LECTURES RECENTS

Holaaaa!
Què hi ha algú?
No, no, no hi ha ningú.
Ja ho sabia ja, però de ilusión tambien se vive.

Be donçs, que tornem a intentar-ho, a veure si hi dedico el temps que es mereix això, m'espabilo una mica, i intentantem donar-li continuïtat.

I res millor per tornar que fent una miqueta de "crítica de còmic", o "apreciacions d'un pallús sobre algun espectacle gaudit o alguna lectura realitzada" digueu-li com volgueu.

Ultimament han coincidit al mercat unes quantes cosetes meravelloses, i jo us en comentaré alguna.

Comencem amb "Nightmare Alley" "El Callejón De Las Almas Perdidas", segona obra publicada en aquest pais d'Spain Rodriguez, venerat i veterà autor de culte underground. Jo la veritat es que no en coneixa res d'aquest bon home, l'havia sentit esmentar i tal però no n'havia gaudit mai de les seves obres. Ademés, diuen, que aquesta es una obra "menor" de l'autor, i jo no n'estic gens d'acord.
A mi m'ha semblat una obra Major, no mestre, però si gran, també he de dir que ni havia llegit la novel.la ni havia vist la peli. Em sembla una gran obra perquè es un texte acollonant, una novel.la negra ambientada a la seva primera part en una fira de fenòmens, frikis i embaucadors on s'hi guanya la vida un mag que prospera a la segona cap a mentalista i estafador. El protagonista es precipita del cim fins a baix de tot, acabant sent irreconeixible com el guanyador del principi de la novel.la.
En l'apartat gràfic, Rodriguez es limita en tot el còmic a una composició de 4 vinyetes per plana el que treu originialitat al àlbum, però no deixar de ser una composició encertada degut al gruix del texte que acompanya les imatges. Un estil de dibuix molt underground, amb rostres angulars i traços marcats, femmes fatales estilitzades... A mi el dibuix m'ha semblat molt adient per aquesta història ja que reflexa la sordidessa del texte a la perfecció.
Deures pendents, veure la peli i llegir el llibre.
Deures encara mes pendents, que es publiqui alguna de les obres preterites de l'autor per poder "jutjar" amb mes arguments i poder gaudir de les veritables perles.

Continuem les lectures amb el llibre del Génesis de Robert Crumb. El millor dibuixant del planeta il.lustra paraula per paraula el llibre del gènesis de l'àntic testament. S'ha tornat boig? No ho crec, em sembla que ja ho era. S'ha redimit dels seus pecats? Ell diu que no, que continua sent ateu. Donçs què ha fet aquest home? Donçs ha adaptat al còmic un dels textes mes vells de la història de la humanitat per donar-lo a coneixer al gran públic. I el que fa es apabullar-nos amb uns dibuixos al.lucinants, la de rotrings que te que haver gastat aquest home per dibuixar les 200 planes que ocupen aquesta adaptació. Triant les imatges a il.lustrar amb un encert pasmós. Després de llegir aquest Génesis, sembla que sigui una cosa fàcil adaptar-lo, però crec que hi ha una gran feina darrera, de documentació, de planificació i de plomilla.
Al ser educat en un cole de monges, ja coneixia la majoria de les històries que es troben al gènesis, però mai l'havia llegit de pe a pa. Aquí teniu la oportunitat de llegir d'una manera amena un dels textes on es bassa la fe de milions de persones d'aquest planeta, i deunidó amb el llibret de marres. Crumb ens fa veure el final de una era matriarcal per anar entrant mica en mica fins al patriarcat establert fa mes de 2.000 anys, ens ensenya les llegendes en que es basen les grans esglesies dominants, tant la catòlica com la jueva, hi trobem els origens del racisme, del masclisme, del nou ordre mundial autoritari, Déu es un personatge egoista i una mica cabron al qual si no li fas cas, cataclasca.
En definitiva, Crumb adapta literalment un dels textes amb mes adeptes al mon que segur que crea rebuig per aquesta literalitat. I l'adapta magistralment.
Si sentiu curiositat per llegir la creació, Adam i Eva, l'arca de Noé, Sodoma i Gomorra, Caïm i Abel, la torre de Babel... Aquest es el vostre còmic. Ademés, Crumb, no es pren gaires llicències, però els hi fot unes cares d'empanats als personatges cada cop que es troben amb déu o presencien algun miracle...
Un dels còmics de l'any.

EL OTRO HOLLYWOOD... I NO ES PAS BOLLYWOOD! LOS TRAPOS SUCIOS... QUE DEU NI DO LO BRUTS QUE ESTAN

Com vaig dir fa poquet, la lectura de còmics estaba ocupant gran part del meu temps i volia solventar-ho a rehabilitació, i collons si ho he fet.

M'he pulit aquests dos llibrots en un plis, sobretot el dels Motley Crue que me l'he llegit en tres dies escasos.

Començaré però parlant de "El Otro Hollywood" una història oral sense censura de la industria pornogràfiaca als E.E.U.U. Escrita pel mateix autor de "Por Favor Mátame" amb colaboració de 2 autors mes, segueix la pauta establerta per la seva meravellosa radiogràfia del punk, o sigui, enllaçant cronologicament trosos d'entrevistes de personatges que van viure en les seves carns el que s'ens està relatant, i si en aquell cas eren els joves i descerebrats punks, en aquest son les joves i descerebrades Porno-Stars.
El llibre comença amb les gravacions de 8 mm. dels anys 50-60 on es fèien curts soft pujan de to pas a pas, endinsant-se en els bojos 70 amb els seus peculiars personatges, donan pas al video i els fast-food pornogràfic dels 80, arriban a la normalització, si mes no penal, de la industria als 90 i concloent amb el cambi de segle arribant als 00.
Una de les parts mes interessants d'aquest llibre es veure la evolució de la societat americana, els perfectes 50, els innocents 60, els macarres 70, els bojos 80 i els mes foscos 90. Però evidentment no tot es queda aquí, el mes important son la galeria de desquiciats, calculadors, egoistes, adinerats, deshinibits i viciosos personatges. Centenars d'histories de sexe, drogues i rock and roll es van entrecreuant per formar un amalgama viciós i pervers on aquests personatges s'hi senten a gust.
Destacaria varies histories com la de Linda Lovelace amb la seva "paranoia?" de maltractes i victimisme, la de John Holmes i la seva turmentada existència rodejat de la pitjor calanya, la de Pat Livingston un agent de l'F.B.I. que acaba creient-se el personatge i la resposta de l'agència abandonant-lo a la seva sort, la de Traci Lords la menor reina del porno o la de Savanah la actriu en decadència que es vola el cap, també riureu recordant la història de Bobbit al qual la seva dona li va arrencar la cigala d'una mosegada i després de transplantrsela va tenir els seus 15 minuts de fama....
A mi el porno en si mai m'ha dit res, si en veig una peli mai paso de 5 minuts, un cop he acabat la feina ja no hi tinc cap interès, però si que sempre m'han agradat els documentals referents al mundillo com el de Jeremy, o Inside Deep Troath, o pelis com Boggie Nights, i aquest llibre, si us interesa el gènere com a mi, es imprescindible per coneixer-ho una miqueta millor.
L'únic defecte del llibre es que com son parts d'entrevistes o declaracions de gent que no puc identificar a vegades presta a confusió amb el ball de noms.

"Los Trapos Sucios" es la biogràfia autoritzada de Motley Crue, i collons quina biogràfia! El somni del Rock and Roll viscut per una colla d'inadaptats semi-delinqüents i drogoaddictes els acaba esclatant a la cara. Mai he sigut un gran seguidor de la banda, coneixo els seus singles i puc corejar algunes de les seves cançons, però mai he estat obsessionat pel grup, però després de llegir tanta merda, els hi acabes agafant carinyo.
La desastrosa vida de Nikky Sixx amb una infància solitaria i una adolescència combativa, amb una ràpida addicció a les drogues i al alcohol i la seva tossuderia per arribar a ser una Rock-Star destrossa habitacions, les addiccions a la heroina, a la coca xutada i a tota cosa que es pogués xutar o esnifar, els seus pasos per rehabilitació, la seva "vida familiar", la lluita per poder seguir veient els crios, acaba convertint-lo en un paio entranyable que fins hi tot hi quedaries per sopar.
Els inicis a Compton de Vince Neil, la seva adolescència com a rei de les nenes i surfista californià, el seu alcoholisme sever, la dràmatica història de la seva filla i tota la lluita que va comportar, així com la seva aura prematura d'estrella del rock també aconsegueixen que li vulguis obrir les teves portes.
El talent de Tommy Lee i la seva vida loca una miqueta de gosset faldiller dels altres sobretot de Nikky, i la seva desastrosa carrera amorosa, com la de tots els membres vamos, potser no fan que vulguis anar a prendre alguna cosa amb ell però si que et fa compadir-te una mica del personatge.
I per últim Mick Mars, amb la seva enfermetat degenerativa i la seva experiència previa en altres bandes t'el fa respectar com a persona.
Entrecreuant versions de la història dels diferents membres de la banda, aquest llibre es converteix en la biogràfia rockera per excelència, es com Spinal Tap però totalment en serio acompanyant a uns tipejos sortits de les clavegueres. Està plagat d'anecdotes entre ells mateixos i amb altres bandes i personatges de la indústria ademés de les crues històries personals d'aquests degenerats.
Ja us dic, me l'he devorat en 3 dies sense apartar la vista del llibre. Si voleu saber el que es el Rock aquest es el vostre llibre.

Per últim dir-vos que els 2 llibres han estat editat per Es Pop Edicions d'una manera fantàstica amb tapa dura i sobre-coberta. Llàstima, sobretot en els Trapos Sucios, que les fotos no siguin en color.

TABOO... IMPRESCINBIBLE

Com ja debeu saber, i si no si contineu llegint ara us enterareu, un dijous de cada mes es celebra al Apolo un espectacle de burlesque anomenat Taboo.
I què es el burlesque? us preguntareu alguns, doncs bé, el burlesque son actuacions de noies imitant o reproduint espectacles eròtics dels anys 20-30-40, o sigui, strip-tease humorístics on només s'arriben a ensenyar els pits, i ni això ja que les artistes es tapen els mogrons amb petits "embellidors", es que vinc del mon de la ferreteria i no se com referir-me al que fan servir per tapar-los.
Però el Taboo no es queda només amb això. Taboo és un espectacle complert amb una banda en directe capitanejada per Dani Nel.lo anomenada Mambo Jambo que porten a la pràctica i amb una energia desbordant, Rock and Roll 50's, Swing, Jazz, Surf... Nel.lo amb el seu saxo es fa acompanyar per un contrabaix, una guitarra i una bateria, a més a mé de tant en tant surt a escena amb ells la fabulosa Myriam Swamson, una noia de Sarrià amb una veu portentosa i ens regalen meravelles com la seva interpretació del Mambo Italiano.
L´'espectacle està presentat per la sempre divertida i encantadora Rachel Arieff, la mistress de l'Anti-karaoke, que intercala algín dels seus divertits monòlegs amb frases com, " en la España profunda se enfadaron conmigo porque pregunté si cuando las parejas se casaban continuaban siendo hermanos", jeje,... amb actuacions amb la banda de Nel.lo.
I evidentment, el més important de l'espectacle, son aquests grupets de noies que evocant l'erotisme mes pur i divertit ens ofereixen un show inoblidable.
En aquesta ocasió hi havien 2 grups de burlesque-girls, dues noies de Madrid "The Imperialetes", i tres em sembla que alemanyes "The Harbor Pearls". Com ja dic, aquestes noies ofereixen un espectacle eròtico-festivo molt soft, però molt evocador i realment eròtic. No son models ni falta que els hi fa, son dones-noies de veritat, unes més primes, altres amb més pit, unes més altes... No hi ha impostura i això dóna sentit a l'espectable i a les dones. A més a més, va haver-hi l'actuació sorpresa de Yella, una noia que feia un espectacle similar però tragant foc.
Algunes de les actuacions van ser, un strip-tease amb vestit dels anys 20, una reproducció d'un can-can del vell oest, una simulació de bany amb escuma, un vestit de globus que anaven explotant, la noia que tragaba foc...
Però no tot s' acaba aquí, donant voltes entre el públic qual cigarrerteras de cabaret hi han 2 noies també super sexis anomenades "Las Vecinitas" que venen dolços i que s'encarreguen de recollir les peces de roba desperdigades a l'escenari després de les actuacions.
Entre el públic trobem assistents caracteritzats per la ocasió rescatant els "trajes" de l'avi, això si, d'uns avis amb molta classe, i també es monten improvisades competicions de ball entre els assistents.
També teniu la possibilitat de llogar una taula per 4 persones pel mòdic preu de 10 euros i així teniu la visió assegurada.
Jo vaig assistir aquest primer cop amb 2 Danis més i els tres vem sortir encantats de poder veure aquest meravellós espectacle del qual, com ja he dit, podeu gaudir un cop al mes a Barcelona. En mi tenen un fan i un, segurament, asistent asiduu, em vaig perdre el primer show per estar a Asturies veient als SCOTS i el segon per estar amb la potachula, aquest tercer cop ja hi he pogut anar i ja tinc ganes de poder tornar.
De veritat que val molt la pena, no us ho perdeu. Taboo està aquí i esperem que per quedar-s´hi.
La pròxima edició es el 23 de juliol.

NINE INCH NAILS... ENCARA HI HAN ENTRADES

L'altre dia vaig publicar que s'havien axhaurit les entrades pels NIN, això dèia a Ticketmaster, però ara si en busques en tornes a trobar.

Com això no te difusió, no crec haber confós a ningú, però per si acàs, corretgeixo el meu-seu error.

El teloner confirmat a la web de Reznor es Alec Empire, el ruidismo està asegurat.

FREAKDANIEL FREAK DANIEL

Això no es un post ni res semblant, simplement es una proba per veure si d'aquesta manera si escric freakdaniel al google puc trobar aquest puto blog i així faig creixer, una mica mes, la meva megalomania.

Per no deixar-ho així, dir-vos que el nom va ser "creat" per la meva primera actuació al Anti-Karaoke i que el seu origen ve de els Freak Brothers. Quan vem sortir a cantar aquell primer cop, van pujar varios amb mi, em vaig apuntar com The Fabulous and Furry Freak Daniel imitant la capçalera del trio de hippies per excelència.

I apa, per rematar el post us poso una imatge i el següent comentari:

M'estan entrant unes ganes tremendes de llegir la biblia...

I també us deixo una altra fantàstica imatge trobada al blog d'Es Pop Editorial, l'interesantíssim Cultura Impopular

NINE INCH NAILS, ENTRADES... EXHAURIDES!

Jo ja vaig avisar amb temps, i com era d'esperar, ja no hi han entrades per veure als NIN en la seva gira de despedida.

Qui s'ho perd es perquè vol.

Quines ganes!!! AAAAAAAAARRRRGGGGGHHHHHH!!!!!!

KIRBY EL REY DE LOS COMICS

Per no llegir només còmics, cosa que solucionaré a partir de demà amb regularitat ja que a la rehabilitació m'hi enduré un llibre perquè si no es soporifer, he llegit un llibre, que parla de còmics.
I no només parla de còmics, sino que parla del Rei del còmics, o si mes no d'un d'ells. Com podeu haver apreciat pel titol, el llibre es una biografia de Jack Kirby escrita per Mark Evanier, guionista de Groo i de series Marvel, sobretot als 70. Evanier va ser assistent personal de Kirby des dels anys 70 i es va convertir en un amic personal. Així doncs, amb el carinyo d'un amic, Evanier fa un retrat de Kirby repasant tota la seva vida personal i profesional.
Si no sou grans coneixedors de la obra del vell Jack, com el meu cas que l''admiro però no en disposo de gaire material, aquest llibre us servirà de guia per l'univers d'aquest creador de mites, es pare del Capità Amèrica, de la Patrulla X, dels Venadores, d'Iron Man, de Nick Furia, de Kamandi, del 4 mon... I ademés de ser creador o co-creador de tots aquests personatges, es renovador del llenguatge del nostre mità favorit, es el dotador de moviment de les vinyetes estàtiques, es precursor narratiu i endeví teòric de la industria. Alhora es també una persona humil i mal donada per negociar, un esclau de la taula de dibuig però també un enamorat, un addicte als llapissos i un personatge maltractat per la industria durant els seus millors anys. El reconeixement del geni, com en tants casos, va arribar a l'ocàs de la seva carrera, tot i ser respectat pels professionals desde els seus inicis per la seva capacitat inventiva i la seva qualitat gràfica.
El llibre ademés, es un recull de les seves millors creacions i dibuixos. Es un treball d'arqueologia dut a terme per Evanier per complaurens a tots. Hi ha una tria al.lucinant de material, desde originals a pàgines espectaculars, dibuixos per encarrec i dissenys mai utilitzats.
En definitiva, es la porta principal per accedir a un univers que a partir d'ara està obert per tothom.
Com diuen a l'article final del llibre, "necesitabem aquest llibre".

AC DC , O, COM ENTRAVEN ELS PARALIMPICS A L'ESTADI?

Després de perdrem un dels concerts de l'any, els Black Crowes a Vitoria, i malvendre les entrades, m'han de donar 20 euros per unes entrades que m'en van costar 100, i deixar passar la oportunitat de veure Wilco a l'Auditori, gràcies Roger per la teva comprensió i gràcies Montón per comprar la meva entrada, ara ja no tenia excusa. Tenia entrades per anar a veure AC DC a l'estadi i volia anar-hi i no podia engatusar les entrades a ningú, així que... cap a l'estadi i falta gent! Be, faltar gent no n'hi faltava, 62.000 persones estaven disposades per la gran festa del rock.
Vem sortir de casa a les 19.30 i vem arribar a l'estadi sobre 20.15. Primera chufla, allò estava a petar, hi havia gent fins i tot a sota de les pedres, els cotxes aparcaben sobre voreres, al mig de la muntanya i a qualsevol lloc on hi veiesin un forat, els llocs per minusvalids estaven plens desde fèia estona i no sabiem on anar a parar, per sort, vem veure com un cotxe passava per la vorera i accedia a un carrer tancat i el vem seguir, vem anar a parar a una zona ja plena, però vem tenir la sort de que una fregoneta deixava lliure un lloc i un noi de la organització ens hi va deixar aparcar. Ok, step one! Ara puja cap a l'estadi. En la nostra innocència pensabem que estabem allà al costat, i en condicions normals estabem a un lloc de puta mare, però sense poder recolçar el peu la cosa era una mica chunga. Com ja debeu saber, Montjuic es una muntanya, i fa pujada, i l'accés a l'estadi està ple d'escales, vem tenir que pujar uns 3 trams d'escales cap a dalt, venga, que ja estem a prop. L'ascenció al cim ens va portar una mitja horeta llarga, però al final hi vem arribar.
Aleshores... La marabunta, els accesos a l'estadi estaben a tope, milers de persones volien entrar a veure als vells rockers, i evidentment, ningú miraba per on anaba ni tenia en compte si portaves crosses, els porters i segurates no sabien per on haviam d'entrar, vem preguntar a 2 o 3 accesos i ningú en tenia ni puta idea. Descansem, un jevitrongo gordo i guarro pilla una litrona del terra, es reomple una llauna de birra que porta i tira la xibecs practicament als meus peus, qualsevol li diu algo al paio. Per sort a la tercera va la vençuda i un segurata ens indica que hi ha un lateral amb porta per minus, per fi podem entrar, hem estat a punt de desistir, però al final la cosa ha sortit be.
Només entrar a l'estadi trobem lloc a les grades al final de tot, m'han deixat entrar un tamburet per poder recolçar la pota i allà que ens instalem. Podem veure el final de la actuació de The Answer, un parell de temes nous i tanquen amb Up in the Sky, temazo, però tenen molt mal so i visibilitat zero. Queda mitja horeta per poder veure els australians, durant aquest temps, hi ha gent que es fa fotos amb el meu peu, una podòloga, hi ha qui em fa fotos a mi, hi ha qui em senyala el peuet i el tamburet... I jo allà amb la pota tiesa. La Marta fa varies fotos, que penjaré després, i amenitcem la espera. I toquen les 22.00, i s'apaguen les llums i es veu per les pantalles un montatje d'animació amb un Angus Young diabòlic amb uns rails de tren a tota llet, i una locomotora s'estrella a l'escenari, i a partir d'aqui, els riffs gruixots i les bases seques marca de la casa innunden l'estadi. Amb un so atronador, res a veure amb els dels teloners, i un montatje espectacular, la banda desgrana peces de l'últim àlbum, unes 4 en tot el concert, amb els seus èxits de tota la vida, com ja dic, el so es potent i el montatje es la hòstia. Això es un concert, si, però també es un espectacle, focs artificials, llums de tota mena, campanes gegants on es penja Brian Jones, nina inflable gegant (Rosie), striptease de l'Angus... i tots els trucs escènics dels australians. Rock and Roll Train, War Machine, Whole Lotta Rosie, You shock me all night long, Thunderestruck, Hell Bells... Puta mare gent.
El públic, de lo mes variat, devant nostre teniem dos jovenets molt entusiastes, un amb la pota tiesa com jo, una fila mes i trobem un quarenton avançat amb la dona vibrant com una mala cosa, encara una fila mes i trobem un altre quarentont vibrador amb la dona i el fill, i per les escales va desfilant un sense fi de personatges de tot tipus, amb força presència de hevitrones ochenteros, vamos que ja estaba el públic una mica granadet, i rockeros varios. Una parella ochentera s'ens va posar al costat durant una estoneta i em van donar un peta, una mica petrolin això si, però m'el van donar, i vaig rebre varies mostres de simpatia i soport al veurem amb la pota tiesa al tamburet.
Quan van ser les 23.40 i després d'un solo de l'Angus de 7 o 8 minuts i una pluja de confeti i llums vem abandonar l'estadi, no voliem trobant-se el cristo de tenir que sortir d'alla a correcuita, la tornada fins al cotxe la vem fer en 15 minuts, era baixada i vem trobar una rampa, i a les 00.00 ja estabem a plaça Espanya, a les 00.30 estabem a la porta de casa, i així conclou el meu primer concert sense una cama. Ara com ara només tinc entrades pels Nin i son a finals de juliol i espero poder anar-hi a peu.
En l'anterior ocasió que vaig vuere AC DC, en un Monsters Of Rock al 92 o 93, van afegir a tot aquest montatge escènic, el repartiment de diners amb la cara d'Angus, i en aquella ocasió, Metallica els hi van treure protagonisme, almenys per a mi, però es un Concert Espectacle que val la pena veure.
Durant la nostra retirada, sentiem de fons el Higway To Hell, llàstima, i se que acaben el concert amb For Those About To Rock, una altra llàstima, però lo primer es lo primer i la meva pota mana. Pel que ens han dit, es van montar follons de fins a 2 hores 30 minuts per poder sortir de l'estadi amb el cotxe, o sigui que no m'en penedeix d'haverme perdut aquests dos clàssics.
Salut!

MES LECTURES SALONERAS

Contiunou llegint novetats del Saló, poc mes puc fer jeje.

Començaré amb la recopilació de les històries curtes de "Cristobal Nazareto" d'Alex Fito. En el seu dia publicades al Vibora aquesta recopilació ampliada de la nova vinguda de Jesús a un barri marginal es tan desternillant com cruel. Son histories curtes gairebé sense paraules que amb aquesta nova edició cobren un nou sentit. Li dona un origen, el qual jo no recordo, i un final tràgic, com havia de ser, ja sabeu la història es repeteix. Cristobal Nazareto es un nen que queda orfe i es adoptat per l'esglesia, després de uns anys de formació i abussos s'en va al seminari on descobreix ser la nova encarnació de Crist, ningú no el creu i el fan fora, cau a la beguda i a la indigència però arriba un àngel per recordar-li el seu proposit. A partir d'aquí, amb historietes curtes d'una o mes pàgines anem veient fets cotidans de la seva vida enmig de la misèria, mares ionquis, orfes enganxats al pegamento, pederastes eclesiastics i un llarg etcètera de personatges desquiciats. Tot regat amb un humor negre com el carbó i plasmat amb l'estil de Fito, mig Bruguera mig linea clara. Excel.lent àlbum si senyor! Ademés, ret omenatge a Asterix amb la seva portada inspirada en L'Endeví i amb l'interior de les solapes dibuixades com si fos un àlbum dels nostres gals favorits.

Pensaba que ja m'havia pulit tot el Batman salonero, però m'havia quedat pendent la reedició en format absolut de "La Broma Asesina", la clàssica història de Batman escrita fa 20 anys per Alan Moore i dibuixada pel grandíssim Brian Bolland. El còmic continua sent excel.lent, sobretot per la feina de Bolland i en aquest cas ens arriba recolorejada pel mateix autor i ampliada amb una història curta publicada en la serie Batman Black & White, colorejada per la ocasió. Si no teniu el tebeo es una bona ocasió per fer-vos amb ell, si ja l'heu llegit infinitat de vegades, us podeu donar l'excusa del recolorejat i del tamany absolute.

Un dels grans del Saló i dels últims anys ha estat aquest "All Star Superman". Només n'havia sentit que meravelles, i des d'aquí només puc que dir-ne unes quantes mes. Morrison planteja en aquesta mini-serie publicada en tomàs, dotze històries increibles de Superman. Tot te un regust de clàssic ja que utilitza els personatges i situacions típiques de Superman però alhora es totalment nou i sorprenent. Si coneixeu be Superman segurament apreciareu mes "guiños" que jo, però sabent-ne una mica del Boy Scout favorit d'Amèrica, recorrereu la seva història pasada i present i quedareu bocabadats. Morrison desplega una imaginació amb recursos utilitzats mil vegades que t'els fa sentir com nous i hi han moments realment emotius. La història de la joventut de Clark a la granja familiar es esfereidora i emocional, una de les meves favorites. Ademés, el dibuixos de Frank Quitely amb aquesta espècie de linea clara americana o no se ben be com dir-li son espatarrants. La serie està plagada d'splash pages, però en aquest cas cap es gratuita ja que donen grandiloqüència a les històries i es la intencionalitat dels autors. Si voleu llegir superherois en estat pur que ademés ofereixen alguna cosa mes, aquest es el vostre tebeo. Ultra-recomenable.
Llàstima que hi ha un error garrafal en la inclusió de les portades i la del número 6 es obviada per la repetició d'una altra portada. Aquests editors no son capaços de repasar el que publiquen, ni quan val 20 euros, es el que te viure en un pais bananero com aquest.

I acabo amb "Tamara Drewe" guanyadora del premi absolut del festival d'Angulem en la última edició. La veritat es que la lectura atrapa tot i que el tema no t'acabi d'interessar. La vida en un refugi per a escriptors al mig del no res es veu alterada per l'arribada al poble d'una periodista sexy. Amb aquest contexte es parla de la jet-set escriptora, dels lios de faldilles que es monten, de la vida dels adol.lescents d'aquest avorrit poble, de la nostra protagonista i els seus aires de periodista de la gran ciutat... Ja us dic, no sembla un tema gaire atractiu però un cop obres l'àlbum no el pots deixar fins al final. Possy Simnods dibuixa be i escriu millor i trenca la estructura natural del còmic al barrejar historieta amb prosa i ho fa la mar de be. Molt bo, però no el millor.

De moment em quedo amb "All Star Superman" - "Cristobal Nazareto" "Les Aventures del Jove Verne".

En breu mes.

BANQUET DE NOVETATS SALONERAS

Com ja sabreu aquests dies s'ha estat celebrant el Saló del Còmic a Barcelona, no hi he pogut anar, puta pota, però si que vaig descantillarme una mica amb la allau de novetats publicades per les editorials, com cada any vamos, i aquest any tela ja que fa dos dies va ser Sant Jordi i també cataclasca, però que us he de dir, el col.leccionisme, el col.leccionisme... com deian a Apocalipsis Now.

Be el que deiem, que m'he comprat una pila enorme de tebeos i que vaig a comentarne alguns dels que he anat llegint.

Començaré per la obvietat i la decepció ja pre-sabuda, si nois i noies, parlo de "Batman Cristina i Barcelona" tebeillo totalment obviable i oblidable amb un guioncejo vergonyós del Sr. Mark Waid al que només li ha faltat portar a Bruce Wayne a dinar al Via Venetto o al Gaig després del cutre passeig turístic pels tòpics de Barcelona, Sagrada Familia, Parc Güell, Sant Pau... Amb una trama rídicula i inòcua no es salva ni pel fluixet treball de Diego Olmos.
El tebeillo ademés porta una introducció del Hereu aquest que de simplona i escueta no dona ni per un mal acudit, però ve a dir que a Barcelona com som, o sou, tant guapos fins hi tot ens fan un còmic amb el Batman i que vamos, que ho fan molt be. Politiquillos...

Vaig voler redimir-me amb el Cavaller Fosc i el Sr. Miller i vaig pulirme el "Allstar Batman y Robin" però no vaig poder acabar de treurem aquell extrany regust. Es una altra cosa, sí, però com ja tots sabiem per endevant no es el millor Miller. Aquest Allstar ens ofereix la història del primer Robin, del seu reclutament i els seus inicis com a Noi Meravella, però ho fa d'una manera bastant superflua. Miller escriu la, miniserie?, una mica en plan manga, moltes splash-pages i textos força esqüets, acumulació de personatges i poca resolució de trames, evidentment es llegeix d'una tacada i deixa amb ganes de mes, si mes no per esclarir alguns dubtes plantejats en la història. Això sí! Sense esperar-m-ho m'he redimit amb Jim Lee, trobo que fa una feina força resultona i aquestes splash-pages gratuites se li donen be. Lee es d'aquests dibuixants que els coneixes gairebé per obligació si segueixes el mon dels tebeos X-Men 90's eren cosa d'ell, però es d'aquests autors que personalment no segueixo, ni seguiré, però que m'ha encaixat perfectament per aquesta serie. Si continua, el continuaré, però tampoc es gran cosa.

Buff, començo fort, 2 tebeos de Batman d'entremès i cap meravella (compres obligades això si), a veure si els plats del menú son una mica millors. I com soc tosut i Batman es el personatge del que probablement tingui mes tebeos doncs continuaré per aquest camí, la seva última oportunita salonera, i continuo l'àpat amb el tomet anomenat "Joker", i aquest cop, per fi, llegeixo el primer bon tebeo del Saló. Azzarello, gran guionista però a vegades amb aquests one-shots..., firma un guió sòlid desde el punt de vista d'un matón del Joker. Al Joker l'han deixat anar d'Arkham i vol tornar a tenir el poder perdut durant aquests anys tancat, amb aquesta premisa anem seguint al Pallasso del Crim i al seu nou còmplice per una espiral de violència amb un crescendo imparable. Veurem desfilar una bona pila de villans clàssics del sub-mon de Gotham, i el fosc cavaller no apareixerà fins al final de la història. Cal destacar també la feina als llapissos i pincells de Lee Bermejo que per a mi destaca més quan s'oblida dels colors i es centra en la feina de plumilla. Una molt bona història de gènere negre.

Seguidament vaig servir-me un "Big Guy y Rusty el Chico Robot" que em va entrar qual sorbet de llimona entre plat i plat. 15 anys han trigat en publicar aquesta mini-serie amb guions de Miller i dibuixos de Darrow. El guió, massacre i destrucció d'una ciutat per part d'un super-dinosaurio-diabòlic, intent de combatrel amb tecnologia japonesa i aniquilació del monstre per heroi americà, tot i així entretingut i ben planificat. El dibuix, brutal! Darrow en su máximo esplendor, el detallisme i el seu estil mig europeu, mig americà, mig japonès meravella els ulls de qualsevol. Ja us dic, un bon sorbet entre plat i plat agrada a tothom.

Un plat fort arriba després del digestiu, i el trobem amb "Coches Abandonados" de Tim Lane, no coneixia a l'autor però l'hauré de rastrejar i seguir. Amb un grafisme deutor del còmic underground, sobretot de Burns (almenys es la meva impressió), Lane ens ofereix una serie de relats curts la majoria auto-conclusius i si no resolts en dues o tres parts, aquests relats estan basats en la mitologia dels Estats Units, i no parlem de ciclops no, parlem de motels de carretera, de cafeteries, de cotxes i personatges del paissatge ianqui, roquers, pirats, velles glòries... representats amb retallables a qual mes friqui i mes divertit. M'haagredatmolt!

Continuem ara amb una ració de producció nacional, encara que pre-publicada a França, "Ken Games" un àlbum correcte en forma i execució. Inici d'una planejada trilogia ens narra les histories paral.leles de 3 amics que s'enganyen els uns als altres amb grans mentides sobre les respectives vides. L'àlbum es molt maco, està molt ben plantejat i intel.ligentment narrat, però tampoc es un solomillo. No deixa amb gana però no acaba d'atipar.

El plat for del menú ve de Japó, si si, parlo de mangas. No en soc pas assiduu lector, tindria que triar entre mases coses, però ja fa temps que només sentia que meravelles de "Monster", quan m'en vaig enterar ja portaben publicats 30 o 40 números i no m'hi vaig voler ficar, però ara reediten la obra en tomasos de 500 pàgines i li vaig voler donar una segona oportunita. I la veritat es que no defrauda, la història del Dr. Tenma i el misteriós pacient que va salvar només sent un crio atrapa des de la primera pàgina i fa tota la pinta que això anirà en augment. Excel.lent. Del mateix autor ens arriba també Pluto, homenatge al pare del manga Osamu Tezuka i a la seva creació mes popular "Astroboy". Aquesta revisió d'una història del personatge convertint en protagonista a un altre robot emociona i atrapa a parts iguales, excel.lent també, sembla que aquest menú acabarà be.

Uns entreteniments abans de les postres, "Space Dog" d'un tal H. Dorgathen. Publicat amb anterioritat a la ja difunta "El Vibora", l'autor ens ofereix una història muda sobre un gosset de provincies que acaba viatjant a l'espai i convertit en heroi nacional. Molt colorista i simpàtic.

I per postres, la de moment gran sorpresa del Saló, encara queden moltes perles per degustar però de lo ingerit aquest es el que mes m'ha sorprès i agradat. "Les Aventures Imaginaries del Jove Verne" es el primer àlbum d'uns joves autors espanyols que sembla que portin ja uns quants anys en l'ofici. S'ens narren les aventures d'un Jules Verne pre-adolescent on fonen la realitat i la fantasia d'una manera maquíssima. La història es divertida, tendre, coherent, emocionant, plena d'aventura i fantàsia. Els dibuixos, magnífiques il.lustracions ben documentades i personals. Menció especial al divertit relat que apareix al final de l'album on els autors del mateix viatgen en el temps per coneixer el seu jove protagonista. Molt, Molt, Recomenable.

Ha estat un apat bastant pantagruèlic, però ha valgut la pena, en breu mes.