LECTURES DEL SALO PART-I

Be, aquest post esta dedicat a lectures de algunes de les novetats del saló del còmic que he anat llegint recentment. Potser si coli alguna cosa que no es salonera, però tot el que comento es mes o menys novetat.

Començaré amb un tebeo que a priori no em cridava molt. Era imprescindible per l'autor, però pensaba que seria un bon trunyo. Per sort m'equivocaba de ple, i m'he trobat amb unes histories que m'han atrapat de pe a pa. Parlo del Lost Girls de l'Alan Moore i la seva dona Melinda Gebbie.
Com us deia, les suposades hisòries eròtiques de l'Alicia, la Dorothy i la Wendy, em semblaven mes una palla mental del senyor Moore que una temàtica d'on treure-li suc, però el geni britànic no ha perdut el ganxo, i construeix una història a base de relats curts de 8 pàgines on explora la sexualitat de les protagonistes i de pasada perverteix els mites i els clàssics amb una dolçor que no pot fer mes que emocionarte. Les tres nenes dels contes han crescut, alguna recorda amb força totes les vivències de la infancia i altres ho intente amagar en el subconscient, peò la seva trobada casual en un hotel de luxe les fa recordar el que van viure i el que van sentir. Moore explota les històries amb respecte i humor bassantles totes en el despertar de la sexualitat de les protagonistes. Pareu especial atenció al relat de cadascuna d'elles on es connecten amb els relats on van prendre vida les protagonistes. La Dorothy amb el doble huracà que la transporta a Oz, l'Alicia recordant el conill que arriba tard, i, per mi la millor i mes perversa, la trobada de Wendy amb el Peter Pan. Els dibuixos-Pintures de Gebbie, tot i no ser meravelloses, encaixen perfectament amb el to del còmic, donant-li un aire com d'una altre època. I com no, s'ha de parar una atenció a l'espectacular edició realitzada de la serie de 3 volums amb caixa i tot. Aquestes històries eròtiques us faran passar una bona estona amb un sonriure de bat a bat. Realment recomanable, jo li dono una valoració de 4 sobre 5.

Un altre bon àlbum que ha sortit durant aquest saló es el de Manú Larcenet i la seva visió dels superherois. Larcenet es un dels grans de l'slice-of-life actual europeu, a mes de colaborar amb la Mazmorra, i treure la seva serie d'Aventuras Rocambolescas de Freud i altres personatges històrics. En aquest àlbum l'autor s'inventa els superherois poc valorat dins del mundillo. Desde Supercientifico-Man, Supertimido-Man, Superdivertido-Man, Agrikola o Supercolocado-Man. La truculenta imaginació del autor us farà passar una divertidissima estona on cada personatge es mes idiota o mes pringat que l'anterior. L'estil de Larcenet es manté com en altres àlbums, aquest cop però en blanc i negre. Els seus superherois son personatges de carn i os avocats a una doble vida per culpa molts cops de la necessitat, Agrikola es un nen enviat pels seus pares a passar les vacances a una inhospita granja amb uns familiars campestres, i alla obtindrà els poders de fer creixe vegetals, Superdivertido-Man es un mosso de mudances enclenque que no encaixa amb els companys de professió, uns armaris sempre amb ganes de cachondeo, per poder integrar-se llegeix un llibre d'acudits, i a partir d'aqui es converteix en el tio mes cachondo del mon. Hipercolocado-Man obté els poder cada cop que es xuta heroina i es capaç d'acabar amb Batman i Superman... Si coneixeu a l'autor, no us podeu deixar perdre l'àlbum, si no, trobareu un àlbum on us trencaran algunes, si no totes, de les regles establertes amb els superherois. Puntuació 3 sobre 5.

Rio Abajo, de Pascal Rabaté. En aquest pais només s'habia publicat la ultra-mega-excel.lent Ibicus, adaptacio de Tolstoi per l'autor, algun dia en parlaré d'aquesta gran obra, però en un altre moment. Centremnos en aquest Rio Abajo, on l'autor ens explica la història d'un avi viduu que passa les estones al bar i de pesca amb un amic jubilat. Per casualitat s'en entera que l'amic te cites amb dones a través dels anuncis del diari. L'amic un vitalista pintor-amateur de quadres eròtics li explica la seva filosofia de vida, El present no existeix, només el futur succeeix. Després d'aquesta revelació, l'amic mor mentre acaba una de les seves obres eròtiques amb models fotogràfics. A partir d'aquest punt, el protagonista es comença a plantejar la vida d'una manera diferent, la sexualitat torna a la seva vida, imagina a les dones despullades per tot arreu, festeja amb la cita del seu amic... Finalment, decideix emprendre un últim viatge recorrent paisatges de la seva infantesa, i en aquest petit viatge li succeiran una serie de coses que li faran veure la vida d'una manera molt diferent. La tendresa i l'humor es barreixen en aquesta història super-positivista en el final de la vida d'un home qualsevol. El dibuix de Rabaté, es en aquest cas mes feista que en Ibicus, però no et deixa res per transmetre, el podriem emparentar uan mica amb DeCrecy i altres autors. Si esteu baixos de moral la lectura d'aques album segur us farà cambiar de parer. Puntuació 4 sobre 5.


RG de Pierre Dragon i Frederik Peeters, al saló em vaig pillar el primer album d'aquesta excel.lent serie negra-verité. Dragon es en realitat un agent dels serveis secrets francesos, arrel de les famoses vinyetes de Mahoma, va entrar en contacte amb la editorial on es van publicar, allà va coneixer en Joann Sfar qui va veure-hi potencial per treuren un còmic, aquest li va passar el projecte a Peeters, i la resta la teniu concentrada en aquesta serie. RG narra el dia a dia d'un agent dels serveis secrets, en el primer àlbum una trama de terrorisme islàmic fa de fil conductor per poder passejar per la vida de l'agent, un tio amb maneres de poli ianqui de pel.licula que en realitat el que fa es passar-se hores i hores de vigilància amb un grup de col.legues per intentar resoldre un assumpte que està fora de les seves mans solucionar. La història policiaca es barreja amb la personal i es converteix en un relat amb una personalitat espatarrant. Els dibuixos de Peeters, sencills però plens de detalls, et transportan a una Paris real on els personatges son molt mes importants que l'acció. Els jocs que fa amb les llums i les ombres son alucinants. Tinc moltes ganes d'engaxar el segon àlbum que a mes va guanyar una de les últimes edicions d'Angoulem. Valoració 3,5 sobre 5.

Aldebarán de Leo. Es publica en un sol tomo el primer cicle d'aquesta serie de ciència ficció molt popular a Europa. Es recullen els primers 5 albums d'una serie de la qual jo no en sabia res, i la veritat, sense ser una obra mestra, ni de bon tros, si que hi trobem una bona història de colonitzadors de mons desconeguts amb un dibuix clàssic típic europeu. Leo es Brasiler, però beu del classicisme franco-belga i la linea clara. Aldebarán es un mon on la superficie es un 90% aigua, hi habiten terricoles que van perdre el contacte amb la Terra fa mes de 100 anys i han perdut la habilitat i els mitjans per dominar les màquines. En aquest mon d'aigua ple de criatures desconegudes, un poblet de pescadors es arrassat per una estranya bestia maritima, només sobreviuen 3 nois del poble que es veuran obligats a abandonar-lo, i de pas, a adonar-sen que viuen en un planeta dominat per una dictadura-religiosa amb interesos poc comunitaris. La historia te uns tocs ecologistes que ens avisen dels perills de jugar amb el medi ambient i amb el desconegut. Complots totalitaris, cientifics rebels que volen amagar els seus descobriments perque no caiguine en males mans, història d'amor, aventures. Una bona lectura, i en aquest cas, econòmica, per 20 euros teniu 5 àlbums europeus, en un format una mica reduit. Puntuació 3 sobre 5.

El Muertero Zabaleta d'Agrimbau i Ginevra, Agrimbau es el guionista de la Burbuja de Bertold, excel.lent album que va publicar Norma fa uns mesos, una història de ciència ficció fosca on seguiem la vida d'un titella humà revolucionari. Aquest Muertero Zabaleta es una obra anterior de l'autor Argentí acompanyat d'un dibuixant aquí desconegut, Ginevra, que la veritat deixa bastant que desitjar. El Zabaleta del títol es un executor de sentències en un Buenos Aires futuristic decadent, la ciència ficció mes fosca es barreja amb el gènere negre conformant una serie d'històries curtes amb continuitat molt recomenables. Com comentava abans, llàstima del dibuix, que tot i no ser dolent, si que es una mica simple, amb un traç gruixut, que no desencaixa amb la història, però que no la fa passar de bon àlbum. Valoració 2,5 sobre 5 pel tema esmentat.

ULTIMS CONCERTS

Ultimament he tingut una bona ratxa de concerts, i no de qualsevol grupet, he pogut veure els Marah, els Black Crowes, el Nick Cave, els Ultraplayback (coleguillas) dins del Fea, o el planeta de los Ewoks com vulgue dir-li a aquest festival d'electro-pop amb certa inclinació gay-bear.

Ultraplayback son un grup de Barcelona que es dediquen a tocar un electro-pop sorollós amb lletres força divertides, el baixista del grup es colega meu, i veurels en directe no deixa indiferent a ningú. La última jugada que han fet es un tema on els acompanya ballant ni mes ni menys que Osama Bin Laden. Si voleu passar una estona divertida, fer unes bones ballaruques i cantar proclames a les drogues de disseny o a la anorèxia, aquest es el vostre grup.

A Marah els conec de far poquet, un anyet o així, però els seus dos ultims discos son fabulosos, i en directe tiren cap enrere, concert de 2 bones hores amb un so addictiu que no et farà parar de ballar o de moure la melena. El concert va ser al Bikini, o sigui que sonaba de puta mare, i a part de desgranar els seus dos últims discos, van repassar temes dels seus albums anteriors. Personalment em va flipar el concert, per la qualitat de les composicions com dels músics i el seu feeling amb el públic. Recentment han cambiat mitja banda, els principals membres i compositors son dos germans, i he llegit comentaris que abans eren millor banda, però a mi em van semblar acollonants.

Ara ve lo gros, M'EN VAIG ANAR A AMSTERDAM A VEURE ELS BLACK CROWES AMB LA MEVA DONA. Si senyors, em vaig pegar el caprici de veure els germans Robinson estrenant el sue excelent darrer album Warpaint. Els Crowes son un d'aquests grups que escolto desde la meva mes tendra infància, els seus dos primers discos em van acompanyar durant una bona pila d'anys, Amorica en el seu dia no em va atrapar com els altres, però ja fa un temps els he tornat a recuperar disfrutant de tota la resta de la seva discografia plena d'albums genials, l'anterior Lions per mi es una meravella, hi han opinions dispars sobre aquest disc, però te uns temazos que te cagas, Soul Singing, Greasy Grass River, Midnights from the Inside Out... Per mi, Discazo, i aquest ultim Warpaint, el trobo tremendo, l'inici amb Good Bye Daughters Of The Revolution, Evergreen, God's got it... Dabuten vamos. I el concert, que diu-se, el Heineken Music Hall d'Amsterdam es un peazo sala el doble o una mica mes que el Razz amb un so impecable, semblava que estiguesis escoltant un disc amb un super-equip, lo nunca visto per part meva. Van sortir a escena amb ganes, amb un Chris Robinson en el seu màxim esplendor, amb uns músics compenetrats, amb un repertori brillant, molts temes nous, però també tots els clàssics que puguesis esperar, 2 hores sense parar de la millor música que puguis escoltar avui i mai. Tinc unes ganes terribles de que s'apropin per aquí i poder tornar a poder veure aquestes besties escèniques a l'escenari una altre vegada.

Per últim, l'altre dia vaig anar a veure el Nick Cave amb els seus Bad Seeds, a un colega li sobraba una entrada i mi vaig apuntar. No en soc un gran seguidor ni coneixedor de la seva discografia, em limito al Abatoir Blues / Lyre of Orpheus i a aquest últim Dig Lazarus Dig. Però com en el cas anterior, el circ torna a la ciutat amb unes altres besties amb ganes d'ensenyarte les dents. El concert es va basar molt en el seu últim disc, bo per mi ja que es el que mes conec, i una repasada a altres dels seus vells temes, inclosos un Get Ready For Love, aquest cop sense coristes, que tiraben cap enrere. El tiu te una presència escenica que te cagas, la seva elegancia conjuntada amb el ritme que porta al cos i la males llavors que l'acompanyan no et poden deixar indiferent. Aquestes bases rítmiques que es monten, 2 bateries en alguns temes, percusions, teclats, violins distorsionats, mini-guitarres elèctriques, vamos una gozada. També, per estrany que sembli van rondar les 2 hores de concert, cosa que molts grupets, i algun que altre respectable també, no son capaços d'oferir en les seves gires. No entenc ni entendré mai els concerts de 35 euros o mes d'una hora i quart, en un festival te un sentit, però en una gira internacional em sembla d'un morro acollonant.

Be, en breu espero poder disfrutar del Electric Weekend, dels N.Y. Dolls, i del que caigui a les meves carns. Ja us ho aniré explicant.