar el concepte. Hem sopat amb vi i anem una mica tocadets, fem camí cap a l'hotel i demà serà un altre dia. El sopar ens va sortir per 70 dolars amb el vi i la propina inclosos, força bé, no? Dia 8, visitem a peu tot el centre de New Orleans, es molt maco, els edificis son baixos i gairebé tots tenen balcons plens de flors, fot bastanta calda, però per sort està mig tapat i no patim el que s'hauria de patir. New Orleans està ple de bars, de tendes de vudú i de galeries d'art, així que ocupem gran part del dia visitantne. Visitem també un mercadillo que hi ha al centre, bastant cutre per cert, i com no, el museu del vudú, un petit , però petit, museu dedicat al tema on pots veure fotos de cerimònies i de personatges històrics rel.lacionats amb el tema així com parafernàlia variada, des de ninots plens de punxes a màscares varies per invocar als esperits, ja que estàs allà, es el mínim que pots fer. Trobo una tenda on venen pipes de fumar i equipament pels fumetes, venen una especie d'herbes suposadament col.locadores, pregunto si tenen alguna cosa similar a la Marihuana, em diuen mig escandalitzats que aquesta paraula no es pot dir, MARIHUANA, però que tenen unes herbes que em poden fer el fet, en demano un paquetet i una mica de paper per liar, vaig a pagar i em diuen sixty-four dollars! i jo que dic sixty-four?, bé noi potser ho provarem en una altre ocasió, però no em gastaré aquesta quantitat en unes herbetes que podrien ser les del caldo de la iaia, quan surto per la porta estic per dir ben fort MARIHUANA. També hi ha que dir que la ciutat es gay-friendly, i hi ha una zona gay força important. Vem anar a prendre una cervesseta a un bar gay sense saber-ho, el públic era força curiós, un semi-travesti foten-se lingotazos a mig matí un darrere l'altre, un paio que sortia a fer jogging descansant al bar foten-se una birra i un cigarret, un cambrer sorprès de que hi entressim... Al demanar ens pregunten si volem les copes per prendre-las allà o per emportar, a N.O. pots beure pel carre, la prenem allà i el tiu ens agraeix que ens hi quedem, suposo que no estan acostumats a que els heteros beguin a bars gays, ens preguntan d'on som i tot el tema de rigor, i crec que es sorprenen de la nostra obertura de mires, de debò, quan vem marxar el tiu ens va donar les gràcies per estar allà. Bé, després de la birreta de rigor anem una estoneta a l'hotel a aprofitar la piscineta, volem fer un bañito abans d'anar a dinar. A la piscina s'ens fot a ploure així que hem de tornar a la habitació. Anem a dinar menjar criollo, el tipus de cuina típic del Mississipi, anem a un lloc especialitzat en el tema on fan un menú criollo on probem diversos plats. La veritat es que es un menjar que deixa una mica que desitjar, es basa en potajes picants amb carn i peix i molt d'arròs i mongetes, nostà mal, però tampoc passa d'això, a la Marta no li mola gaire. N.O. es la ciutat del tabasco, es present a tot arreu, botigues de tabasco, posters de tabasco, i el trobes a totes les taules de tots els restaurants, curiós. Be, després de dinar continuem donant voltes per la city, que si pel port, que si per la part mes nova, cap amunt i cap avall. A mitja tarda ens anem cap a Bourbon St. on està la festa reconcentrada, entrem a un bar on hi ha un grup de covers i passem un parell de bones hores, ademés hi ha happy hour tot el dia i cada cop que demano un birra m'en posen 2, el primer grup que veiem està força be, fan versions dels Guns, dels Stones, AC-DC... amb una cantant amb una veu prou potent, quan acaben l'actuació entra un altre grup amb pose rockera que també descarreguen la seva ració de clàssics, després de 3 rondes decidim cambiar de bareto, ens possem a una terraseta on hi ha un grup tocant temes de jazz i old funky, molt be ho fan, el cantant-trompetista te un aire al R. Crumb que no t'ho creus. Un apunt, tant a Nashville, com a Memphis com a N.O. i a Texas també, les bandes tenen un super-pot on agraeixen les teves propines, 1 o 2 dolars està be, nosaltres sempre hi tiravem un parell de dolars, veure concerts gratuïts està molt be, però tampoc et ve de donarls-hi algun dolar. Be doncs, el grup del trompetista-R. Crumb està molt be, jo abans de que acabessin ja els hi havia posat el parell de dolars comentat, i be, quan acaban l'actuació fan una ronda amb el bote perquè afluixis una mica la mosca, i al costat tenim una parella de ianquis una mica granadets, 40-50, que porten mitja actuació grabant, quan sels hi apropen a per la propinilla dissimulen fent veure que estant menjant i com si no haguessin vist res, hi ha gent per tot. La veritat es que ja vaig força tocadet, voliem anar a sopar però a la Marta la comida criolla aquesta si li ha atravessat una mica així que ens decidim a anar a buscar una burger passant d'entaular-nos a cap lloc d'ostres i llagostes. I com que preguntant s'arriba a Roma, li pregunto a una comerciant a on podem fotrens una bona burger, i collons si ens ho va dir, Yo Mama's es diu el lloc, si aneu a N.O. no podeu deixar d'anar-hi, un antro ple a petar on per sort vem trobar una taula que feien unes burgers de locura. Unes hamburgueses enormes, fetes a ma plenes de formatge cheddar que estaben increibles, ja os en posaré una foto ja, joder quina cosa mes bona. De tant content que vaig acabar que em vaig comprar fins i tot la samarreta del local. Bé, ara ja tenim la panxa plena, i la veritat es que s'ens ha fet tard, decidim tornar a fer la última copa a Bourbon St. Aquest cop el grup fa versions de funky, tot el bar està ballant com a boixos al mateix compàs, molt guapo gent. Fem la birreta de rigor mentre escoltem clàssics del funky i veiem ballar al personal com si els hi anés la vida, molt personajismo, samarretes ochenteras i mucho golpe de cadera. Es la última copa, jo ja no puc mes, m'he fotut 10 birres i començo a no aguantarme els pets, anem a dormir que demà anem cap a Texas. Ja estem al dia 9, ens aixequem amb la calma ja que l'avió no surt fins al migdia, esmorcem a l'hotel, bastant cutrillo però fa el fet. Tenim que tornar el cotxe a l'aeroport així que tampoc podem perdre molt de temps, fem les gestions i apa, cap a Forth-Worth ens dirigim. A l'aeroport em prenc una birra que em puja com poques, a USA totes les birres son pixats de cabra i pots beure tranquilament que costa d'enpitufarse, però aquesta, no se si seria perque era pel matí o perqué, però em va donar un cebollazo tonto de matí la mar de simpàtic. Però no patiu que tampoc em va passar res, només una mica de tonteria mañanera. Arribem a Dallas, anem a la companyia de cotxes de lloguer, i ens hem pillat un Mustang descapotable puta mare pels 3 dies que passarem a l'estat de l'estrella solitaria. Es un pepino blau que de primeres no sabem ni descapotar, em de remenar una mica per trobar els botons i les palanques adequades per treure-li capota al buga, però ho aconseguim, així que anem cap a Stockyard a Forth-Worth. Dallas està enganxat a Forth-Worth i practicament es una mateixa ciutat, i Stockyard es un barri de Forth-Worth on el temps es va parar per allà a la conquesta de l'oest. Stockyard son un parell de carrers plens de baretos i Saloons, els caps de setmana treuen el ramat pel centre i fan duelos de l'oeste, aqui els personatges van tots vestits de cowboys, nosaltres per no desentonar ens comprem uns barrets i ens vestim amb les nostres millors gales vaqueres. Desde Barcelona vem intentar reservar una habitació a un bed and breakfast estilo cowboy amb totes les habitacions temàtiques, però no ens hi vem poder comunicar, al arribar al poble el trobem i anem a preguntar si tenen habitació, ens ofereixen l'habitació del cavall, es la única lliure que hi ha, la dona que ho regenta, texana total, em demana 120 dolars per nit, però que si li paguem en efectiu ens deixa les 2 nits per 150. Como no, li pago en cash i ens instalem en aquest peculiar lloc. Tenim una gana de la muerte així que preguntem on podem anar a fotrens un bon bistec, la dona ens recomana un restaurant que després descobrirem que també es part del negoci, encara que la veritat es que ens vem fotre un peazo d'entrecoten, el meu gairebé cru, que estaba per llepar-se els dits. Com he dit abans, tot el poble es una postal del vell oest plena de botigues de roba cowboy i baretos de pseudo-rednecks. Fem la volta de rigor visitant una tenda aqui un saloon allà, i fem la visita a un museu dedicat al rodeo, ens arribem a la vella estació de tren que es on fan els duelos pel matí i que no deixa de ser un centre per turistes amb ganes de fer el vaquero una estoneta. En una botiga ens recomanen que anem al Billy Bob's per la nit ja que diu que s'en lia una de bona amb concert, ball, priba... Així que decidim primer anar a un rodeo, en fan totes les nits dels caps de setmana i després ens aproparem an Billy Bob's. El tema del rodeo es curiós, però la veritat es que tampoc passa d'allà. Montan braus, cavalls desbocats, enllacen vedells, vamos, lo tipic, però li falta una mica de ritme, entre prova i prova surten unes shorbes jineteras que fan cabrioles amb cavalls, ja us dic, nostàmal però m'ho esperaba una mica mes vibrant, per sort es poden fer birres i acabem passant una bona estona. El Billy Bob's està al costat del rodeo, però la Marta s'ha deixat el D.N.I. i encara que tinguem mes de 30 anyets et demanen identificació a tot arreu, tornem un momentet a l'hostal a buscar la seva I.D. El puto Billy Bob's està a tope, però a tope a tope

demés, crec que es una visita obligatòria, està una mica a prendre pel cul, 40 minuts en cotxe, i arribas a un peazo parking 5 dollars, a part de la mansió hi ha un complejo comercial amb botigues de l'Elvis temàtiques per epoques, aques any havian inagurat una del 68 Comeback Special amb l'Elvis tot enqüerat. Visitem les botigues veiem algun impersonator per aquí i algun per allà, n'hi ha un de gordet tot caxondo el tiu. I anem a buscar les entrades que tenim encarregades. La visita a Graceland es curiosa, veus la mega choza del paio amb estables, sales de billar, salas de tele, la cuina, però tampoc pasa d'aqui, després si que hi ha una part del recorregut plena de discos d'or, imatges de les pelis, fotos de concerts, trajes de totes les epoques que es mes en plan museu. Al final trobes el jardí on estan les restes de la familia real i del propi King Of Rock. Home!, ja que estàs allà es el mínim que pots fer. Tornem a l'hotel a descansar una mica, parem de camí a un supermercat a comprar esmorçar per aquest dies, el d'aquest matí a sigut massa pel body. El trajecte entre el centre i Graceland passa per una zona bastant pobre on practicament tota la població era negra i no sels veia amb bones condicions econòmiques, al super hi havia segurata i hi havia algun client descalç, una mica de cangueli, però ho vem fer ràpid, bimbo, pernil dolç, formatge i chocolate milk, com un cacaolat amb llet fresca que està que te cagas, i apa, cap al cotxe i cap a l'hotel. Just davant de l'hotel tenim un estadi de beisbol, fan partit cada tarda a les 7, se la dedicarem. Un partit a poca entrada de públic de algun tipus de clasificació, nostaba mal, un pel avorrit, però be, fas el fet de que has anat al beisbol, posen musiqueta, hi ha la mascota, les animadores, venen birres, a les 2 hores i mitja vem pirar, quedava molt poquet pel final, just quan sortiem deuria acabar ja que als 5 minuts sortia tothom. Vem sopar al restu de l'hotel cal Friday's que es una cadena i fan bistecs i burgers i pollo i el que fan a tot arreu. Jo demano un filet amb puré de patates, la Marta em sembla que una burger, força bé, birreta i a dormir, demà ens espera la grosa.

Apa donçs, ja som al dia 6, el dia nacional del friki. Comencem amb un esmorçar lleuger a l'hotel amb el bimbo que vem comprar i nem a fer una mica de volteta per Memphis, baixem fins al riu on podem veure un parell d'embarcacions a motor i des d'allà mateix pillem un tramvia que ens fa el recorregut per la city, propera parada "fira de l'Elvis". La fira, jo personalment, melaimaxinabamesgran, però un cop a dins, compleix les "expectatives". La fira consisteix en un pabelló d'un mega-local tot ple de paradetes dedicades al mite del Sr. Presley, i també n'hi han unes quantes de estrellezuelas kitsch que han aparegut a les pel.lis de l'Elvis i a algun que altre episodi d'alguna serie dels 60 ianquis, vamos que no sabia qui era ninguna de les iaies operades que venien fotos seves autografiades, hi havia una paradeta amb una filla o germana del J. Cash Joane Cash es diu la dona i semblava bastant de mala llet, al dia següent la vaig veure per la tele explicant les seves experiències amb les drogues i lo malament que ho va passar fins que va abraçar la fè i aquestes coses que els hi passa als famosos. Però el millor de tot no eren pas les paradetes, el millor era el públic en si de la fira, tot de iaies fanàtiques del Rei amb samarretes del mateix i totes plenes de txapes compran totes compulsivament els articles mes horteres per ampliar les seves col.leccions. També veies algun que altre impersonator per allà voltant, i hi havia la paradeta dels participants al concurs de imitadors de l'Elvis possant amb qui es volgués fer una foto amb ells. Destaco una paradeta d'un pintor que fèia posters i quadres del Rei, i fèia cada any el poster de la reunió del club de fans, ja posaré el nom del tio perquè ara no m'en enrecordo, però donava unes postaletes amb una reproducció d'un dels seus dibuixos i te les signava gustosament. La fira en si no donava més de si, hi havia una serie de dibuixos fets per nens i alguna vitrina que altra amb fotos i memorabilia varia. Pensabem ocupar-hi tot el matí, però a la hora i quart piravem a fer una volta per Memphis per fer temps fins a les 19.00 que teniem que tornar per assistir al Ultimate Contest Of Elvis Impersonators 2008. Vem anar tirant per un dels carrers on passa el tramvia i vem trobar un local dedicat a preservar les tradicions de la música surenya. Era una petita sala on exposaven quadres i figures relacionades amb el rock i el soul, ademes de petita tenda i de petit bareto-cafeteria, un dels slogans de la botiga era Beer Is Food, així que vem fer una birreta, vamos la vaig fer jo la Marta va fer un cafè amb llet, i vem estar xerrant amb el paio que regentaba el negoci, un enamorat de Cadaqués i de Dalí que dèia que no li importaria viure allà, quan marxavem li varem preguntar per la millor burger de Memphis i ens va adreçar a un local mític de la ciutat on feien les "famoses" "soul-burgers", el famoses el poso entre cometes perquè a USA tots els bars fan coses famoses o directament The Best i normalment no passen de normalilles. Però el lloc en si tenia molta guasa, el paio va trucar-hi per veure si estava obert i quan vem arribar ja ens estaben esperant. El local quedava una mica apartat del centre, 15 minutets caminant, i havia sigut un putiferi als anys 20 o 30, després s'havia convertit en una especie de bar de nit on feien concerts i soul-burgers que el que portava el bar ens va dir que eren bones, però que ho eren mes després de tota una nit bevent. Les parets del local estaben plenes de fotos de famosos al local, Sean Penn, Samuel L. Jackson i molts mes. Només hi havien un parell o tres de persones mes i el que fèia les burgers, un pinta mig-jubilat que havia estat varies vegades a Barcelona amb el seu fill skater. Vem estar xerrant amb ell escoltant anècdotes del local i les seves aventures per diferents llocs d'Europa, una bona estona, si senyor! Després de la burger vem fer camí cap a l'hotel passant per devant del museu dedicat a Martin Luther King on es conserva l'habitació on el van matar, vem fer una miradeta per fora i vem continuar fins a Beale St. on vem fer alguna compra, un poster i poca cosa mes. A una de les botigues on vem estar el propietari ens va comentar que el Javier Vargas li havia dedicat un parell de temes. I apa, a l'hotel, una mica de piscineta i ja s'ens fa l'hora per anar a les semi-finals del concurs d'imitadors de l'Elvis del 2008. El asuntu en si consisteix en una banda amb guitarres, baix, bateria, teclats, vents i coristes tocant la música en directe i amb 22 aspirants a TheKing2008, cadascun d'ells canta 2 temes en 2 rondes, es valora veu i interpretació, els temes els han escollit ells, i be, que us puc dir... La veritat es que ho fan tots molt be i canten temes de totes les èpoques del Rei, a la sala, bastant plena però no a tope, se senten xisclets a cada moviment de maluc o de cames, el públic, com el d'abans, molta iaia amb ganes de gresca i curiosos com nosaltres, l'espectacle s'allarga durant quasi 3 hores, però es poden fer birres i passant volant. La final ens la perdrem ja que demà marxem cap a New Orleans, les entrades es venien conjuntament així que les regalem a un botones de l'hotel. Al sortir del espectacle parem a sopar a un altre lloc recomanat pel tiu del matí que ens ha recomanat les soul-burgers, em zampo un Philly-Cheese-Steak, que es un sandvitx a l'estil de Philadelphia amb carn especiada i formatge que està de muerte, la Marta en menja un de pollo i a dormir.

Dia 7, cap a New Orleans hi falta gent. Pillem el carro pel matí fent una mica de camí alternatiu per poder veure el riu Mississipi, el veiem de rasquis després de tirar varies hores per una carretera supossadament paral.lela al riu. No recordo que jalem, arribem a mitja tarda a la capital del alcohol. El centre de New Orleans que es on estem no ha patit pas danys per l'huracà, i es una ciutat fiestera a tuti. L'hotel on estem que ens ha surtit molt be de preu 60€ per nit l'habitació doble, es un hotel històric amb un estil colonial que es el que impera al centre de la ciutat, es molt maco i tot ple de flors, te piscina i realment es un lloc espectacular. Anem a fer la volta de rigor per Bourbon Street, un carrer ple de bars amb grups en directe fent covers de Guns and Roses, Allman Bros, AC-DC i coses per l'estil, també n'hi han amb grups tocant Jazz, i dixieland i Funky old and new style, i també està ple de clubs d'stripers, Hustler i companyia. Ens fotem a un bar on hi ha un grup de covers amb animadora a la pista de ball i tot. La penya està super-desfasada, tots bolingues ballant amb plan guarro amb les ties, ties morrejant-se entre elles, tot molt efusiu i molt vistós. Els ianquis son així, no tenen vergonya, i si estan a un lloc on s'ha d'estar de festa, la porten fins a l'extrem. Fem una copeta allà i decidim continuar fent la volta. Aquest dia estem força cansats així que decidim anar a sopar a un lloc de "guais", un italià força maco, la gent però criden com a bojos. A New Orleans es menja molt marisc, llagostes, ostres, catfish... I per entrants demanem unes ostres amb sis salses, sorpresa la nostra quan ens portes unes ostres rebosades amb salsa bbq barrejada amb altres salses. Estaven bones, era com menjarte un nugget d'ostra. De segón demanem pasta, jo a la carbonara la Marta al vodka, la carbonara es amb crema de llet, crema de formatge, pesols i mig kilo de bacon recremat que es com els agrada menjarse'l, la salsa de vodka es una salsa de tomàquet força bona. Per postres probem el tiramissú, no està mal, però no acaban de pillar el concepte. Hem sopat amb vi i anem una mica tocadets, fem camí cap a l'hotel i demà serà un altre dia. El sopar ens va sortir per 70 dolars amb el vi i la propina inclosos, força bé, no?

Dia 8, visitem a peu tot el centre de New Orleans, es molt maco, els edificis son baixos i gairebé tots tenen balcons plens de flors, fot bastanta calda, però per sort està mig tapat i no patim el que s'hauria de patir. New Orleans està ple de bars, de tendes de vudú i de galeries d'art, així que ocupem gran part del dia visitantne. Visitem també un mercadillo que hi ha al centre, bastant cutre per cert, i com no, el museu del vudú, un petit , però petit, museu dedicat al tema on pots veure fotos de cerimònies i de personatges històrics rel.lacionats amb el tema així com parafernàlia variada, des de ninots plens de punxes a màscares varies per invocar als esperits, ja que estàs allà, es el mínim que pots fer. Trobo una tenda on venen pipes de fumar i equipament pels fumetes, venen una especie d'herbes suposadament col.locadores, pregunto si tenen alguna cosa similar a la Marihuana, em diuen mig escandalitzats que aquesta paraula no es pot dir, MARIHUANA, però que tenen unes herbes que em poden fer el fet, en demano un paquetet i una mica de paper per liar, vaig a pagar i em diuen sixty-four dollars! i jo que dic sixty-four?, bé noi potser ho provarem en una altre ocasió, però no em gastaré aquesta quantitat en unes herbetes que podrien ser les del caldo de la iaia, quan surto per la porta estic per dir ben fort MARIHUANA. També hi ha que dir que la ciutat es gay-friendly, i hi ha una zona gay força important. Vem anar a prendre una cervesseta a un bar gay sense saber-ho, el públic era força curiós, un semi-travesti foten-se lingotazos a mig matí un darrere l'altre, un paio que sortia a fer jogging descansant al bar foten-se una birra i un cigarret, un cambrer sorprès de que hi entressim... Al demanar ens pregunten si volem les copes per prendre-las allà o per emportar, a N.O. pots beure pel carre, la prenem allà i el tiu ens agraeix que ens hi quedem, suposo que no estan acostumats a que els heteros beguin a bars gays, ens preguntan d'on som i tot el tema de rigor, i crec que es sorprenen de la nostra obertura de mires, de debò, quan vem marxar el tiu ens va donar les gràcies per estar allà. Bé, després de la birreta de rigor anem una estoneta a l'hotel a aprofitar la piscineta, volem fer un bañito abans d'anar a dinar. A la piscina s'ens fot a ploure així que hem de tornar a la habitació. Anem a dinar menjar criollo, el tipus de cuina típic del Mississipi, anem a un lloc especialitzat en el tema on fan un menú criollo on probem diversos plats. La veritat es que es un menjar que deixa una mica que desitjar, es basa en potajes picants amb carn i peix i molt d'arròs i mongetes, nostà mal, però tampoc passa d'això, a la Marta no li mola gaire. N.O. es la ciutat del tabasco, es present a tot arreu, botigues de tabasco, posters de tabasco, i el trobes a totes les taules de tots els restaurants, curiós. Be, després de dinar continuem donant voltes per la city, que si pel port, que si per la part mes nova, cap amunt i cap avall. A mitja tarda ens anem cap a Bourbon St. on està la festa reconcentrada, entrem a un bar on hi ha un grup de covers i passem un parell de bones hores, ademés hi ha happy hour tot el dia i cada cop que demano un birra m'en posen 2, el primer grup que veiem està força be, fan versions dels Guns, dels Stones, AC-DC... amb una cantant amb una veu prou potent, quan acaben l'actuació entra un altre grup amb pose rockera que també descarreguen la seva ració de clàssics, després de 3 rondes decidim cambiar de bareto, ens possem a una terraseta on hi ha un grup tocant temes de jazz i old funky, molt be ho fan, el cantant-trompetista te un aire al R. Crumb que no t'ho creus. Un apunt, tant a Nashville, com a Memphis com a N.O. i a Texas també, les bandes tenen un super-pot on agraeixen les teves propines, 1 o 2 dolars està be, nosaltres sempre hi tiravem un parell de dolars, veure concerts gratuïts està molt be, però tampoc et ve de donarls-hi algun dolar. Be doncs, el grup del trompetista-R. Crumb està molt be, jo abans de que acabessin ja els hi havia posat el parell de dolars comentat, i be, quan acaban l'actuació fan una ronda amb el bote perquè afluixis una mica la mosca, i al costat tenim una parella de ianquis una mica granadets, 40-50, que porten mitja actuació grabant, quan sels hi apropen a per la propinilla dissimulen fent veure que estant menjant i com si no haguessin vist res, hi ha gent per tot. La veritat es que ja vaig força tocadet, voliem anar a sopar però a la Marta la comida criolla aquesta si li ha atravessat una mica així que ens decidim a anar a buscar una burger passant d'entaular-nos a cap lloc d'ostres i llagostes. I com que preguntant s'arriba a Roma, li pregunto a una comerciant a on podem fotrens una bona burger, i collons si ens ho va dir, Yo Mama's es diu el lloc, si aneu a N.O. no podeu deixar d'anar-hi, un antro ple a petar on per sort vem trobar una taula que feien unes burgers de locura. Unes hamburgueses enormes, fetes a ma plenes de formatge cheddar que estaben increibles, ja os en posaré una foto ja, joder quina cosa mes bona. De tant content que vaig acabar que em vaig comprar fins i tot la samarreta del local. Bé, ara ja tenim la panxa plena, i la veritat es que s'ens ha fet tard, decidim tornar a fer la última copa a Bourbon St. Aquest cop el grup fa versions de funky, tot el bar està ballant com a boixos al mateix compàs, molt guapo gent. Fem la birreta de rigor mentre escoltem clàssics del funky i veiem ballar al personal com si els hi anés la vida, molt personajismo, samarretes ochenteras i mucho golpe de cadera. Es la última copa, jo ja no puc mes, m'he fotut 10 birres i començo a no aguantarme els pets, anem a dormir que demà anem cap a Texas.

Ja estem al dia 9, ens aixequem amb la calma ja que l'avió no surt fins al migdia, esmorcem a l'hotel, bastant cutrillo però fa el fet. Tenim que tornar el cotxe a l'aeroport així que tampoc podem perdre molt de temps, fem les gestions i apa, cap a Forth-Worth ens dirigim. A l'aeroport em prenc una birra que em puja com poques, a USA totes les birres son pixats de cabra i pots beure tranquilament que costa d'enpitufarse, però aquesta, no se si seria perque era pel matí o perqué, però em va donar un cebollazo tonto de matí la mar de simpàtic. Però no patiu que tampoc em va passar res, només una mica de tonteria mañanera. Arribem a Dallas, anem a la companyia de cotxes de lloguer, i ens hem pillat un Mustang descapotable puta mare pels 3 dies que passarem a l'estat de l'estrella solitaria. Es un pepino blau que de primeres no sabem ni descapotar, em de remenar una mica per trobar els botons i les palanques adequades per treure-li capota al buga, però ho aconseguim, així que anem cap a Stockyard a Forth-Worth. Dallas està enganxat a Forth-Worth i practicament es una mateixa ciutat, i Stockyard es un barri de Forth-Worth on el temps es va parar per allà a la conquesta de l'oest. Stockyard son un parell de carrers plens de baretos i Saloons, els caps de setmana treuen el ramat pel centre i fan duelos de l'oeste, aqui els personatges van tots vestits de cowboys, nosaltres per no desentonar ens comprem uns barrets i ens vestim amb les nostres millors gales vaqueres. Desde Barcelona vem intentar reservar una habitació a un bed and breakfast estilo cowboy amb totes les habitacions temàtiques, però no ens hi vem poder comunicar, al arribar al poble el trobem i anem a preguntar si tenen habitació, ens ofereixen l'habitació del cavall, es la única lliure que hi ha, la dona que ho regenta, texana total, em demana 120 dolars per nit, però que si li paguem en efectiu ens deixa les 2 nits per 150. Como no, li pago en cash i ens instalem en aquest peculiar lloc. Tenim una gana de la muerte així que preguntem on podem anar a fotrens un bon bistec, la dona ens recomana un restaurant que després descobrirem que també es part del negoci, encara que la veritat es que ens vem fotre un peazo d'entrecoten, el meu gairebé cru, que estaba per llepar-se els dits. Com he dit abans, tot el poble es una postal del vell oest plena de botigues de roba cowboy i baretos de pseudo-rednecks. Fem la volta de rigor visitant una tenda aqui un saloon allà, i fem la visita a un museu dedicat al rodeo, ens arribem a la vella estació de tren que es on fan els duelos pel matí i que no deixa de ser un centre per turistes amb ganes de fer el vaquero una estoneta. En una botiga ens recomanen que anem al Billy Bob's per la nit ja qu e diu que s'en lia una de bona amb concert, ball, priba... Així que decidim primer anar a un rodeo, en fan totes les nits dels caps de setmana i després ens aproparem an Billy Bob's. El tema del rodeo es curiós, però la veritat es que tampoc passa d'allà. Montan braus, cavalls desbocats, enllacen vedells, vamos, lo tipic, però li falta una mica de ritme, entre prova i prova surten unes shorbes jineteras que fan cabrioles amb cavalls, ja us dic, nostàmal però m'ho esperaba una mica mes vibrant, per sort es poden fer birres i acabem passant una bona estona. El Billy Bob's està al costat del rodeo, però la Marta s'ha deixat el D.N.I. i encara que tinguem mes de 30 anyets et demanen identificació a tot arreu, tornem un momentet a l'hostal a buscar la seva I.D. El puto Billy Bob's està a tope, però a tope a tope. El puto Billy Bob's està a tope, però a tope a tope

LECTURES DEL SALO PART-I

2008-05-07T11:16:00.000-07:00

Be, aquest post esta dedicat a lectures de algunes de les novetats del saló del còmic que he anat llegint recentment. Potser si coli alguna cosa que no es salonera, però tot el que comento es mes o menys novetat.

Començaré amb un tebeo que a priori no em cridava molt. Era imprescindible per l'autor, però pensaba que seria un bon trunyo. Per sort m'equivocaba de ple, i m'he trobat amb unes histories que m'han atrapat de pe a pa. Parlo del Lost Girls de l'Alan Moore i la seva dona Melinda Gebbie.
Com us deia, les suposades hisòries eròtiques de l'Alicia, la Dorothy i la Wendy, em semblaven mes una palla mental del senyor Moore que una temàtica d'on treure-li suc, però el geni britànic no ha perdut el ganxo, i construeix una història a base de relats curts de 8 pàgines on explora la sexualitat de les protagonistes i de pasada perverteix els mites i els clàssics amb una dolçor que no pot fer mes que emocionarte. Les tres nenes dels contes han crescut, alguna recorda amb força totes les vivències de la infancia i altres ho intente amagar en el subconscient, peò la seva trobada casual en un hotel de luxe les fa recordar el que van viure i el que van sentir. Moore explota les històries amb respecte i humor bassantles totes en el despertar de la sexualitat de les protagonistes. Pareu especial atenció al relat de cadascuna d'elles on es connecten amb els relats on van prendre vida les protagonistes. La Dorothy amb el doble huracà que la transporta a Oz, l'Alicia recordant el conill que arriba tard, i, per mi la millor i mes perversa, la trobada de Wendy amb el Peter Pan. Els dibuixos-Pintures de Gebbie, tot i no ser meravelloses, encaixen perfectament amb el to del còmic, donant-li un aire com d'una altre època. I com no, s'ha de parar una atenció a l'espectacular edició realitzada de la serie de 3 volums amb caixa i tot. Aquestes històries eròtiques us faran passar una bona estona amb un sonriure de bat a bat. Realment recomanable, jo li dono una valoració de 4 sobre 5.

Un altre bon àlbum que ha sortit durant aquest saló es el de Manú Larcenet i la seva visió dels superherois. Larcenet es un dels grans de l'slice-of-life actual europeu, a mes de colaborar amb la Mazmorra, i treure la seva serie d'Aventuras Rocambolescas de Freud i altres personatges històrics. En aquest àlbum l'autor s'inventa els superherois poc valorat dins del mundillo. Desde Supercientifico-Man, Supertimido-Man, Superdivertido-Man, Agrikola o Supercolocado-Man. La truculenta imaginació del autor us farà passar una divertidissima estona on cada personatge es mes idiota o mes pringat que l'anterior. L'estil de Larcenet es manté com en altres àlbums, aquest cop però en blanc i negre. Els seus superherois son personatges de carn i os avocats a una doble vida per culpa molts cops de la necessitat, Agrikola es un nen enviat pels seus pares a passar les vacances a una inhospita granja amb uns familiars campestres, i alla obtindrà els poders de fer creixe vegetals, Superdivertido-Man es un mosso de mudances enclenque que no encaixa amb els companys de professió, uns armaris sempre amb ganes de cachondeo, per poder integrar-se llegeix un llibre d'acudits, i a partir d'aqui es converteix en el tio mes cachondo del mon. Hipercolocado-Man obté els poder cada cop que es xuta heroina i es capaç d'acabar amb Batman i Superman... Si coneixeu a l'autor, no us podeu deixar perdre l'àlbum, si no, trobareu un àlbum on us trencaran algunes, si no totes, de les regles establertes amb els superherois. Puntuació 3 sobre 5.

Rio Abajo, de Pascal Rabaté. En aquest pais només s'habia publicat la ultra-mega-excel.lent Ibicus, adaptacio de Tolstoi per l'autor, algun dia en parlaré d'aquesta gran obra, però en un altre moment. Centremnos en aquest Rio Abajo, on l'autor ens explica la història d'un avi viduu que passa les estones al bar i de pesca amb un amic jubilat. Per casualitat s'en entera que l'amic te cites amb dones a través dels anuncis del diari. L'amic un vitalista pintor-amateur de quadres eròtics li explica la seva filosofia de vida, El present no existeix, només el futur succeeix. Després d'aquesta revelació, l'amic mor mentre acaba una de les seves obres eròtiques amb models fotogràfics. A partir d'aquest punt, el protagonista es comença a plantejar la vida d'una manera diferent, la sexualitat torna a la seva vida, imagina a les dones despullades per tot arreu, festeja amb la cita del seu amic... Finalment, decideix emprendre un últim viatge recorrent paisatges de la seva infantesa, i en aquest petit viatge li succeiran una serie de coses que li faran veure la vida d'una manera molt diferent. La tendresa i l'humor es barreixen en aquesta història super-positivista en el final de la vida d'un home qualsevol. El dibuix de Rabaté, es en aquest cas mes feista que en Ibicus, però no et deixa res per transmetre, el podriem emparentar uan mica amb DeCrecy i altres autors. Si esteu baixos de moral la lectura d'aques album segur us farà cambiar de parer. Puntuació 4 sobre 5.

RG de Pierre Dragon i Frederik Peeters, al saló em vaig pillar el primer album d'aquesta excel.lent serie negra-verité. Dragon es en realitat un agent dels serveis secrets francesos, arrel de les famoses vinyetes de Mahoma, va entrar en contacte amb la editorial on es van publicar, allà va coneixer en Joann Sfar qui va veure-hi potencial per treuren un còmic, aquest li va passar el projecte a Peeters, i la resta la teniu concentrada en aquesta serie. RG narra el dia a dia d'un agent dels serveis secrets, en el primer àlbum una trama de terrorisme islàmic fa de fil conductor per poder passejar per la vida de l'agent, un tio amb maneres de poli ianqui de pel.licula que en realitat el que fa es passar-se hores i hores de vigilància amb un grup de col.legues per intentar resoldre un assumpte que està fora de les seves mans solucionar. La història policiaca es barreja amb la personal i es converteix en un relat amb una personalitat espatarrant. Els dibuixos de Peeters, sencills però plens de detalls, et transportan a una Paris real on els personatges son molt mes importants que l'acció. Els jocs que fa amb les llums i les ombres son alucinants. Tinc moltes ganes d'engaxar el segon àlbum que a mes va guanyar una de les últimes edicions d'Angoulem. Valoració 3,5 sobre 5.

Aldebarán de Leo. Es publica en un sol tomo el primer cicle d'aquesta serie de ciència ficció molt popular a Europa. Es recullen els primers 5 albums d'una serie de la qual jo no en sabia res, i la veritat, sense ser una obra mestra, ni de bon tros, si que hi trobem una bona història de colonitzadors de mons desconeguts amb un dibuix clàssic típic europeu. Leo es Brasiler, però beu del classicisme franco-belga i la linea clara. Aldebarán es un mon on la superficie es un 90% aigua, hi habiten terricoles que van perdre el contacte amb la Terra fa mes de 100 anys i han perdut la habilitat i els mitjans per dominar les màquines. En aquest mon d'aigua ple de criatures desconegudes, un poblet de pescadors es arrassat per una estranya bestia maritima, només sobreviuen 3 nois del poble que es veuran obligats a abandonar-lo, i de pas, a adonar-sen que viuen en un planeta dominat per una dictadura-religiosa amb interesos poc comunitaris. La historia te uns tocs ecologistes que ens avisen dels perills de jugar amb el medi ambient i amb el desconegut. Complots totalitaris, cientifics rebels que volen amagar els seus descobriments perque no caiguine en males mans, història d'amor, aventures. Una bona lectura, i en aquest cas, econòmica, per 20 euros teniu 5 àlbums europeus, en un format una mica reduit. Puntuació 3 sobre 5.

El Muertero Zabaleta d'Agrimbau i Ginevra, Agrimbau es el guionista de la Burbuja de Bertold, excel.lent album que va publicar Norma fa uns mesos, una història de ciència ficció fosca on seguiem la vida d'un titella humà revolucionari. Aquest Muertero Zabaleta es una obra anterior de l'autor Argentí acompanyat d'un dibuixant aquí desconegut, Ginevra, que la veritat deixa bastant que desitjar. El Zabaleta del títol es un executor de sentències en un Buenos Aires futuristic decadent, la ciència ficció mes fosca es barreja amb el gènere negre conformant una serie d'històries curtes amb continuitat molt recomenables. Com comentava abans, llàstima del dibuix, que tot i no ser dolent, si que es una mica simple, amb un traç gruixut, que no desencaixa amb la història, però que no la fa passar de bon àlbum. Valoració 2,5 sobre 5 pel tema esmentat.

ULTIMS CONCERTS

2008-05-07T10:39:00.000-07:00

Ultimament he tingut una bona ratxa de concerts, i no de qualsevol grupet, he pogut veure els Marah, els Black Crowes, el Nick Cave, els Ultraplayback (coleguillas) dins del Fea, o el planeta de los Ewoks com vulgue dir-li a aquest festival d'electro-pop amb certa inclinació gay-bear.

Ultraplayback son un grup de Barcelona que es dediquen a tocar un electro-pop sorollós amb lletres força divertides, el baixista del grup es colega meu, i veurels en directe no deixa indiferent a ningú. La última jugada que han fet es un tema on els acompanya ballant ni mes ni menys que Osama Bin Laden. Si voleu passar una estona divertida, fer unes bones ballaruques i cantar proclames a les drogues de disseny o a la anorèxia, aquest es el vostre grup.

A Marah els conec de far poquet, un anyet o així, però els seus dos ultims discos son fabulosos, i en directe tiren cap enrere, concert de 2 bones hores amb un so addictiu que no et farà parar de ballar o de moure la melena. El concert va ser al Bikini, o sigui que sonaba de puta mare, i a part de desgranar els seus dos últims discos, van repassar temes dels seus albums anteriors. Personalment em va flipar el concert, per la qualitat de les composicions com dels músics i el seu feeling amb el públic. Recentment han cambiat mitja banda, els principals membres i compositors son dos germans, i he llegit comentaris que abans eren millor banda, però a mi em van semblar acollonants.

Ara ve lo gros, M'EN VAIG ANAR A AMSTERDAM A VEURE ELS BLACK CROWES AMB LA MEVA DONA. Si senyors, em vaig pegar el caprici de veure els germans Robinson estrenant el sue excelent darrer album Warpaint. Els Crowes son un d'aquests grups que escolto desde la meva mes tendra infància, els seus dos primers discos em van acompanyar durant una bona pila d'anys, Amorica en el seu dia no em va atrapar com els altres, però ja fa un temps els he tornat a recuperar disfrutant de tota la resta de la seva discografia plena d'albums genials, l'anterior Lions per mi es una meravella, hi han opinions dispars sobre aquest disc, però te uns temazos que te cagas, Soul Singing, Greasy Grass River, Midnights from the Inside Out... Per mi, Discazo, i aquest ultim Warpaint, el trobo tremendo, l'inici amb Good Bye Daughters Of The Revolution, Evergreen, God's got it... Dabuten vamos. I el concert, que diu-se, el Heineken Music Hall d'Amsterdam es un peazo sala el doble o una mica mes que el Razz amb un so impecable, semblava que estiguesis escoltant un disc amb un super-equip, lo nunca visto per part meva. Van sortir a escena amb ganes, amb un Chris Robinson en el seu màxim esplendor, amb uns músics compenetrats, amb un repertori brillant, molts temes nous, però també tots els clàssics que puguesis esperar, 2 hores sense parar de la millor música que puguis escoltar avui i mai. Tinc unes ganes terribles de que s'apropin per aquí i poder tornar a poder veure aquestes besties escèniques a l'escenari una altre vegada.

Per últim, l'altre dia vaig anar a veure el Nick Cave amb els seus Bad Seeds, a un colega li sobraba una entrada i mi vaig apuntar. No en soc un gran seguidor ni coneixedor de la seva discografia, em limito al Abatoir Blues / Lyre of Orpheus i a aquest últim Dig Lazarus Dig. Però com en el cas anterior, el circ torna a la ciutat amb unes altres besties amb ganes d'ensenyarte les dents. El concert es va basar molt en el seu últim disc, bo per mi ja que es el que mes conec, i una repasada a altres dels seus vells temes, inclosos un Get Ready For Love, aquest cop sense coristes, que tiraben cap enrere. El tiu te una presència escenica que te cagas, la seva elegancia conjuntada amb el ritme que porta al cos i la males llavors que l'acompanyan no et poden deixar indiferent. Aquestes bases rítmiques que es monten, 2 bateries en alguns temes, percusions, teclats, violins distorsionats, mini-guitarres elèctriques, vamos una gozada. També, per estrany que sembli van rondar les 2 hores de concert, cosa que molts grupets, i algun que altre respectable també, no son capaços d'oferir en les seves gires. No entenc ni entendré mai els concerts de 35 euros o mes d'una hora i quart, en un festival te un sentit, però en una gira internacional em sembla d'un morro acollonant.

Be, en breu espero poder disfrutar del Electric Weekend, dels N.Y. Dolls, i del que caigui a les meves carns. Ja us ho aniré explicant.

VISCA EL POPULAR-1

2008-03-29T02:28:00.000-07:00

Be doncs, no se m'ocurreix un tema musical millor amb el que començar aquesta secció que parlar del Popular-1, el Popu.

El Popu es una revista musical basada en el rock & roll, que te mes anys que el anar a peu. Des dels anys 70 venen oferint informació mensual de tot tipus d'icones del rock amb uns quants fetitxes particulars, molts d'ells compartits, sempre però amb un esperit independent i una mica outlaw.

Escrit amb una passió desmesurada per una colla de redactors convençuts de que el rock es la única opció possible, Popular-1 ofereix mes a mes llargues entrevistes amb músics i grups d'un tipus de música, el rock, que no son gaire coneguts o reconeguts en aquest pais tot i que també es parla de grups conegudissims arreu, i on no es parla només de la promoció del disc de torn o de parides extra-musicals tipus "prensa amarilla", sino que s'aprofundeix en experiències viscudes durant les gires, repasos a la historia del rock, demanant-lis opinions sobre els grans clàssics i les seves influències. Això fa que moltes de les entrevistes siguin documents de primera valua per coneixer l'univers del rock.

El Popu, es una revista de música amb tots els seus tòpics. Noticies, crítiques de concerts, entrevistes, articles, crítiques de discos, secció de correu. Però cadascuna d'aquestes seccions, la converteixen en quelcom especial. Especialment destacable es el correu i els seus apèndixs. La secció la porta el redactor en cap César Martín, i a part de ser una enciclopèdia musical amb potes, també ho es en temes com el cinema clàssic, el de serie b, el porno dels 80, el còmics Marvel... Hi han diversos tipus de cartes, normalment es comença amb alguna crònica d'algun concert per part d'algun lector que s'ha desplaçat al cul del mon per veure el seu grup favorit, o que ha coincidit estant de vacances amb un show dels que mai arriben al nostre pais, o que es trova algun rockstar i expliquen les anècdotes viscudes amb ell o ella. Però també trobem cartes de tot tipus de frikis onanistes, groupies obsesives o defensors a ultrança dels Pet-Shop-Boys. El correu d'aquesta revista es un dels apartats favorits dels lectors perquè mai saps el que t'hi pots trobar.

Una altre gran secció, abans periòdica, ara esporàdica, es el No Me Judas Satanas, on el Cesar Martin fa una repassada als temes que mes li venen de gust. Des de velles glories del cinema i les seves extravagants vides, passant per desviacions sexuals, auto-mutl.lacions, músics de jazz de qualsevol època, batalletes dels grans clàssics del rock, fins i tot en va dedicar dos de seguits al Tintin. Gran secció que esperem veure recopilada en un llibre un dia d'aquests. Cada article del NMJ es un bon recull d'anecdotes extranyes que absorveixen la teva atenció durant la mitja hora que els hi has de dedicar.

El Popu es una revista per llegir, no es un aparador d'anuncis com el Rolling Stone o similars, es un conjunt d'articles densos on hi pots invertir ben be 4 o 5 hores de lectura mensual.

Un altre gran punt de la revista son els colaboradors, la seva passió per la música t'es transmesa d'una manera gairebé física, l'entusiasme passat a paper et farà passar molt bones estones.

Les crítiques de discos no son les mateixes que apareixen a altres revistes, sempre s'està parlant de grups totalment desconeguts pel gran públic, bandes de rock de garatge, de blues, de country, de hard rock, de heavy metal, de rockabilly, de música surf. Doneu-li la revista a qualsevol pipiolo i no reconiexerà ni un sol grup de tota una secció de crítiques. Jo hi ha mesos en que em poden sonar 10 grups de 40 crítiques que es fan, evidentment no soc cap eminència musical, però tinc cert recorregut i m'agrada coneixer coses, però com deia abans, no es una revista al us.

Personalment no coincideixo amb tot el que es parla a la revista, m'agraden també altres tipús de música, però sempre es interessant llegir un Popular-1 per fer una mica de cultureta musical, o sigui, Cultura. I a més, quan parlan d'algun grup dels teus, pots estar segur que llegiràs un bon article o una bona entrevista on es preguntarà a l'entrevistat alguna cosa mes que quin dissenyador el vesteix o qualsevol parida de pseudo-periodista, musical?

En els últims números s'ha parlat del Johnny Cash, dels Black Crowes, d'uns estudis on es van grabar grans clàssics dels 70, de Hanoi Rocks, de l'anti-karaoke, dels millors dolents de tebeo, de les pelis mes retorçades japoneses, d'antigues estrelles porno com Vanesa Del Rio.... Amb aquest referents, pocs dubtes us poden quedar.

Aquest mes a mes, celebren el 35è aniversari i anuncien que porten el N.Y.Dolls a l'Apolo per celebrar-ho, algú se li acudeix una manera millor per celebrar un aniversari?

Apa, doncs aquí queda això, el meu suport a aquesta gran publicació que espero duri 35 anys mes.

Gaston-Tomás-Sergi Lagaffe-Elgafe-Grapes

2008-03-24T05:37:00.000-07:00

Personatge imprescindible del món del còmic creat pel genial Franquin. Es un suposat empleat de l'editorial Spirou, i el que es en realita es el vago number one. Humor babau, pel personatge, que arriba a altes cotes de genialitat. Sempre publicat com a tira còmica o historietes d'una sola pàgina, Franquin li dona les mil i una voltes al gag, i treu el màxim suc que es pot exprimir d'aquest format d'historieta, un dels mes difícils, per la falta de continuitat i el reduit espai del que es diposa per explicar alguna cosa, fet que l'autor aconsegueix a cada plana. Recentment s'ha publicat tot el material fet per l'autor en una col.lecció de 18 àlbums. Destacar també, les signatures del mestre, una historieta adicional per a cada plana.

Viatje a Bèlgica passant per Amsterdam

2008-03-24T01:16:00.000-07:00

Setmana Santa a Bèlgica, doncs si gent, he estat amb la meva dona 4 dies voltant per Bèlgica fent una petita parada a Amsterdam. Hem estat a Brusselas un parell de dies, visitant el Museu del Còmic, o la Bande Dessine com li volguin dir i fent la ruta per la ciutat parant pels magnífics murals que hi han escampats per la ciutat.

El museu està força bé, amb un gran revedor plè de figures d'alguns dels personatges més coneguts del còmic franco-belga i una botiga que treu el singlot, podeu trobar-hi moltíssimes figures, i tots els albums que volgueu, realment molt complerta. La entrada val 7,50 €. La visita comença amb un primer pis tot plè de planes originals de diversos autors, bastant locals la majoria, però amb coses interessants. Després pujes una altra planta i et trobes un recorregut pel món de la historieta. Començant, com no, per Hergé i el seu gran Tintin, passant per Bob deMoor, per E.P. Jacobs, hi ha un bon apartat d'en Franquin, un altre del Peyo i d'uns quants més, i després, hi han uns apartats més genèrics, com per exemple "adults" amb Manara i altres autors de còmic eròtic, "humor", "aventura"... Actualment hi ha una exposició de la revista Spirou amb imatges del rotatiu des de la seva creació fins a la actualitat. Per finalitzar comentar-vos que a la botiga venen un llibret amb un recorregut marcat per la ciutat que si el seguiu anireu trobant uns murals dedicats a diversos autors del món del còmic.

Brusseles en si no val gran cosa, però amb la visita del museu i el recorregut esmentat podeu montar-vos un cap de setmana dedicat al novè art la mar de maco, també podeu anar a veure el Manequen Piss o com s'escrigui, una mini figura d'un nen pixant. El primer dia el vam dedicar al museu i després varem anar a fer una volta pel centre de la ciutat. Es una típica ciutat europea amb cafès antics on prendre alguna de les cerveses locals, n'hi ha un futimé de varietats, en vem provar unes quantes, no totes el primer dia clar, com la Leffe una de les mes típiques amb 9º, la Chimay cervessa fosca quasi negre força bona, La Mort Subite una cervessa feta amb gerds, mores o altres fruits, més curiosa que una altre cosa, la Gueze una altre afruitada, la Stella Artois típica birra de tirador i altres marques que no recordo. Un bon punt pels belgues això de les cerveses.

La gastronomia belga no es per tirar coets, un dels plats típics es l'estofat de bou, però si que tenen alguns platillos que us faran llepar-vos els dits, com el fantastabulós Steak Americain, un steak tartar molt finet i ben preparadet acompanyat per les omni-presents patates fregides, te les serveixen amb els musclos, la lassanya, les pots prendre pel carrer, gairebe fins a la sopa. També fan bones carns acompanyades amb generoses salses, una berlinaise que se t'en va la boca. A més a més, podeu trobar tot tipus de restaurants, italians, francesos, americans, i com no, xauarmes per tot arreu. El carrer dels formatgers es un carrer atestat de libanesos un al costat de l'altre, imaginem que en el passat hi havia formatgeries.

Be, continuem que ja m'anava per la tanjent. El segon dia vem dedicar-lo a seguir la ruta dels murals, amb la inestimable i incalculable ajuda als mapes de la meva dona. A mi, doneu-me un planol amb una linea recta i jo us portaré al cantó contrari. Agafas el mapa, i apa, 30 i escatx murals per veure, alguns millors, alguns pitjors, mes que res per la desconeixença d'alguns autors o personatges escollits. Destacar els de Tintin, Gaston-Tomas-Sergi Lagaffe-Elgafe-Grapes, el de l'Escorpion, Asterix, Yslaire, Lucki Luke... Si feu tot el recorregut us ocuparà tot el dia. Hi ha una estatua del Gaston que actualment l´ estan reformant.

Per la nit vem anar a un concert al Ancient Belgique, vem veure al Dj Shadow amb el Cut-Chemist presentant la seva última nova paranoia. Fant una sessió repassant tots els tipus de música punxant-ho tot amb discos de 45 rpm. Hi ha moments molt bons, però n'hi ha alguns que a nosaltres se´ns van fer una mica pesadets. La sala en si,es bastant normaleta, una mica mes petitat que el Razzmatazz, però vamos, nostabamal.

El tercer dia vem fer una escapadeta a Amsterdam, m'encanta aquesta ciutat, i està a només 2 hores en tren de Brusseles. Arrives a Central Station, baixes Dammstraat, i el tercer o quart a ma dreta entress i et trobes el De Crooc o una cosa així, un petit coffe tot iluminat de color verd amb un gèneru de primera. Una mica car per això, però tenen un Caramello bonissim, i una herba Noseque-Cheese que una mica mes i em finalitza el viatje de cop, buf, quina cosa mes forta. Mitja horeta d'aclimatació, i apa, a fer la ruta cap a Rembrandplein, vem passar pel mercat de les flors, i vem estar vorejant canals, SOTA LA NEU. Doncs si, va estar nevant gairebé tot el dia, molt maco. Vem dinar a un local de sandvitxos força bons, i vem pasar pel Dampkring, estava a tope, però es un coffe molt xulo, amb unes làmpares tot psicodèliques, bon hash millor de preu que l'altre. Vem continuar fent voltetes aquí i allà fins que vem anar a parar al lloc on no heu d'anar mai, un coffeshop anomenat rokeris, no el rokerij, si no rokeris a Nieumarkt, pasen un "apaleado" com a doble-zero que ni a les rambles de Barcelona, i el que ho porta, es un tipejo asquerós amb educació zero-zero. Per treure aquest mal gust de boca i amb 8 € menys a la butxaca vaig enganyar la meva dona per fer una última parada al The Doors, un clàssic, amb la carta amb interruptor on tenen coses molt bones i a bons preus, un libanès d'aquests foscos mes bo que res. A les 6 agafavem el tren i tornavem a Brusseles, pizza al canto i a dormir. L'endemà a Bruixes.

Per anar a Bruixes hi han 2 trens cada hora, 1 hora de recorregut. Es una ciutat molt bufona, que es manté com fa uns quants segles, però està totalment enfocada al turisme. Vem menjar fatal, uns musclos mes sosos que el colló, i ens van fotre un pal de 44€ per res. La ciutat la veus en un parell d'hores, amb grans edificis i canals i molins... Per passar la estona. Va fer molt de fred així que vem tornar d´hora a Brusseles.

Últim dia a Brusseles, volteta pel centre, visita a l'Atomium, un mirador que reprodueix un àtom no se quants cops aumentat, força guapo, no vam pujar, hi havia molta cua, però es un tros de bitxo. Dinaret típic per acabar, la carn que explico a dalt, i apa, cap a l'aeroport a fer la última degustació cervesera i apa, Barcelona here we go.