TABOO... IMPRESCINBIBLE

Com ja debeu saber, i si no si contineu llegint ara us enterareu, un dijous de cada mes es celebra al Apolo un espectacle de burlesque anomenat Taboo.
I què es el burlesque? us preguntareu alguns, doncs bé, el burlesque son actuacions de noies imitant o reproduint espectacles eròtics dels anys 20-30-40, o sigui, strip-tease humorístics on només s'arriben a ensenyar els pits, i ni això ja que les artistes es tapen els mogrons amb petits "embellidors", es que vinc del mon de la ferreteria i no se com referir-me al que fan servir per tapar-los.
Però el Taboo no es queda només amb això. Taboo és un espectacle complert amb una banda en directe capitanejada per Dani Nel.lo anomenada Mambo Jambo que porten a la pràctica i amb una energia desbordant, Rock and Roll 50's, Swing, Jazz, Surf... Nel.lo amb el seu saxo es fa acompanyar per un contrabaix, una guitarra i una bateria, a més a mé de tant en tant surt a escena amb ells la fabulosa Myriam Swamson, una noia de Sarrià amb una veu portentosa i ens regalen meravelles com la seva interpretació del Mambo Italiano.
L´'espectacle està presentat per la sempre divertida i encantadora Rachel Arieff, la mistress de l'Anti-karaoke, que intercala algín dels seus divertits monòlegs amb frases com, " en la España profunda se enfadaron conmigo porque pregunté si cuando las parejas se casaban continuaban siendo hermanos", jeje,... amb actuacions amb la banda de Nel.lo.
I evidentment, el més important de l'espectacle, son aquests grupets de noies que evocant l'erotisme mes pur i divertit ens ofereixen un show inoblidable.
En aquesta ocasió hi havien 2 grups de burlesque-girls, dues noies de Madrid "The Imperialetes", i tres em sembla que alemanyes "The Harbor Pearls". Com ja dic, aquestes noies ofereixen un espectacle eròtico-festivo molt soft, però molt evocador i realment eròtic. No son models ni falta que els hi fa, son dones-noies de veritat, unes més primes, altres amb més pit, unes més altes... No hi ha impostura i això dóna sentit a l'espectable i a les dones. A més a més, va haver-hi l'actuació sorpresa de Yella, una noia que feia un espectacle similar però tragant foc.
Algunes de les actuacions van ser, un strip-tease amb vestit dels anys 20, una reproducció d'un can-can del vell oest, una simulació de bany amb escuma, un vestit de globus que anaven explotant, la noia que tragaba foc...
Però no tot s' acaba aquí, donant voltes entre el públic qual cigarrerteras de cabaret hi han 2 noies també super sexis anomenades "Las Vecinitas" que venen dolços i que s'encarreguen de recollir les peces de roba desperdigades a l'escenari després de les actuacions.
Entre el públic trobem assistents caracteritzats per la ocasió rescatant els "trajes" de l'avi, això si, d'uns avis amb molta classe, i també es monten improvisades competicions de ball entre els assistents.
També teniu la possibilitat de llogar una taula per 4 persones pel mòdic preu de 10 euros i així teniu la visió assegurada.
Jo vaig assistir aquest primer cop amb 2 Danis més i els tres vem sortir encantats de poder veure aquest meravellós espectacle del qual, com ja he dit, podeu gaudir un cop al mes a Barcelona. En mi tenen un fan i un, segurament, asistent asiduu, em vaig perdre el primer show per estar a Asturies veient als SCOTS i el segon per estar amb la potachula, aquest tercer cop ja hi he pogut anar i ja tinc ganes de poder tornar.
De veritat que val molt la pena, no us ho perdeu. Taboo està aquí i esperem que per quedar-s´hi.
La pròxima edició es el 23 de juliol.

ANEM AL TEATRE

Doncs ara parlarem de teatre...
Al teatre no hi acostumem a anar-hi gaire, hem tingut temporades on hi hem anat mes sovint, però ultimament no ens hi deixavem caure gaire. No exagero si us dic que fa un any que no hi anavem, bé, a l'estiu vem anar a veure el musical Wicked a Chicago, però per aquí fèia una eternitat que no hi anavem.
Bueno, lo dicho, que hem anat a veure un parell d'obres de la cartellera. Spamalot dels Monty Python adaptada pel Tricicle i Rock and Roll de Tom Stoppard dirigida per l'Àlex Rigola.

L'Spamalot aquest, doncs be, nostamal, però tampoc es cap meravella. Es una adaptació lliure de Los Caballeros De La Mesa Cuadrada on es barreixen escenes d'aquesta pel.li i de La Vida De Brian amb gags de nova producció i de producció propia en plan musical. Canten molt, fan cabaret i tota la pesca, amb un bon ritme i molt ben fet tot, però potser es per les cançons en castellà o per les referències spanish que no acaba de quallar. Jo en anglès no crec que pillés ni la meitat, però en castellà em sonan un pel ridícules. Però vaja, la valoració total es positiva, es totalment Pythoniana, es reprodueixen algunes de les millors escenes de la pel.li, els actors, dins de la sobreactuació requerida pel texte, ho fan ple de be, en especial Artur i el seu criat, hi ha un gag amb islandesos molt graciós... Poseso, que si us molen els Python i us pica la curiositat per anar a veure un musical crec que aquest es l'adequat, si no, la cartellera està plena de musicals, però jo no m'atreveixo.

Rock and Roll es una altra cosa. Per començar estem parlant de dues coses totalment diferents. Una era un musical tipus Broadway i l'altre es teatre polític de primeríssima qualitat. Una cosa tenen en comú, les dues ronden les 3 hores amb descans inclòs. Be, fora conyes, la obra que adapta el Rigola es un texte genial que succeeix entre la Primavera de Praga i la Caiguda del Mur de Berlin, i es basa en la relació a distància de dos txecs, un professor universitari instal.lat al campus de Cambrigde que te la particularitat de seguir sent comunista "autèntic" gairebé fins al final, no només de l'obra sino també en la suposada realitat no abandonant el partit ni les creences. L'altre es un recent graduat a Cambridge al principi de l'obra, d'origen txec però criat i educat a Anglaterra que torna a Praga tot just quan succeeixen els fets de la Primavera de Praga. El tio es un gran aficionat al rock i d'aqui el titol de l'obra. Be donçs, la obra comença amb una escena inicial a Cambrigde on es despedeixen l'un de l'altre i on comencem a veure les personalitats dels personatges, l'ancorat al passat i el de mires mes obertes i la seva discusió constant envers a tot.
La banda sonora es molt bona i molt adient pels fets que es representant. Molt de Pink Floyd, del Syd Barret que es com un personatge mes de l'obra amb esporàdiques i misterioses aparicions i referències, Stones, Dylan, Beach Boys, Beatles, Lennon, Velvet... I per sobre de tot els Plastic People Of The Revolution, que no son els que sonen mes, però que es converteixen en la causa del jove protagonista. La seva passió per la música i per aquest grup el porten a militar per la llibertat d'expresió i d'acció.
La resta de personatges estan tots molt ben definit i tots tenen un pes específic en la història. La feina dels actors es molt bona, destacant els dos protagonistes i la dona del professor, una profesora universitaria afectada per un càncer que l'actriu broda la interpretació.
El millor però, es el texte, el ritme que te, l'humor que destil.la, els temes tractats... He de dir que el texte es força dens i que hi has de parar molta atenció, però t'atrapa i et fa passar la obra en un plis.
Un últim apunt, o comentari o com vulgueu dir-ho:
En una discussió que manté el protagonista jove amb un amic txec militant dels drets humans, ell defensa els P.P.O.T.R. abans que cap altra causa i la considera igual d'important o inclús mes que les que aporta el col.lega militant, i en aquestes que diu, "no son heretges! Son pagans!". M'encanta la frase, NO SOC UN HERETGE, SOC UN PAGÀ.