PATAPALO SI, OJOTUERTO NO - MES LECTURES

Comentar-vos algunes de les lectures que he estat fent recentment, material nou i material antic apalancat a la estanteria.

Comencem amb Scalped, la ,de moment, magnífica serie de Jason Aaron i R.M. Guéra. L'altre dia vaig liquidar el segon volum que tenia pendent. Segueix les excel.lències començades amb el primer tomet. La història d'una reserva india liderada despoticament per un indi de negocis que obre un casino i vol controlar tot el cotarro, el que semblava protagonista Caballo Terco infiltrat de l'F.B.I. amb un cap que li amaga fets d'importància capital, almenys per la seva vida. La mare del mateix, activista pels drets dels nadius americans que deixa de cantó la educació del seu fill. La parella d'aquesta, un blanc que es creu mes indi que els indis... Formen un còctel Pekimpakià, com va dir un amic meu, que no deixa indiferent a ningú. Violencia seca com els params on es desarrolla la història amb uns dibuixos bruts i asfixiants que acompanyan la serie d'una manera excel.lent.

Mes indis, si, però aquesta vegada de secundaris acompanyant als cowboys. Parlo de Comanche, la grandiosa serie de Greg i Herman recopil.lada en uns esplendorosos integrals de la ma de Planeta. Jo tenia la impresió que aquesta obra ens mostraba un Herman massa primerenc 1969, però anava totalment errat. Herman sorpren amb la qualitat dels seus dibuixos, i Greg firma un guió amb tots els ingredients necessaris per fer un gran western. Ramaders, indis, ciutat en construcció, coristes, predicadors amb pistoles, mala gent i com no un protagonista amb carisme, el gran Red Dust, el cowboy bo pelroig. Estupenda serie molt recomanable i aun preu força acurat, 25 euros per 5 àlbums, no us la perdeu.

Continuarem amb un veritable clàssic, Popeye de E.C. Segar, només per la edició ja mereixeria estar a qualsevol biblioteca, però la lectura de la mateix s'et queda grabada enseguida al cor. Jo pensaba que es tractava de tires humoristiques autoconclusives però no, es desarrollan històries llargues on els personatges passen per diferents aventures tronxants i imprevisibles, ademés el personatge de Popeye ja de per si es desternillant, es un bruto incult de bon cor i millors mans que a la minima reparteix hosties a mansalva. El volum finalitza amb les planxes dominicals a color on també es desarrollen històries. MAGNIFIC.

També he llegit Las Calles De Arena de Paco Roca, una edició molt cuidada, però erronea, el tipus de paper escollit embruta i satura els dibuixos i els colors. Una llastima perquè la onírica i surrealista història del protagonista val la pena de debò. A mi personalment m'ha agradat mes que Arrugas, que la tindré que rellegir perquè no li baix acabar de pillar el punt, em va agradar mes en el seu moment Rio Abajo.

I acabo amb el comentari d'un volum que portaba molt de temps a la estanteria de lectures pendents, Diario De Un Fantasma, de Nicolas Decrecy, paranoica història d'un dibuix que vol viure. La història està dividida en 2 parts, la primera amb el seu agent transcurreix a Japó i capta molt be alguns trets particulars del pais, la segona passa a Brasil i també ho transmet molt be, be jo a Brasil no hi he estat però les imatges son molt belles. Es un àlbum extrany, com tota la obra de l'autor, que es llegeix d'una tacada i et deixa amb el dubte de si ho has entès o no, malgrat aquest fet, per mi es força recomanable.

SOUTHERN CULTURE ON THE SKIDS

Be doncs, aprofitant el meu temps lliure volia dedicar un post a un dels millors grups en actiu dels últims anys, els S.C.O.T.S. Jo els vaig descubrir fa uns anys durant el nostre primer viatge als Estats Units, em vaig comprar un llibre de cartells de rock amb una gran varietat d'il.lustradors, i un dels grups que mes es repetia i que em cridaven mes la atenció va ser aquest, i sort que me la van cridar ja que des del moment en que em vaig comprar un CD d'ells, no han parat de sonar al voltant meu.

Els S.C.O.T.S. son un d'aquests grups minoritaris que treballen amb segells petits però amb constancia i dedicació. A mig camí, esteticament, dels B-52 i d'una colla de grangers del sud d'USA, el trio de Carolina del Nord ens ofereix una barreja de rock primitiu, surf-music i country amb el peu possat sempre a l'accelerador.

La banda esta composada per tres personatges a qual millor. El lider es el Rick Miller, que amb la seva cara de bona persona i la seva alçada descomunal s'ens descobreix com un dels millors guitarristes en actiu, escoltant els seus discos us en adonareu, però si els veieu en directe, no us quedarà cap altra remei que treure-os el barret. La secunda la encantadora Mary Huffs, baixista profesional i esplendida segona veu, hi han uns quants temes on canta ella sola que acostumen a ser els favorits de molts fans, ademés, el seu estil tipus Peggy Bundy amb pentinats a tope de laca es irresistible. El tercer membre i no per això menys important es el bateria Dave Hartman, que amb la seva pinta de nerd amb ulleretes dona unes bases rítmiques impecables. En directe solen ser acompanyats per un altre guitarrista tot i que durant un temps varen portar un teclista que va arribar a ser membre oficial.

Podreu dir, però si son el trio calavera! Sí, sí, ho son ho son, però la seva música es irresistible i els seus textes desternillants. Cançons dedicades a les curses de cotxes trucats, al pollastre fregit, als motels de carretera, a la laca, al licor de blat de moro, al pudding de plàtan, als zombis i a la serie B, crean un univers únic i ric en el que si hi entres no hi podràs sortir mai.

De la seva discografia destaquen discos com "Dirt Track Date", "Plastic Sweat Seat" , "Liquored up and laquered down" i "Mojo Box", aquest últim potser el mes fluixet però igualment addictiu. Ademés, comentar-vos el seu últim disc "Play Countrypolitan" on fan versions de clàssics del country i del rock passant-los pels seu psyco-tamis. I per últim, en el tema de discos, comentar que hi han 2 àlbums en directe, "Live At El Sol" grabat a la sala madrilenya i "Doublewide & Wide" que son la manera perfecta per introduir-se en aquest extrany i graciós univers. A mi personalment m'agrada mes el del Sol, però es mes fàcil trobar l'altre ja que fa menys temps que està editat.

Recentment han fet una gira per Espanya i els he pogut veure en 2 ocasions. La primera a Barcelona al Apolo 2 amb bastant de públic, un concert una mica curt, els de la sala els hi van donar un temps molt limitat, però excel.lent. Van desgranar hit rere hit amb un bon so i vem gaudir de gairebé tots els temes que canta la Mary, em sembla que només va faltar Torture Me. Jo vaig anar-hi amb la Marta i dos neofits i flipaben del que estaben veient damunt l'escenari. Com us dic, va ser curt però intens.

Aprofitant setmana santa vem anar a Asturies i "casualitats de la vida" els vem tornar a vuere a Gijón, on van oferir un concert bastant mes llarg, evidentment hit rere hit, però on la Mary no va cantar tant ja que hi havia uns problemes de so bastant greus amb el seu micro, no obstant això el concert també va ser excel.lent. Van convidar a part del públic a ballar sobre l'escenari amb el magnífic tema Dance For Me i de cap que hi vaig anar. Quan va acabar el show vaig voler esperarme perque em signessin un cd, cosa que no havia fet mai, i vaig poder parlar un momentet amb ells. Li vaig pagar un Jack Daniels al Dave, vaig comentar el tema de les poques cançons que va cantar la Mary i em va comentar el dels problemes de so i l'escasa durada a Barcelona em van confirmar que va ser deguda a la sala i li vaig presentar els meus respectes al Sr. Miller. Fantabulosa experiència.

Esperem no tenir que esperar tant una visita d'aquest entranyable i adorable grup a les nostres terres, portaben mes de 5 anys sense venir, i esperem també la en teoria inmediata publicació d'un nou treball del trio de Carolina, en van presentar un teme als concerts i era, com sempre, la mar de divertit.

Lo dicho, S.C.O.T.S. FOREVER

JO JA TINC LES MEVES ENTRADES!

Després de passar un parell d'horetes de màxima ansietat, JA TINC LES ENTRADES PEL CONCERT DE NINE INCH NAILS A MADRID.

Us recordo que s'anuncia com a gira de despedida del grup mes gran dels últims anys. Amb una trajectoria al.lucinant de 20 anys el Sr. Reznor posa punt i final a la banda definitiva. NO US HO PODEU PERDRE.

NIN WAVE GOODBYE MADRID 30/07/09 SALA LA RIVIERA

P.D. Una coseta jeje, conteu els claus de la meva cama.

LECTURES D'UN PATAPALO

Comencem parlant d'una obra que he gaudit aquests dies que no podem calificar mes que de MAGISTRAL. Si, si, es diu ràpid, però no es pot dir gaire sovint, i aquest n'es un cas.
Parlo de Epiléptico, la recopil.lació en un sol volum de La Ascensión del Gran Mal. Fèia temps que sentia a dir que era una serie brutal, però em fèia pal això de comprarme 6 àlbums mes d'un còmic intelectualoide amb una estètica força extranya, però ara ha sortit en un tomàs a preu i tamany reduit. El tamany reduit es l'únic inconvenient de la obra, però la butxaca ho agraeix i la lectura es disfruta igualment. I què puc dir de la obra? Donçs us puc explicar que es una història autobiogràfica on l'autor ens explica la convivència amb el seu germà gran que pateix una epil.lèpsia ultra-severa, des de la infància dels protagonistes la enfermetat es presenta en una època on el desconeixement i la falta de sensibilitat et convertien en el blanc de totes les crítiques, tractan al noi de boig i volentlo internar. Ademés es la història d'uns pares desesperats que intenten curar al seu fill a través de qualsevol mètode nou, accudint a sectaires macrobiòtics, espiritistes, naturópates i xerraires de diferent ralea. També es un relat de la infància mes crua i també es un repàs de les participacions en diferents guerres de França, l'autor s'obssessiona des de ben jovenet amb el tema. També es la història d'un dibuixant de còmics, i una història de fantasia, i una historia filosòfica i moltes mes lectures tindrà.
Però el mes important del còmic no es ja aquesta història que t'atrapa des del primer moment, sino la manera amb que l'autor la plasma en les mes de 300 planes que composen la serie. David B. transmet emocions i sensacions d'una manera única, amb un estil molt personal, l'autor omple les pàgines amb uns dibuixos atapeits però molt clars utilitzant recursos que son difícils de veure en el mitjà. La representació de la enfermetat es un dels punts àlgids de la historieta d'aquest segle i del passat. ULTRARECOMENABLE

Una altre lectura recent per part meva però amb bastants anys de publicació i que també m'ha semblat espatarrant es Calle de La Estación 120, de Jaques Tardí adaptant al novel.lista francès Leo Malet. Una història de detectius a la França dels anys 40 amb un guió molt sòlid i una ambientació genial. Tardi ens fa visitar ciutats franceses com si estiguessim allà, la seva capacitat d'enquadrament deixa bocabadat i la seva capacitat de combinar diàlegs, texte i dibuix es de mestre. Un dibuix en aparença brut però amb molt de saber fer on no falla cap planxa i que et fa admirar l'autor des de la primera a la útlia pàgina. Ademés el protagonista Nestor Burma te molt de carisma i provoca molta simpàtia des de la seva presentació. També he llegit el Puente Tolbiac del mateix tàndem que m'ha agradat força però no arriba a les cotes d'aquest carrer de la estació.

PER FI!

SIIIIIII PER FIIIII!!!!

Per fi he acabat els llistats dels meus còmics preferits.

Encara que sigui un missatge del novembre no ha estat fins ara que he acabat la segona part.


Com ja comento als posts, es un llistat bassat única i exclusivament en els meus gustos personals, no pretenc alliçonar a ningú sino entretindrem i despertar algun interès aliè.

PENÓS RESCAT D'ALTA MUNTANYA

Com ja vaig dir, la meva inusitada activitat en el blog ve deguda a un fet bastant fotut per la meva part, em vaig partir la cama per diversos llocs fent una activitat infantil, i aquí en teniu el relat.

Un que es molt machote es va juntar amb uns amics que havien montat una sortideta per fer barranquisme, el nivell mes baixet que el pot fer tota la familia, nens inclosos, amb aquesta premisa no em va semblar pas perillós i amb la Marta vem decididr d'anar-hi.

Donçs maldita la gràcia! El tema es feia a Osca a un dels mes de 80 barrancs que hi ha per fer la activitat. Vem arribar dijous per la nit i vem fer un soparet i unes copixuelas, res heavy que a l'endemà venio lo bo. Això que et lleves i et dirigeixes cap a la empresa que ho montava, ens donen els vestits de neoprè i un guia una mica sosete i apa, pal monte que vamos. Després d'un trajecte d'una horeta amb el cotxe arribem al destí i ens possem tot l'equipament.

L'activitat en si, en vaig poder fer la meitat, anava força be, vem fer un parell de salts de 3 o 4 metres, una miqueta d'escalada cap abaix, una caminadeta pel riu... Tot molt maco i divertit, a mitja excursió dinem i fem el xorra pel monte, vamos lo típic, i tot just després de dinar, en la part mes xorra de la activitat, tenies que deixarte lliscar pel riu com si fos un tobogan, la meva cama esquerra va topar amb la paret del riu, el cabdal del riu era bastant fort i va emputjar el meu cos cap endevant tenint la cama trabada a la paret, i vaig sentir "creck", al sortir de l'aigua ja ho vaig dir que m'havia fet mal. El guia m'ho va mirar una miqueta per sobre i vem esperar una estoneta a veure si simplement era un cop o era alguna cosa mes seriosa, tenia el peu totalment torçat a l'esquerra, no em podia ni moure i vem tenir que trucar a l'helicopter de rescat.
I així, després d'esperar una mitja hora llarga que arribés l'ocellet al final va arribar la Benemerita Aerea. Al barranc no es podia aterrar així que van baixar el metge i 1 guardia civil de muntanya, el metge només veure-ho ja va dir que com a mínim m'havia trencat el peroné però que segurament alguna coseta mes cauria. Em foten un arnés, m'entablillen la pota i em penjen del cable amb el cívil de muntanya agafant-me com si m'estigués penetrant a l'aire, teniem que fer una bona esceneta. Donçs res, un cop a l'aire m'entren dins de l'aparell i fem un trajecte curtet fins l'hospital d'Osca, el tema se m'anava despertant i el dolor anava en crescendo.
Hospital d'Osca, s'em tracta amb la màxima urgència, això de venir en coleoptero te les seves avantatges, m'han de tallar el vestit de neoprè, em punxen un calmant, però em fa un mal del dimoni, em fan unes radiografies i veuen el que hi ha, tibia, peroné i desplaçament del peu, em pujen a dalt a un box d'aquest on en aquests moments hi ha un xaval per una petita cosa, entra el metge i el primer que diu es "saquen al niño de la habitación", glups! això no sona gaire be no, així que agafa i em recoloca el peu al lloc en un moviment de lo mes dolorós, veig les estrelles, però rapidament s'em passa, m'enguixen el peu i em donen 2 opcions, o et quedes aquí fins que t'opoerem, dilluns, dimarts no ho sabem, erem a divendres, o agafes l'alta voluntaria i t'en vas al teu hospital de referència. Per comoditat i familia decideixo anar cap a can ruti.
Arriba la Marta amb el guia, anem a la casa on teniem que passar el finde a pel cotxe i les boses, en aquests moments estic dopat així que tot em sembla be, ademés m'han donat un parell d'ibuprofenos pel viatge, no n'hi haurà per tant vaig pensar, i res, pujar al cotxe camí can Ruti i despertarsem tot, van ser les pitjors 3 hores que he viscut mai, almenys de moment i a nivell de dolor físic, cada petit sotrac de l'autopista era un suplici. Per sort, tinc un cunyat que es una joia i ademés metge que em va poder fer una mica d'entxufe a l'hospital, quan vem arribar a les 12 de la nit ja m'estaven esperant. Calmants al tuti que no em treien el dolor i a l'endemà operació d'urgència pel matí. Em van posar la epidural i allò era la glòria, una operació tranquil.leta, un lleuger mes aviat sever colocon i un final de festa excel.lent. Post operatori tranquilet fins que s'en van anar els efectes de la dronja, una tarda nit duríssima, em van racanejar la morfina fins a última hora, deu ser que en tenen poca, i ni així s'em calmava. Aconsegueixo dormir i des d'aquell dia tot ha anat a millor, menys dolor, molt menys dolor i res, als tres dies cap a casa i aqui estic.
La putada mes gran d'això es que de repent tinc que deixar de fer plans per tot, em perdo els Black Crowes a Vitoria, el Primaverasound, l'estiu a prendre pel sac... I res, a passar l'estona a casa de la millor manera que pugui, i aquest blog es una d'elles.

Gràcies a tothom per l'interès demostrat per la meva salut i per l'ajuda i ànims que m'heu donat aquests dies, vosaltres si que sou bons amics

YOUTUBE AMAGA TRESORS

Be donçs, aquesta situació temporal em dona mes temps lliure del que voldria, i part d'ell l'he dedicat a passejar-me, virtualment que no puc ni recolçar el putu peu, pel portal Youtube.

I hi he trobat unes quantes coses la mar d'interessants.

Us comentaré les quatr que he pogut veure ultimament. En primer lloc vaig veure l'esgarrifós documental Jesus Camp, està amb subtitols en spanish, campament de formació taliban però amb crisitans. Fonamentalisme infantil a tope, rentats de cervells desde les mes tendres edats, nens de 10 anys foten sermons i proclamant-se anti-avortament, professors o monnitors sinistres i amb pinta de pederastes inculcant odi i falsos valors a la juventut americana, a una part es clar, la dels pares mongòlics ultra cristians, negant la evolució de les especies, el mes suau de tot. Practiquen un proselitisme insà gens obert de mires. Destacar un parell d'escenes, l'una la del convidat especial a parlar als nens i nenes de lo dolent que es l'avortament, porta uns fetus de joguina per explicar les seves teories dignes del personatge mes sinistre d'una producció de serie B de Roger Corman. L'altre, al final del documental on s'enduen als nens al carrer a fer proselitisme i antiavortisme amb la ciutadania.
El "educa a tus hijos pero no al resto de los chicos co" en aquest cas no es aplicable, que algú s'encarregui d'educar a aquests nanos perquè si els deixeu en mans dels seus pares i dels seus professors, estem apanyants.

Per no decaure però cambiant el to, vaig visionar Hated, el documental on s''ens explica la vida de G.G. Allin i els Murder Junkies. G.G. Allin va ser un monstre real que es pujava a l'escenari, un punk rednek alcoholic i drogadicte enganxat a la violència mes salvatge. A través de diferents entrevistes a antics companys d'escola, membres del seu grup, inclós el seu germà Merrel amb bigoti hitlerià i el seu bateria nu, i al propi G.G. fem una passejada per l'infern personal d'un paio que des de ben jovenet se sent atret pel costat mes fosc de la marginalitat. Toca en pilotes, es pega amb els assistens als seus concerts, es mutila com si fos paper, en un xou d'spoken word casca a una tia que li porta la contraria... vamos, un angelet! En aquest cas el documental només està disponible en english, però només per les salvatjades del grup ja val la pena. El meu pseudo-nivell d'anglès em va permetre entendreu gairebé tot, però alguna que altre annècdota m'he perdut. A destacar l'escena de l'spoken word, una altra on una turba de públic li fot una pallissa on li trenquen el braç i el lamentable final del documental. G.G. va morir de sobredosi després d'un concert en una festa amb els fans, ell sempre deia que es mataria a l'escenari però acaba morint abans de poder fer-ho, al final del documental surten unes imatges de l'enterramente on els paios de la banda porten el taut, i el portador de la part del darrere del documental no es un altre que el bateria nu. Deu n'hi do quina pandilla.

Després d'aquests 2 shocks del mal fari, vaig decidir buscar alguna cosa mes lleugereta, almenys en el plànol moral, almenys en el meu pànol moral, i motivat per l'emotiu i rialler record de la seva actuació en el 2on festival de la vaca vaig escriure al buscador Jim Rose Circus Sideshow, i hi vaig trobar un show sencer en 6 parts que em va transportar uns quants anys enrere quan em vaig pixar de riure en aquella carpa a Esterri d'Aneu. El show que es troba es un dvd editat al 1991 o 1992, però hi surten gairebé tots els personatges que ens van visitar en aquella ocasió, si no em falla la memòria jo només he trobat a faltar a les 2 lliutadores de sumo que s'envasaven al buit.
El Sr. Jim Rose es un paio que va decidir fer uns espectacle de Freaks per les audaces audiències dels 90, de fet va girar amb Nine Inch Nails i amb el Lollapallooza. Actualitzaba el circ de monstres amb monstres dels 90, començant per ell mateix que es clava claus a la toxa i s'hi fica destornilladors, deixant-se trepitjar el cap mentre te la cara sobre un munt de vidres i acompanyant-se d'una colla de frikis a qual pitjor. El primer en apareixer es Mr. Lifto, l'home que aixeca pesos amb les seves parts del cos, amb les orelles aixeca dos planxes, amb els mogrons un bloc de formigó, amb la titola aixeca una altra planxa... En el video no es veu, però al Dr. passaba el seu cos de contorsionista per una raqueta sense cordes que et deixaba bocabadat.
Acte seguit sur el rei de les tortures, un fakir que es clava claus a tot arreu i ens fa disfrutar d'un espectacle que ni un hombre llamado caballo.
També porten a un bon home que es fica condons per diferents orificis del seu cos i els treu per altres i que s'introdueix un tub de goma d'uns quants metres per la boca amb una probeta al final on hi foten birra i uns quants productes mes i s'ho injecten directament al cos per després extreure-ho.
I el mes destacable i encantador de tots el inquietant i perturbat Enigma, un paio que va tatuat de dalt a baix com si fos un puzzle que menja insectes i toca l'orgue com un posès. En aquest video, l'Enigma va tot tatuat però encara no te el tatuatje colorejat, en la seva visita al Dr. si que ja estaba pintat de blau i ademés s'havia afegit unes boles de nacar al cap per fer-se unes banyes.
Destacable, TOT, el show s'ha de veure de principi a fi i us garenteixo unes rises, fijo!


Be, ademés d'aquestes tres perles vaig veure també el documental que es va presentar a l'In-edit festival de fa un parell d'anys de la història del Heavy Metal, un bon documental d'hora i mitja on es repassa la història d'aquest gènere musical des dels inicis amb Zeppelin, Sabath... fins als nostres dies, potser tenen massa presència grups com Korn, s'entrevista massa al seu cantant, i s'obliden una mica de grups que per mi tenen mes importància però en 90 minuts tampoc es pot fer gaire mes, molt recomenable.

VAYA TETORRAS

Poseso nois i noies, Vaya Tetorras!!!

El colós maragda tindria que fer una altra cara, o potser es que pessen molt

HE TORNAT! PERÒ NO ESTIC SENCER

Amics i amigues, per fi, he tornat.

Torno a la palestra després d'uns quants mesos inactiu i deixar missatges incomplerts.

Torno per diverses raons, mai ho he volgut deixar, però em costa ser constant amb el blog perquè no paro de fer coses, o mes aviat, no paraba. M'he trencat la pota de mala manera, la tibia, el peroné i se m'ha desplaçat el peu, semblo una miqueta el personatge de la ventana indiscreta, però enlloc de tenir un telescopi tinc una biblioteca i una finestra al mon que es diu internet. Intentaré ser bastant actiu durant aquestes setmanes i a veure si li pillo el ritme.