LECTURES D'UN PATAPALO

Comencem parlant d'una obra que he gaudit aquests dies que no podem calificar mes que de MAGISTRAL. Si, si, es diu ràpid, però no es pot dir gaire sovint, i aquest n'es un cas.
Parlo de Epiléptico, la recopil.lació en un sol volum de La Ascensión del Gran Mal. Fèia temps que sentia a dir que era una serie brutal, però em fèia pal això de comprarme 6 àlbums mes d'un còmic intelectualoide amb una estètica força extranya, però ara ha sortit en un tomàs a preu i tamany reduit. El tamany reduit es l'únic inconvenient de la obra, però la butxaca ho agraeix i la lectura es disfruta igualment. I què puc dir de la obra? Donçs us puc explicar que es una història autobiogràfica on l'autor ens explica la convivència amb el seu germà gran que pateix una epil.lèpsia ultra-severa, des de la infància dels protagonistes la enfermetat es presenta en una època on el desconeixement i la falta de sensibilitat et convertien en el blanc de totes les crítiques, tractan al noi de boig i volentlo internar. Ademés es la història d'uns pares desesperats que intenten curar al seu fill a través de qualsevol mètode nou, accudint a sectaires macrobiòtics, espiritistes, naturópates i xerraires de diferent ralea. També es un relat de la infància mes crua i també es un repàs de les participacions en diferents guerres de França, l'autor s'obssessiona des de ben jovenet amb el tema. També es la història d'un dibuixant de còmics, i una història de fantasia, i una historia filosòfica i moltes mes lectures tindrà.
Però el mes important del còmic no es ja aquesta història que t'atrapa des del primer moment, sino la manera amb que l'autor la plasma en les mes de 300 planes que composen la serie. David B. transmet emocions i sensacions d'una manera única, amb un estil molt personal, l'autor omple les pàgines amb uns dibuixos atapeits però molt clars utilitzant recursos que son difícils de veure en el mitjà. La representació de la enfermetat es un dels punts àlgids de la historieta d'aquest segle i del passat. ULTRARECOMENABLE

Una altre lectura recent per part meva però amb bastants anys de publicació i que també m'ha semblat espatarrant es Calle de La Estación 120, de Jaques Tardí adaptant al novel.lista francès Leo Malet. Una història de detectius a la França dels anys 40 amb un guió molt sòlid i una ambientació genial. Tardi ens fa visitar ciutats franceses com si estiguessim allà, la seva capacitat d'enquadrament deixa bocabadat i la seva capacitat de combinar diàlegs, texte i dibuix es de mestre. Un dibuix en aparença brut però amb molt de saber fer on no falla cap planxa i que et fa admirar l'autor des de la primera a la útlia pàgina. Ademés el protagonista Nestor Burma te molt de carisma i provoca molta simpàtia des de la seva presentació. També he llegit el Puente Tolbiac del mateix tàndem que m'ha agradat força però no arriba a les cotes d'aquest carrer de la estació.