Després de perdrem un dels concerts de l'any, els Black Crowes a Vitoria, i malvendre les entrades, m'han de donar 20 euros per unes entrades que m'en van costar 100, i deixar passar la oportunitat de veure Wilco a l'Auditori, gràcies Roger per la teva comprensió i gràcies Montón per comprar la meva entrada, ara ja no tenia excusa. Tenia entrades per anar a veure AC DC a l'estadi i volia anar-hi i no podia engatusar les entrades a ningú, així que... cap a l'estadi i falta gent! Be, faltar gent no n'hi faltava, 62.000 persones estaven disposades per la gran festa del rock.
Vem sortir de casa a les 19.30 i vem arribar a l'estadi sobre 20.15. Primera chufla, allò estava a petar, hi havia gent fins i tot a sota de les pedres, els cotxes aparcaben sobre voreres, al mig de la muntanya i a qualsevol lloc on hi veiesin un forat, els llocs per minusvalids estaven plens desde fèia estona i no sabiem on anar a parar, per sort, vem veure com un cotxe passava per la vorera i accedia a un carrer tancat i el vem seguir, vem anar a parar a una zona ja plena, però vem tenir la sort de que una fregoneta deixava lliure un lloc i un noi de la organització ens hi va deixar aparcar. Ok, step one! Ara puja cap a l'estadi. En la nostra innocència pensabem que estabem allà al costat, i en condicions normals estabem a un lloc de puta mare, però sense poder recolçar el peu la cosa era una mica chunga. Com ja debeu saber, Montjuic es una muntanya, i fa pujada, i l'accés a l'estadi està ple d'escales, vem tenir que pujar uns 3 trams d'escales cap a dalt, venga, que ja estem a prop. L'ascenció al cim ens va portar una mitja horeta llarga, però al final hi vem arribar.
Aleshores... La marabunta, els accesos a l'estadi estaben a tope, milers de persones volien entrar a veure als vells rockers, i evidentment, ningú miraba per on anaba ni tenia en compte si portaves crosses, els porters i segurates no sabien per on haviam d'entrar, vem preguntar a 2 o 3 accesos i ningú en tenia ni puta idea. Descansem, un jevitrongo gordo i guarro pilla una litrona del terra, es reomple una llauna de birra que porta i tira la xibecs practicament als meus peus, qualsevol li diu algo al paio. Per sort a la tercera va la vençuda i un segurata ens indica que hi ha un lateral amb porta per minus, per fi podem entrar, hem estat a punt de desistir, però al final la cosa ha sortit be.
Només entrar a l'estadi trobem lloc a les grades al final de tot, m'han deixat entrar un tamburet per poder recolçar la pota i allà que ens instalem. Podem veure el final de la actuació de The Answer, un parell de temes nous i tanquen amb Up in the Sky, temazo, però tenen molt mal so i visibilitat zero. Queda mitja horeta per poder veure els australians, durant aquest temps, hi ha gent que es fa fotos amb el meu peu, una podòloga, hi ha qui em fa fotos a mi, hi ha qui em senyala el peuet i el tamburet... I jo allà amb la pota tiesa. La Marta fa varies fotos, que penjaré després, i amenitcem la espera. I toquen les 22.00, i s'apaguen les llums i es veu per les pantalles un montatje d'animació amb un Angus Young diabòlic amb uns rails de tren a tota llet, i una locomotora s'estrella a l'escenari, i a partir d'aqui, els riffs gruixots i les bases seques marca de la casa innunden l'estadi. Amb un so atronador, res a veure amb els dels teloners, i un montatje espectacular, la banda desgrana peces de l'últim àlbum, unes 4 en tot el concert, amb els seus èxits de tota la vida, com ja dic, el so es potent i el montatje es la hòstia. Això es un concert, si, però també es un espectacle, focs artificials, llums de tota mena, campanes gegants on es penja Brian Jones, nina inflable gegant (Rosie),
striptease de l'Angus... i tots els trucs escènics dels australians. Rock and Roll Train, War Machine, Whole Lotta Rosie, You shock me all night long, Thunderestruck, Hell Bells... Puta mare gent.
El públic, de lo mes variat, devant nostre teniem dos jovenets molt entusiastes, un amb la pota tiesa com jo, una fila mes i trobem un quarenton avançat amb la dona vibrant com una mala cosa, encara una fila mes i trobem un altre quarentont vibrador amb la dona i el fill, i per les escales va desfilant un sense fi de personatges de tot tipus, amb força presència de hevitrones ochenteros, vamos que ja estaba el públic una mica granadet, i rockeros varios. Una parella ochentera s'ens va posar al costat durant una estoneta i em van donar un peta, una mica petrolin això si, però m'el van donar, i vaig rebre varies mostres de simpatia i soport al veurem amb la pota tiesa al tamburet.
Quan van ser les 23.40 i després d'un solo de l'Angus de 7 o 8 minuts i una pluja de confeti i llums vem abandonar l'estadi, no voliem trobant-se el cristo de tenir que sortir d'alla a correcuita, la tornada fins al cotxe la vem fer en 15 minuts, era baixada i vem trobar una rampa, i a les 00.00 ja estabem a plaça Espanya, a les 00.30 estabem a la porta de casa, i així conclou el meu primer concert sense una cama. Ara com ara només tinc entrades pels Nin i son a finals de juliol i espero poder anar-hi a peu.
En l'anterior ocasió que vaig vuere AC DC, en un Monsters Of Rock al 92 o 93, van afegir a tot aquest montatge escènic, el repartiment de diners amb la cara d'Angus, i en aquella ocasió, Metallica els hi van treure protagonisme, almenys per a mi, però es un Concert Espectacle que val la pena veure.
Durant la nostra retirada, sentiem de fons el Higway To Hell, llàstima, i se que acaben el concert amb For Those About To Rock, una altra llàstima, però lo primer es lo primer i la meva pota mana. Pel que ens han dit, es van montar follons de fins a 2 hores 30 minuts per poder sortir de l'estadi amb el cotxe, o sigui que no m'en penedeix d'haverme perdut aquests dos clàssics.
Salut!
