ULTIMS CONCERTS

Ultimament he tingut una bona ratxa de concerts, i no de qualsevol grupet, he pogut veure els Marah, els Black Crowes, el Nick Cave, els Ultraplayback (coleguillas) dins del Fea, o el planeta de los Ewoks com vulgue dir-li a aquest festival d'electro-pop amb certa inclinació gay-bear.

Ultraplayback son un grup de Barcelona que es dediquen a tocar un electro-pop sorollós amb lletres força divertides, el baixista del grup es colega meu, i veurels en directe no deixa indiferent a ningú. La última jugada que han fet es un tema on els acompanya ballant ni mes ni menys que Osama Bin Laden. Si voleu passar una estona divertida, fer unes bones ballaruques i cantar proclames a les drogues de disseny o a la anorèxia, aquest es el vostre grup.

A Marah els conec de far poquet, un anyet o així, però els seus dos ultims discos son fabulosos, i en directe tiren cap enrere, concert de 2 bones hores amb un so addictiu que no et farà parar de ballar o de moure la melena. El concert va ser al Bikini, o sigui que sonaba de puta mare, i a part de desgranar els seus dos últims discos, van repassar temes dels seus albums anteriors. Personalment em va flipar el concert, per la qualitat de les composicions com dels músics i el seu feeling amb el públic. Recentment han cambiat mitja banda, els principals membres i compositors son dos germans, i he llegit comentaris que abans eren millor banda, però a mi em van semblar acollonants.

Ara ve lo gros, M'EN VAIG ANAR A AMSTERDAM A VEURE ELS BLACK CROWES AMB LA MEVA DONA. Si senyors, em vaig pegar el caprici de veure els germans Robinson estrenant el sue excelent darrer album Warpaint. Els Crowes son un d'aquests grups que escolto desde la meva mes tendra infància, els seus dos primers discos em van acompanyar durant una bona pila d'anys, Amorica en el seu dia no em va atrapar com els altres, però ja fa un temps els he tornat a recuperar disfrutant de tota la resta de la seva discografia plena d'albums genials, l'anterior Lions per mi es una meravella, hi han opinions dispars sobre aquest disc, però te uns temazos que te cagas, Soul Singing, Greasy Grass River, Midnights from the Inside Out... Per mi, Discazo, i aquest ultim Warpaint, el trobo tremendo, l'inici amb Good Bye Daughters Of The Revolution, Evergreen, God's got it... Dabuten vamos. I el concert, que diu-se, el Heineken Music Hall d'Amsterdam es un peazo sala el doble o una mica mes que el Razz amb un so impecable, semblava que estiguesis escoltant un disc amb un super-equip, lo nunca visto per part meva. Van sortir a escena amb ganes, amb un Chris Robinson en el seu màxim esplendor, amb uns músics compenetrats, amb un repertori brillant, molts temes nous, però també tots els clàssics que puguesis esperar, 2 hores sense parar de la millor música que puguis escoltar avui i mai. Tinc unes ganes terribles de que s'apropin per aquí i poder tornar a poder veure aquestes besties escèniques a l'escenari una altre vegada.

Per últim, l'altre dia vaig anar a veure el Nick Cave amb els seus Bad Seeds, a un colega li sobraba una entrada i mi vaig apuntar. No en soc un gran seguidor ni coneixedor de la seva discografia, em limito al Abatoir Blues / Lyre of Orpheus i a aquest últim Dig Lazarus Dig. Però com en el cas anterior, el circ torna a la ciutat amb unes altres besties amb ganes d'ensenyarte les dents. El concert es va basar molt en el seu últim disc, bo per mi ja que es el que mes conec, i una repasada a altres dels seus vells temes, inclosos un Get Ready For Love, aquest cop sense coristes, que tiraben cap enrere. El tiu te una presència escenica que te cagas, la seva elegancia conjuntada amb el ritme que porta al cos i la males llavors que l'acompanyan no et poden deixar indiferent. Aquestes bases rítmiques que es monten, 2 bateries en alguns temes, percusions, teclats, violins distorsionats, mini-guitarres elèctriques, vamos una gozada. També, per estrany que sembli van rondar les 2 hores de concert, cosa que molts grupets, i algun que altre respectable també, no son capaços d'oferir en les seves gires. No entenc ni entendré mai els concerts de 35 euros o mes d'una hora i quart, en un festival te un sentit, però en una gira internacional em sembla d'un morro acollonant.

Be, en breu espero poder disfrutar del Electric Weekend, dels N.Y. Dolls, i del que caigui a les meves carns. Ja us ho aniré explicant.