lunes, 8 de febrero de 2010

DEMOLIDORA ADAPTACIO DE LA CARRETERA, O THE ROAD QUE DEU QUEDAR MES FI O INTERESSANT O VES A SABER



Ahir vaig anar a veure La Carretera, l'adpatació de la famosa novel.la de Cormac McCarthy, i deunidó la hòstia que et fot a la cara la pel.liculeta.
John Hillcoat un director per mi desconegut que veig que te una altra pel.li que pinta força interessant, trasllada a la pantalla la ja de per si dura novel.la de McCarthy i no ens dona ni una sola concesió. El director agafa la novel.la de McCarthy i ens la converteix en imatges lletra a lletra sense ganes, molt acertadament, d'edulcorar un texte tan cru com el del nordamericà.

A La Carretera veiem con un pare i un fill travessen el que va ser Estats Units cap al sud per trobar una mica de civilització o vida, ja que el mon ha estat debastat per algun tipus de catastrofe. No hi han aliments ni gairebé aigua potable, els pocs supervivents que hi han es dediquen a la supervivència pura i dura si no s'han passat al canibalisme i l'esperança que normalment es l'últim que es perd fa temps que ha quedat enrere. Potser aquest pare en conserva una mica o simplement es nega a la idea del suicidi, però el seu fill ha nascut sense saber el que es.

La posada en escena de la pel.li es sensacional, amb uns paratges desoladors que ens transmeten una angoixa consatnt. Els interprets estan magnífics, tant Mortensen com el nen com les breus aparicions de Theron o Robert Duvall es deixen la pell en totes les escenes d'aquesta gran pel.licula. La direcció es molt ferma no donant cap moment de la relaxació al espectador i dominant el ritme i els encuadraments a la perfecció. La banda sonora la signa Nick Cave amb Warren Ellis, fent una partitura minimalista que s'adapta a la projecció com un guant. I evidentment, la història del Senyor McCarthy amb la que va guanyar el Pullitzer fa un o dos anys es un cop de puny a la teva boca així que no se que mes podeu demanar.

Una de les millors pel.licules de l'any passat sense cap mena de dubte que passarà a ser un clàssic desde demà mateix.

McCarthy es un gran escriptor i les dues últimes adaptacions de llibres seus ens han donat dues pel.lis importants. No puc esperar a l'adaptació de Meridiano de Sangre que espero que li donin al Senyor Hillcoat si saben el que ha de fer.

jueves, 28 de enero de 2010

GIANT CASH


Dimarts passat vaig aconseguir enganyar a uns quants col.legues i vem anar a l'Apolo a veure els Giant Sand interpretant l'àlbum At Saint Quentin de Johny Cash, i sort que es van deixar enredar, perquè per mi va ser brutal!



Us explico una miqueta, una discogràfica a ideat una gira per fer coneixer els seus artistes enviant-los a fer la ruta tocant un dels seus discos favorits, We Used To Party es diu la iniciativa, i el tret de sortida l'han fent amb Giant Sand tocant aquest disc. I no hi havia millor manera de comneçar.

El grup es va presentar a lo bàsic, contrabaix, 2 guitarres i bateria i la veu trencada de Howe Gelb, aproximant-la una mica mes a la de Cash, i es van fer acompanyar per una islandesa de veu dolça per fer els temes on cantava June Carter, i es van dedicar a interpretar totes les peces de Saint Quentin, però cambiant l'ordre del disc i reinterpretant a la seva manera cada cançó. Accelerant i disminuint les peces de Cash ens van deleitar amb unes increibles versions de tots aquells grans clàssics.

El grup va disfrutar, se'ls veia lo be que s'ho passaven, i ens va fer disfrutar amb versions despullades, versions estiradas, versions hipnotitzadores de les grans cançons que va fer Cash fa tants anys, les van revestir amb modernitat i classicisme alhora oferint-nos una jornada molt especial. Molt relaxadeta, potser massa per alguns, però subtilment animada i plena de clàssics atemporals.


A l'hora de fer el bis, la banda va marxar però Gelb es va quedar sentat en una cadira en un racó mentres projectaven un video amb un tema de Johny Cash acompanyat de June Carter Cash, la seva dona, i rodejats de coristes marcant-se un espiritual d'allò mes mogudet, Gelb va agafar la seva guitarra i va anar marcant els acords mentre gaudia amb nosaltres d'aquell vell clip. Per acabar el concert ens van oferir un animat Ring On Fire perquè poguessim anar a dormir amb un somriure d'orella a orella.

Un molt bonic homenatge al gran Man In Black i un gran concert de Giant Cash! vull dir Giant Sand.

ERRARUM HUMANUM EST + M.A. MARTIN COMEBACK SPECIAL

Aniré acabant amb els títols en llatí...

Be, que a l'anterior entrada vaig fer l'apunt del pròleg del Silvio José, i que no, que no, que no surt en aquest, que el pròleg es de Surfin On The Third Wave, que l'acumulació-enllaçament de lectures provoca averies que et fan cometre aquest tipus d'errades.

Dit això, començaré per reafirmar que Paco Alcazar es SUPERDEPUTAMARE, estic llegint El Manual De Mi Mente i tampoc tinc paraules..., be, alguna opinio si que tinc al respecte però ja en parlarem quan l'acabi. Però lo dicho, que està dabuten.



I ara per fi comentaré aquesta nova-primera edició de Surfin On The Third Wave. S.O.T.T.W. va apareixer al Vibora gairebé en la última època, i al ser publicat mensualment, donava una impresió de serie amb capitols auto-conclusius sense total relació les unes amb les altres. Però això ha quedat solucionat i ha millorat el texte al ser publicat com una obra, o novel.la gràfica o com li volgueu dir.

A S.O.T.T.W. M.A. Martín ens explica una historia coral d'un grup d'amics en una societat euro-futurista, i com sempre, te un ull possat en el costat mes fosc de la realitat que ens rodeja pels 4 cantons. Cada un dels personatges te una personalitat definida, i el grup actua mes com a valvula d'escapament que com a un veritable grup d'amics, els personatges no s'acaben de suportar els uns als altres, son egoistes, son covards, son obsesius, son alienats...

Al ser publicada en format revista, Martín crea els capitols de manera de històries curtes autoconclusives, al llegirla en conjunt ens adonem que el que va crear van ser capitols de novel.la, limitats per la necessitat de la revista però molt ben resolts i amb una coerència conjunta que et fa sentir com si llegisis una obra nova.

Podem fer comparacions amb las amistades peligrosas, com diu Palacios en el pròleg, o les podem fer amb friends, però el mes fàcil es que les fem amb les relacions humanes de veritat perquè, qui no ha actuat alguna vegada devant d'amics i familiars?

Si si, Errarum Humanum Est per la meva equivocació, però en l'àlbum de Martín podreu observar desde la distància alguns errors humans força impactants.

L'àlbum es completa amb els pocs capitols publicats de Jelly Beans, en els últims estertors d'El Vibora, i en la linea, como no. Uns germans pijoncios mig sociòpates conviuen amb una societat que està mes a la vora del que alguns es pensen.

Ademés, per rematar-ho hi han 3 relats curts d'algun especial del Vibora, on destaca especialment la breu història d'una adol.lescent que vol coneixer el seu pare biològic i s'enduu un bon gerro d'aigua freda.

L'estil de linea clara i els colors i tons suaus combinats amb els crus i concisos guions de Martín converteixen a S.O.T.T.W. en una altra compra o si mes no lectura obligatoria.

Menció apart el pròleg de l'àlbum que el trobareu en l'últim paragraf de la entrada anterior, així si us interessa potser llegiu l'altra entrada.

Long Live To The Rubber Man!

Aquesta imatge es de Bitch però...

miércoles, 20 de enero de 2010

AVE CESAR MORITURI, DE RISA, TE SALUTANT


Lloem a l'emperador, que ha arribat per quedarse!

Llarga vida al mandrós! - Visca el dèspota! - Mort a la vellessa! - Salve emperador!

De quin emperador parla, us preguntareu. Donçs del nostre nou emperador, el Sr. Silvio José.

Silvio José Emperador - El Buen Parásito de Paco Alcazar per fi ha caigut a les meves mans, n'havia sentit a parlar força be a o llegit por ahi en algun blog. N'havia llegit alguna tira al Jueves, que compro super-esporadicament, i potser al només degustar-ho en la tira setmanal no m'havia acabat de cridar l'atenció i ja us dic, potser compro 6 Jueves al any. Vamos, que el coneixia però no acababa de convencem, però després de llegir un parell de comentaris a la Cárcel de Papel, vaig decidir donar-li una oportunita, i collons! Sort que se la vaig donar, només llegir la primera pàgina ja quedes subjugat al delirant mon de Silvio José, son pare i la colla de frikies que els rodeja. Des de ja, Silvio José forma part de "els meus còmics favorits", i ademés en lloc d'honor.

Silvio José es un tipejo solter de 45 anys que viu amb son pare, un treballador de la banca jubilat que viu sota la tirania d'aquest extrany fill seu. Silvio es un tiu insensible, dèspota, egocèntric, covard, que no treballa i no te intenció de fer-ho, que sopa des de fa mes de 30 anys salchicas Chispitas, que cada cop que es possa malalt monta el número, que viu obsesionat amb jocs d'ordinador de la II Guerra Mundial, s'arriba a preguntar com els hi va costar tant als aliats guanyar la guerra quan ell la guanya constantment. Ademés, viu rodejat, be rodejat no ja que te poca vida social però la que te..., d'autèntics paràsits com el seu millor amic, un malalt mental acompanyat d'un geymperman de la sort que li dona consells i ordres, un profesor d'autoescola esquizofènic amb un look hitlerià total, un psiquiatra psiquiatric, alguna dona desesperada...

Alcazar destil.la mala llet pels quatre costats. El to dèspota de Silvio cap al seu pare i tota persona mes gran de 50 anys, la egomania del personatge que es creu que als seus 45 anys es un jovenet amb un segle de vida per devant, el pare de l'amic boig de Silvio casat amb una joveneta de 19 anys per la qual perd els papers relegant al fill al mínim possible... Tot el Microunivers que envolta el personatge es absolutament delirant i cada una de les frases escrites en aquest àlbum fan riure, si, si TOTES.

L'apartat gràfic beu de l'humor gràfic mes que dels grans mestres del còmic, però es totalment adequat per la obra, jo no se veure Silvio d'una altre manera, i tot i ser bastant planer no deixes de veure clarament el que l'autor vol expressar, vergonya alïena, por, tirania...

Només veure la portada em pixo de riure i des de la meva inconsciència i falta de rigor cal.lifico aquest nou emperador de OBRA MESTRA.

Així que ja sabeu, si voleu partiuse la caixa una bona estona amb la colla de degenerats mes grans del mon aneu corrent a comprar-vos aquest àlbum, no us en penedireu.

Menció apart pel pròleg de Jesus Palacios on en la seva primera part es planteja de donar el seu cos un cop mort a una associació de necròfils... Jo també m'ho estic pensant, no se si la Marta ho entendrà. Fucked After Death.

martes, 19 de enero de 2010

I GOT 2 TICKETS TO PARADISE!!!!



Avui han sortit a la venda les entrades per veure Kiss a Barcelona al Palau Sant Jordi.

Degut a propers temes procreatius no se si hi podré assistir, no puc saber l'humor d'una mare primeriza amb un crio de 2-3 mesos, encara que no crec que sigui un humor gaire benevol. Igualment jo ja me las he pillat ja que crec que s'acabaran ràpid i per poc que pugui no voldria perdrem-ho.

Què que faig jo anant a veure els Kiss? Home, no son el grup de la meva vida, ni molt menys, però l'espectacle que fan, que només he vist en video, crec que val la pena viure'l. Es el típic concert que encara que no t'agradi el grup, que tampoc es el cas, val la pena de veure'l.

Rock & Roll All Nite.... Be, all nite, all nite em sembla a mi que no, Kiss comencen a les 21.00h.

miércoles, 13 de enero de 2010

NINE INCH NAILS, GOOD BYE AND HELLO



El senyor Reznor no ho te clar això de despedirse del públic, això de ser un tio hiperactiu deu se difícil de compaginar amb no fer res, i per això anuncia un mínim de 2 nous treballs aquest 2010.

Pel poc que he llegit, vol arriscar, como no, i crear sons nous, la espera serà dura, sí! però per amenitzar-la ha penjat unes quantes llaminadures per a tots.

A veure canalla, de criatura no de quinqui, si aneu a la fantabulosa pàgina web www.nin.com hi podeu trobar uns enllaços de descarrega i d'streamin per poder veure un concert sencer de la penúltima gira de la banda, Lights In The Sky Over North America. Teniu 32 temes 1 darrera l'altre de la gira mes espectacular que s'ha fet mai. Es un espectacle multimierda on la tecnologia va de la ma de la música per crear una sensació d'experiència mística total. De debò nanos, es al.lucinant.

Els mes propers a mi sabreu que JO, visca l'ego, vaig assistir a Dallas fa 2 anys a una de les parades d'aquesta gira i encara em venen esgarrifances quan recordo les meves 2 hores y quart al paradís, si la gira del Fragile de Barcelona ens va flipar a tots, aquí jo vaig estar a un pas de l'èxtasi, i jo a l'èxtasi no hi arribo mai si no es amb altres substàncies, jeje. De veritat que no us ho podeu perdre, i si ho feu, vosaltres mateixos.

Teniu moltíssimes opcions de descarrega, la de blurray ve en breu, de moment n'hi ha una d'uns 6,8 Gb de pes així que podeu imaginar-vos la qualitat de les filmacions.

Ademés, es una cosa curiosa el que han fet per aconseguir aquest video, el Reznor va penjar 400 Gb de material de 3 concerts diferents i els fans ho han editat intercalant filmacions amateurs, hi ha moltíssimes càmeres desde tot tipus d'angles i la experiència, com ja he dit, es total. Ademés el so esta en 5.1 o sigui...

Però aquí no s'acaba tot, no, no, hi ha una pestanyeta en les noticies que diu Wave Hello, i aqui hi trobeu 4 enllaços directes a Youtube en HD amb 4 temes de la última gira, si, si, la de Wave Goodbye, en aquest cas, son concerts d'estadis amb el grup en cru, no hi ha filigranes visuals, però en estat de gràcia també. Com a curiositat o raressa, jo no els hi he vist tocar mai en aquest pais, hi ha una versió del tema del Duc Blanc de I'm Afraid Of Americans.

Així que ja ho veieu, de Wave Goodbye, res, bentornat rei del sorollisme

Un enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=jL7iGw5nm1k

NIN WAVE GOODBYE MADRID JULIOL 2009

LES FOTOS SON CORTESIA DEL JEVI, L'EDU, LA EXPERIÈNCIA LA VEM VIURE UNS QUANTS.

miércoles, 11 de noviembre de 2009

LECTURES RECENTS

Holaaaa!
Què hi ha algú?
No, no, no hi ha ningú.
Ja ho sabia ja, però de ilusión tambien se vive.

Be donçs, que tornem a intentar-ho, a veure si hi dedico el temps que es mereix això, m'espabilo una mica, i intentantem donar-li continuïtat.

I res millor per tornar que fent una miqueta de "crítica de còmic", o "apreciacions d'un pallús sobre algun espectacle gaudit o alguna lectura realitzada" digueu-li com volgueu.

Ultimament han coincidit al mercat unes quantes cosetes meravelloses, i jo us en comentaré alguna.

Comencem amb "Nightmare Alley" "El Callejón De Las Almas Perdidas", segona obra publicada en aquest pais d'Spain Rodriguez, venerat i veterà autor de culte underground. Jo la veritat es que no en coneixa res d'aquest bon home, l'havia sentit esmentar i tal però no n'havia gaudit mai de les seves obres. Ademés, diuen, que aquesta es una obra "menor" de l'autor, i jo no n'estic gens d'acord.
A mi m'ha semblat una obra Major, no mestre, però si gran, també he de dir que ni havia llegit la novel.la ni havia vist la peli. Em sembla una gran obra perquè es un texte acollonant, una novel.la negra ambientada a la seva primera part en una fira de fenòmens, frikis i embaucadors on s'hi guanya la vida un mag que prospera a la segona cap a mentalista i estafador. El protagonista es precipita del cim fins a baix de tot, acabant sent irreconeixible com el guanyador del principi de la novel.la.
En l'apartat gràfic, Rodriguez es limita en tot el còmic a una composició de 4 vinyetes per plana el que treu originialitat al àlbum, però no deixar de ser una composició encertada degut al gruix del texte que acompanya les imatges. Un estil de dibuix molt underground, amb rostres angulars i traços marcats, femmes fatales estilitzades... A mi el dibuix m'ha semblat molt adient per aquesta història ja que reflexa la sordidessa del texte a la perfecció.
Deures pendents, veure la peli i llegir el llibre.
Deures encara mes pendents, que es publiqui alguna de les obres preterites de l'autor per poder "jutjar" amb mes arguments i poder gaudir de les veritables perles.

Continuem les lectures amb el llibre del Génesis de Robert Crumb. El millor dibuixant del planeta il.lustra paraula per paraula el llibre del gènesis de l'àntic testament. S'ha tornat boig? No ho crec, em sembla que ja ho era. S'ha redimit dels seus pecats? Ell diu que no, que continua sent ateu. Donçs què ha fet aquest home? Donçs ha adaptat al còmic un dels textes mes vells de la història de la humanitat per donar-lo a coneixer al gran públic. I el que fa es apabullar-nos amb uns dibuixos al.lucinants, la de rotrings que te que haver gastat aquest home per dibuixar les 200 planes que ocupen aquesta adaptació. Triant les imatges a il.lustrar amb un encert pasmós. Després de llegir aquest Génesis, sembla que sigui una cosa fàcil adaptar-lo, però crec que hi ha una gran feina darrera, de documentació, de planificació i de plomilla.
Al ser educat en un cole de monges, ja coneixia la majoria de les històries que es troben al gènesis, però mai l'havia llegit de pe a pa. Aquí teniu la oportunitat de llegir d'una manera amena un dels textes on es bassa la fe de milions de persones d'aquest planeta, i deunidó amb el llibret de marres. Crumb ens fa veure el final de una era matriarcal per anar entrant mica en mica fins al patriarcat establert fa mes de 2.000 anys, ens ensenya les llegendes en que es basen les grans esglesies dominants, tant la catòlica com la jueva, hi trobem els origens del racisme, del masclisme, del nou ordre mundial autoritari, Déu es un personatge egoista i una mica cabron al qual si no li fas cas, cataclasca.
En definitiva, Crumb adapta literalment un dels textes amb mes adeptes al mon que segur que crea rebuig per aquesta literalitat. I l'adapta magistralment.
Si sentiu curiositat per llegir la creació, Adam i Eva, l'arca de Noé, Sodoma i Gomorra, Caïm i Abel, la torre de Babel... Aquest es el vostre còmic. Ademés, Crumb, no es pren gaires llicències, però els hi fot unes cares d'empanats als personatges cada cop que es troben amb déu o presencien algun miracle...
Un dels còmics de l'any.