VISCA EL POPULAR-1

Be doncs, no se m'ocurreix un tema musical millor amb el que començar aquesta secció que parlar del Popular-1, el Popu.

El Popu es una revista musical basada en el rock & roll, que te mes anys que el anar a peu. Des dels anys 70 venen oferint informació mensual de tot tipus d'icones del rock amb uns quants fetitxes particulars, molts d'ells compartits, sempre però amb un esperit independent i una mica outlaw.

Escrit amb una passió desmesurada per una colla de redactors convençuts de que el rock es la única opció possible, Popular-1 ofereix mes a mes llargues entrevistes amb músics i grups d'un tipus de música, el rock, que no son gaire coneguts o reconeguts en aquest pais tot i que també es parla de grups conegudissims arreu, i on no es parla només de la promoció del disc de torn o de parides extra-musicals tipus "prensa amarilla", sino que s'aprofundeix en experiències viscudes durant les gires, repasos a la historia del rock, demanant-lis opinions sobre els grans clàssics i les seves influències. Això fa que moltes de les entrevistes siguin documents de primera valua per coneixer l'univers del rock.

El Popu, es una revista de música amb tots els seus tòpics. Noticies, crítiques de concerts, entrevistes, articles, crítiques de discos, secció de correu. Però cadascuna d'aquestes seccions, la converteixen en quelcom especial. Especialment destacable es el correu i els seus apèndixs. La secció la porta el redactor en cap César Martín, i a part de ser una enciclopèdia musical amb potes, també ho es en temes com el cinema clàssic, el de serie b, el porno dels 80, el còmics Marvel... Hi han diversos tipus de cartes, normalment es comença amb alguna crònica d'algun concert per part d'algun lector que s'ha desplaçat al cul del mon per veure el seu grup favorit, o que ha coincidit estant de vacances amb un show dels que mai arriben al nostre pais, o que es trova algun rockstar i expliquen les anècdotes viscudes amb ell o ella. Però també trobem cartes de tot tipus de frikis onanistes, groupies obsesives o defensors a ultrança dels Pet-Shop-Boys. El correu d'aquesta revista es un dels apartats favorits dels lectors perquè mai saps el que t'hi pots trobar.

Una altre gran secció, abans periòdica, ara esporàdica, es el No Me Judas Satanas, on el Cesar Martin fa una repassada als temes que mes li venen de gust. Des de velles glories del cinema i les seves extravagants vides, passant per desviacions sexuals, auto-mutl.lacions, músics de jazz de qualsevol època, batalletes dels grans clàssics del rock, fins i tot en va dedicar dos de seguits al Tintin. Gran secció que esperem veure recopilada en un llibre un dia d'aquests. Cada article del NMJ es un bon recull d'anecdotes extranyes que absorveixen la teva atenció durant la mitja hora que els hi has de dedicar.

El Popu es una revista per llegir, no es un aparador d'anuncis com el Rolling Stone o similars, es un conjunt d'articles densos on hi pots invertir ben be 4 o 5 hores de lectura mensual.

Un altre gran punt de la revista son els colaboradors, la seva passió per la música t'es transmesa d'una manera gairebé física, l'entusiasme passat a paper et farà passar molt bones estones.

Les crítiques de discos no son les mateixes que apareixen a altres revistes, sempre s'està parlant de grups totalment desconeguts pel gran públic, bandes de rock de garatge, de blues, de country, de hard rock, de heavy metal, de rockabilly, de música surf. Doneu-li la revista a qualsevol pipiolo i no reconiexerà ni un sol grup de tota una secció de crítiques. Jo hi ha mesos en que em poden sonar 10 grups de 40 crítiques que es fan, evidentment no soc cap eminència musical, però tinc cert recorregut i m'agrada coneixer coses, però com deia abans, no es una revista al us.

Personalment no coincideixo amb tot el que es parla a la revista, m'agraden també altres tipús de música, però sempre es interessant llegir un Popular-1 per fer una mica de cultureta musical, o sigui, Cultura. I a més, quan parlan d'algun grup dels teus, pots estar segur que llegiràs un bon article o una bona entrevista on es preguntarà a l'entrevistat alguna cosa mes que quin dissenyador el vesteix o qualsevol parida de pseudo-periodista, musical?

En els últims números s'ha parlat del Johnny Cash, dels Black Crowes, d'uns estudis on es van grabar grans clàssics dels 70, de Hanoi Rocks, de l'anti-karaoke, dels millors dolents de tebeo, de les pelis mes retorçades japoneses, d'antigues estrelles porno com Vanesa Del Rio.... Amb aquest referents, pocs dubtes us poden quedar.

Aquest mes a mes, celebren el 35è aniversari i anuncien que porten el N.Y.Dolls a l'Apolo per celebrar-ho, algú se li acudeix una manera millor per celebrar un aniversari?

Apa, doncs aquí queda això, el meu suport a aquesta gran publicació que espero duri 35 anys mes.