VISCA EL POPULAR-1

Be doncs, no se m'ocurreix un tema musical millor amb el que començar aquesta secció que parlar del Popular-1, el Popu.

El Popu es una revista musical basada en el rock & roll, que te mes anys que el anar a peu. Des dels anys 70 venen oferint informació mensual de tot tipus d'icones del rock amb uns quants fetitxes particulars, molts d'ells compartits, sempre però amb un esperit independent i una mica outlaw.

Escrit amb una passió desmesurada per una colla de redactors convençuts de que el rock es la única opció possible, Popular-1 ofereix mes a mes llargues entrevistes amb músics i grups d'un tipus de música, el rock, que no son gaire coneguts o reconeguts en aquest pais tot i que també es parla de grups conegudissims arreu, i on no es parla només de la promoció del disc de torn o de parides extra-musicals tipus "prensa amarilla", sino que s'aprofundeix en experiències viscudes durant les gires, repasos a la historia del rock, demanant-lis opinions sobre els grans clàssics i les seves influències. Això fa que moltes de les entrevistes siguin documents de primera valua per coneixer l'univers del rock.

El Popu, es una revista de música amb tots els seus tòpics. Noticies, crítiques de concerts, entrevistes, articles, crítiques de discos, secció de correu. Però cadascuna d'aquestes seccions, la converteixen en quelcom especial. Especialment destacable es el correu i els seus apèndixs. La secció la porta el redactor en cap César Martín, i a part de ser una enciclopèdia musical amb potes, també ho es en temes com el cinema clàssic, el de serie b, el porno dels 80, el còmics Marvel... Hi han diversos tipus de cartes, normalment es comença amb alguna crònica d'algun concert per part d'algun lector que s'ha desplaçat al cul del mon per veure el seu grup favorit, o que ha coincidit estant de vacances amb un show dels que mai arriben al nostre pais, o que es trova algun rockstar i expliquen les anècdotes viscudes amb ell o ella. Però també trobem cartes de tot tipus de frikis onanistes, groupies obsesives o defensors a ultrança dels Pet-Shop-Boys. El correu d'aquesta revista es un dels apartats favorits dels lectors perquè mai saps el que t'hi pots trobar.

Una altre gran secció, abans periòdica, ara esporàdica, es el No Me Judas Satanas, on el Cesar Martin fa una repassada als temes que mes li venen de gust. Des de velles glories del cinema i les seves extravagants vides, passant per desviacions sexuals, auto-mutl.lacions, músics de jazz de qualsevol època, batalletes dels grans clàssics del rock, fins i tot en va dedicar dos de seguits al Tintin. Gran secció que esperem veure recopilada en un llibre un dia d'aquests. Cada article del NMJ es un bon recull d'anecdotes extranyes que absorveixen la teva atenció durant la mitja hora que els hi has de dedicar.

El Popu es una revista per llegir, no es un aparador d'anuncis com el Rolling Stone o similars, es un conjunt d'articles densos on hi pots invertir ben be 4 o 5 hores de lectura mensual.

Un altre gran punt de la revista son els colaboradors, la seva passió per la música t'es transmesa d'una manera gairebé física, l'entusiasme passat a paper et farà passar molt bones estones.

Les crítiques de discos no son les mateixes que apareixen a altres revistes, sempre s'està parlant de grups totalment desconeguts pel gran públic, bandes de rock de garatge, de blues, de country, de hard rock, de heavy metal, de rockabilly, de música surf. Doneu-li la revista a qualsevol pipiolo i no reconiexerà ni un sol grup de tota una secció de crítiques. Jo hi ha mesos en que em poden sonar 10 grups de 40 crítiques que es fan, evidentment no soc cap eminència musical, però tinc cert recorregut i m'agrada coneixer coses, però com deia abans, no es una revista al us.

Personalment no coincideixo amb tot el que es parla a la revista, m'agraden també altres tipús de música, però sempre es interessant llegir un Popular-1 per fer una mica de cultureta musical, o sigui, Cultura. I a més, quan parlan d'algun grup dels teus, pots estar segur que llegiràs un bon article o una bona entrevista on es preguntarà a l'entrevistat alguna cosa mes que quin dissenyador el vesteix o qualsevol parida de pseudo-periodista, musical?

En els últims números s'ha parlat del Johnny Cash, dels Black Crowes, d'uns estudis on es van grabar grans clàssics dels 70, de Hanoi Rocks, de l'anti-karaoke, dels millors dolents de tebeo, de les pelis mes retorçades japoneses, d'antigues estrelles porno com Vanesa Del Rio.... Amb aquest referents, pocs dubtes us poden quedar.

Aquest mes a mes, celebren el 35è aniversari i anuncien que porten el N.Y.Dolls a l'Apolo per celebrar-ho, algú se li acudeix una manera millor per celebrar un aniversari?

Apa, doncs aquí queda això, el meu suport a aquesta gran publicació que espero duri 35 anys mes.

Gaston-Tomás-Sergi Lagaffe-Elgafe-Grapes

Personatge imprescindible del món del còmic creat pel genial Franquin. Es un suposat empleat de l'editorial Spirou, i el que es en realita es el vago number one. Humor babau, pel personatge, que arriba a altes cotes de genialitat. Sempre publicat com a tira còmica o historietes d'una sola pàgina, Franquin li dona les mil i una voltes al gag, i treu el màxim suc que es pot exprimir d'aquest format d'historieta, un dels mes difícils, per la falta de continuitat i el reduit espai del que es diposa per explicar alguna cosa, fet que l'autor aconsegueix a cada plana. Recentment s'ha publicat tot el material fet per l'autor en una col.lecció de 18 àlbums. Destacar també, les signatures del mestre, una historieta adicional per a cada plana.

Viatje a Bèlgica passant per Amsterdam

Setmana Santa a Bèlgica, doncs si gent, he estat amb la meva dona 4 dies voltant per Bèlgica fent una petita parada a Amsterdam. Hem estat a Brusselas un parell de dies, visitant el Museu del Còmic, o la Bande Dessine com li volguin dir i fent la ruta per la ciutat parant pels magnífics murals que hi han escampats per la ciutat.

El museu està força bé, amb un gran revedor plè de figures d'alguns dels personatges més coneguts del còmic franco-belga i una botiga que treu el singlot, podeu trobar-hi moltíssimes figures, i tots els albums que volgueu, realment molt complerta. La entrada val 7,50 €. La visita comença amb un primer pis tot plè de planes originals de diversos autors, bastant locals la majoria, però amb coses interessants. Després pujes una altra planta i et trobes un recorregut pel món de la historieta. Començant, com no, per Hergé i el seu gran Tintin, passant per Bob deMoor, per E.P. Jacobs, hi ha un bon apartat d'en Franquin, un altre del Peyo i d'uns quants més, i després, hi han uns apartats més genèrics, com per exemple "adults" amb Manara i altres autors de còmic eròtic, "humor", "aventura"... Actualment hi ha una exposició de la revista Spirou amb imatges del rotatiu des de la seva creació fins a la actualitat. Per finalitzar comentar-vos que a la botiga venen un llibret amb un recorregut marcat per la ciutat que si el seguiu anireu trobant uns murals dedicats a diversos autors del món del còmic.

Brusseles en si no val gran cosa, però amb la visita del museu i el recorregut esmentat podeu montar-vos un cap de setmana dedicat al novè art la mar de maco, també podeu anar a veure el Manequen Piss o com s'escrigui, una mini figura d'un nen pixant. El primer dia el vam dedicar al museu i després varem anar a fer una volta pel centre de la ciutat. Es una típica ciutat europea amb cafès antics on prendre alguna de les cerveses locals, n'hi ha un futimé de varietats, en vem provar unes quantes, no totes el primer dia clar, com la Leffe una de les mes típiques amb 9º, la Chimay cervessa fosca quasi negre força bona, La Mort Subite una cervessa feta amb gerds, mores o altres fruits, més curiosa que una altre cosa, la Gueze una altre afruitada, la Stella Artois típica birra de tirador i altres marques que no recordo. Un bon punt pels belgues això de les cerveses.

La gastronomia belga no es per tirar coets, un dels plats típics es l'estofat de bou, però si que tenen alguns platillos que us faran llepar-vos els dits, com el fantastabulós Steak Americain, un steak tartar molt finet i ben preparadet acompanyat per les omni-presents patates fregides, te les serveixen amb els musclos, la lassanya, les pots prendre pel carrer, gairebe fins a la sopa. També fan bones carns acompanyades amb generoses salses, una berlinaise que se t'en va la boca. A més a més, podeu trobar tot tipus de restaurants, italians, francesos, americans, i com no, xauarmes per tot arreu. El carrer dels formatgers es un carrer atestat de libanesos un al costat de l'altre, imaginem que en el passat hi havia formatgeries.

Be, continuem que ja m'anava per la tanjent. El segon dia vem dedicar-lo a seguir la ruta dels murals, amb la inestimable i incalculable ajuda als mapes de la meva dona. A mi, doneu-me un planol amb una linea recta i jo us portaré al cantó contrari. Agafas el mapa, i apa, 30 i escatx murals per veure, alguns millors, alguns pitjors, mes que res per la desconeixença d'alguns autors o personatges escollits. Destacar els de Tintin, Gaston-Tomas-Sergi Lagaffe-Elgafe-Grapes, el de l'Escorpion, Asterix, Yslaire, Lucki Luke... Si feu tot el recorregut us ocuparà tot el dia. Hi ha una estatua del Gaston que actualment l´ estan reformant.

Per la nit vem anar a un concert al Ancient Belgique, vem veure al Dj Shadow amb el Cut-Chemist presentant la seva última nova paranoia. Fant una sessió repassant tots els tipus de música punxant-ho tot amb discos de 45 rpm. Hi ha moments molt bons, però n'hi ha alguns que a nosaltres se´ns van fer una mica pesadets. La sala en si,es bastant normaleta, una mica mes petitat que el Razzmatazz, però vamos, nostabamal.

El tercer dia vem fer una escapadeta a Amsterdam, m'encanta aquesta ciutat, i està a només 2 hores en tren de Brusseles. Arrives a Central Station, baixes Dammstraat, i el tercer o quart a ma dreta entress i et trobes el De Crooc o una cosa així, un petit coffe tot iluminat de color verd amb un gèneru de primera. Una mica car per això, però tenen un Caramello bonissim, i una herba Noseque-Cheese que una mica mes i em finalitza el viatje de cop, buf, quina cosa mes forta. Mitja horeta d'aclimatació, i apa, a fer la ruta cap a Rembrandplein, vem passar pel mercat de les flors, i vem estar vorejant canals, SOTA LA NEU. Doncs si, va estar nevant gairebé tot el dia, molt maco. Vem dinar a un local de sandvitxos força bons, i vem pasar pel Dampkring, estava a tope, però es un coffe molt xulo, amb unes làmpares tot psicodèliques, bon hash millor de preu que l'altre. Vem continuar fent voltetes aquí i allà fins que vem anar a parar al lloc on no heu d'anar mai, un coffeshop anomenat rokeris, no el rokerij, si no rokeris a Nieumarkt, pasen un "apaleado" com a doble-zero que ni a les rambles de Barcelona, i el que ho porta, es un tipejo asquerós amb educació zero-zero. Per treure aquest mal gust de boca i amb 8 € menys a la butxaca vaig enganyar la meva dona per fer una última parada al The Doors, un clàssic, amb la carta amb interruptor on tenen coses molt bones i a bons preus, un libanès d'aquests foscos mes bo que res. A les 6 agafavem el tren i tornavem a Brusseles, pizza al canto i a dormir. L'endemà a Bruixes.

Per anar a Bruixes hi han 2 trens cada hora, 1 hora de recorregut. Es una ciutat molt bufona, que es manté com fa uns quants segles, però està totalment enfocada al turisme. Vem menjar fatal, uns musclos mes sosos que el colló, i ens van fotre un pal de 44€ per res. La ciutat la veus en un parell d'hores, amb grans edificis i canals i molins... Per passar la estona. Va fer molt de fred així que vem tornar d´hora a Brusseles.

Últim dia a Brusseles, volteta pel centre, visita a l'Atomium, un mirador que reprodueix un àtom no se quants cops aumentat, força guapo, no vam pujar, hi havia molta cua, però es un tros de bitxo. Dinaret típic per acabar, la carn que explico a dalt, i apa, cap a l'aeroport a fer la última degustació cervesera i apa, Barcelona here we go.