TABOO... IMPRESCINBIBLE

Com ja debeu saber, i si no si contineu llegint ara us enterareu, un dijous de cada mes es celebra al Apolo un espectacle de burlesque anomenat Taboo.
I què es el burlesque? us preguntareu alguns, doncs bé, el burlesque son actuacions de noies imitant o reproduint espectacles eròtics dels anys 20-30-40, o sigui, strip-tease humorístics on només s'arriben a ensenyar els pits, i ni això ja que les artistes es tapen els mogrons amb petits "embellidors", es que vinc del mon de la ferreteria i no se com referir-me al que fan servir per tapar-los.
Però el Taboo no es queda només amb això. Taboo és un espectacle complert amb una banda en directe capitanejada per Dani Nel.lo anomenada Mambo Jambo que porten a la pràctica i amb una energia desbordant, Rock and Roll 50's, Swing, Jazz, Surf... Nel.lo amb el seu saxo es fa acompanyar per un contrabaix, una guitarra i una bateria, a més a mé de tant en tant surt a escena amb ells la fabulosa Myriam Swamson, una noia de Sarrià amb una veu portentosa i ens regalen meravelles com la seva interpretació del Mambo Italiano.
L´'espectacle està presentat per la sempre divertida i encantadora Rachel Arieff, la mistress de l'Anti-karaoke, que intercala algín dels seus divertits monòlegs amb frases com, " en la España profunda se enfadaron conmigo porque pregunté si cuando las parejas se casaban continuaban siendo hermanos", jeje,... amb actuacions amb la banda de Nel.lo.
I evidentment, el més important de l'espectacle, son aquests grupets de noies que evocant l'erotisme mes pur i divertit ens ofereixen un show inoblidable.
En aquesta ocasió hi havien 2 grups de burlesque-girls, dues noies de Madrid "The Imperialetes", i tres em sembla que alemanyes "The Harbor Pearls". Com ja dic, aquestes noies ofereixen un espectacle eròtico-festivo molt soft, però molt evocador i realment eròtic. No son models ni falta que els hi fa, son dones-noies de veritat, unes més primes, altres amb més pit, unes més altes... No hi ha impostura i això dóna sentit a l'espectable i a les dones. A més a més, va haver-hi l'actuació sorpresa de Yella, una noia que feia un espectacle similar però tragant foc.
Algunes de les actuacions van ser, un strip-tease amb vestit dels anys 20, una reproducció d'un can-can del vell oest, una simulació de bany amb escuma, un vestit de globus que anaven explotant, la noia que tragaba foc...
Però no tot s' acaba aquí, donant voltes entre el públic qual cigarrerteras de cabaret hi han 2 noies també super sexis anomenades "Las Vecinitas" que venen dolços i que s'encarreguen de recollir les peces de roba desperdigades a l'escenari després de les actuacions.
Entre el públic trobem assistents caracteritzats per la ocasió rescatant els "trajes" de l'avi, això si, d'uns avis amb molta classe, i també es monten improvisades competicions de ball entre els assistents.
També teniu la possibilitat de llogar una taula per 4 persones pel mòdic preu de 10 euros i així teniu la visió assegurada.
Jo vaig assistir aquest primer cop amb 2 Danis més i els tres vem sortir encantats de poder veure aquest meravellós espectacle del qual, com ja he dit, podeu gaudir un cop al mes a Barcelona. En mi tenen un fan i un, segurament, asistent asiduu, em vaig perdre el primer show per estar a Asturies veient als SCOTS i el segon per estar amb la potachula, aquest tercer cop ja hi he pogut anar i ja tinc ganes de poder tornar.
De veritat que val molt la pena, no us ho perdeu. Taboo està aquí i esperem que per quedar-s´hi.
La pròxima edició es el 23 de juliol.

NINE INCH NAILS... ENCARA HI HAN ENTRADES

L'altre dia vaig publicar que s'havien axhaurit les entrades pels NIN, això dèia a Ticketmaster, però ara si en busques en tornes a trobar.

Com això no te difusió, no crec haber confós a ningú, però per si acàs, corretgeixo el meu-seu error.

El teloner confirmat a la web de Reznor es Alec Empire, el ruidismo està asegurat.

FREAKDANIEL FREAK DANIEL

Això no es un post ni res semblant, simplement es una proba per veure si d'aquesta manera si escric freakdaniel al google puc trobar aquest puto blog i així faig creixer, una mica mes, la meva megalomania.

Per no deixar-ho així, dir-vos que el nom va ser "creat" per la meva primera actuació al Anti-Karaoke i que el seu origen ve de els Freak Brothers. Quan vem sortir a cantar aquell primer cop, van pujar varios amb mi, em vaig apuntar com The Fabulous and Furry Freak Daniel imitant la capçalera del trio de hippies per excelència.

I apa, per rematar el post us poso una imatge i el següent comentari:

M'estan entrant unes ganes tremendes de llegir la biblia...

I també us deixo una altra fantàstica imatge trobada al blog d'Es Pop Editorial, l'interesantíssim Cultura Impopular

NINE INCH NAILS, ENTRADES... EXHAURIDES!

Jo ja vaig avisar amb temps, i com era d'esperar, ja no hi han entrades per veure als NIN en la seva gira de despedida.

Qui s'ho perd es perquè vol.

Quines ganes!!! AAAAAAAAARRRRGGGGGHHHHHH!!!!!!

KIRBY EL REY DE LOS COMICS

Per no llegir només còmics, cosa que solucionaré a partir de demà amb regularitat ja que a la rehabilitació m'hi enduré un llibre perquè si no es soporifer, he llegit un llibre, que parla de còmics.
I no només parla de còmics, sino que parla del Rei del còmics, o si mes no d'un d'ells. Com podeu haver apreciat pel titol, el llibre es una biografia de Jack Kirby escrita per Mark Evanier, guionista de Groo i de series Marvel, sobretot als 70. Evanier va ser assistent personal de Kirby des dels anys 70 i es va convertir en un amic personal. Així doncs, amb el carinyo d'un amic, Evanier fa un retrat de Kirby repasant tota la seva vida personal i profesional.
Si no sou grans coneixedors de la obra del vell Jack, com el meu cas que l''admiro però no en disposo de gaire material, aquest llibre us servirà de guia per l'univers d'aquest creador de mites, es pare del Capità Amèrica, de la Patrulla X, dels Venadores, d'Iron Man, de Nick Furia, de Kamandi, del 4 mon... I ademés de ser creador o co-creador de tots aquests personatges, es renovador del llenguatge del nostre mità favorit, es el dotador de moviment de les vinyetes estàtiques, es precursor narratiu i endeví teòric de la industria. Alhora es també una persona humil i mal donada per negociar, un esclau de la taula de dibuig però també un enamorat, un addicte als llapissos i un personatge maltractat per la industria durant els seus millors anys. El reconeixement del geni, com en tants casos, va arribar a l'ocàs de la seva carrera, tot i ser respectat pels professionals desde els seus inicis per la seva capacitat inventiva i la seva qualitat gràfica.
El llibre ademés, es un recull de les seves millors creacions i dibuixos. Es un treball d'arqueologia dut a terme per Evanier per complaurens a tots. Hi ha una tria al.lucinant de material, desde originals a pàgines espectaculars, dibuixos per encarrec i dissenys mai utilitzats.
En definitiva, es la porta principal per accedir a un univers que a partir d'ara està obert per tothom.
Com diuen a l'article final del llibre, "necesitabem aquest llibre".

AC DC , O, COM ENTRAVEN ELS PARALIMPICS A L'ESTADI?

Després de perdrem un dels concerts de l'any, els Black Crowes a Vitoria, i malvendre les entrades, m'han de donar 20 euros per unes entrades que m'en van costar 100, i deixar passar la oportunitat de veure Wilco a l'Auditori, gràcies Roger per la teva comprensió i gràcies Montón per comprar la meva entrada, ara ja no tenia excusa. Tenia entrades per anar a veure AC DC a l'estadi i volia anar-hi i no podia engatusar les entrades a ningú, així que... cap a l'estadi i falta gent! Be, faltar gent no n'hi faltava, 62.000 persones estaven disposades per la gran festa del rock.
Vem sortir de casa a les 19.30 i vem arribar a l'estadi sobre 20.15. Primera chufla, allò estava a petar, hi havia gent fins i tot a sota de les pedres, els cotxes aparcaben sobre voreres, al mig de la muntanya i a qualsevol lloc on hi veiesin un forat, els llocs per minusvalids estaven plens desde fèia estona i no sabiem on anar a parar, per sort, vem veure com un cotxe passava per la vorera i accedia a un carrer tancat i el vem seguir, vem anar a parar a una zona ja plena, però vem tenir la sort de que una fregoneta deixava lliure un lloc i un noi de la organització ens hi va deixar aparcar. Ok, step one! Ara puja cap a l'estadi. En la nostra innocència pensabem que estabem allà al costat, i en condicions normals estabem a un lloc de puta mare, però sense poder recolçar el peu la cosa era una mica chunga. Com ja debeu saber, Montjuic es una muntanya, i fa pujada, i l'accés a l'estadi està ple d'escales, vem tenir que pujar uns 3 trams d'escales cap a dalt, venga, que ja estem a prop. L'ascenció al cim ens va portar una mitja horeta llarga, però al final hi vem arribar.
Aleshores... La marabunta, els accesos a l'estadi estaben a tope, milers de persones volien entrar a veure als vells rockers, i evidentment, ningú miraba per on anaba ni tenia en compte si portaves crosses, els porters i segurates no sabien per on haviam d'entrar, vem preguntar a 2 o 3 accesos i ningú en tenia ni puta idea. Descansem, un jevitrongo gordo i guarro pilla una litrona del terra, es reomple una llauna de birra que porta i tira la xibecs practicament als meus peus, qualsevol li diu algo al paio. Per sort a la tercera va la vençuda i un segurata ens indica que hi ha un lateral amb porta per minus, per fi podem entrar, hem estat a punt de desistir, però al final la cosa ha sortit be.
Només entrar a l'estadi trobem lloc a les grades al final de tot, m'han deixat entrar un tamburet per poder recolçar la pota i allà que ens instalem. Podem veure el final de la actuació de The Answer, un parell de temes nous i tanquen amb Up in the Sky, temazo, però tenen molt mal so i visibilitat zero. Queda mitja horeta per poder veure els australians, durant aquest temps, hi ha gent que es fa fotos amb el meu peu, una podòloga, hi ha qui em fa fotos a mi, hi ha qui em senyala el peuet i el tamburet... I jo allà amb la pota tiesa. La Marta fa varies fotos, que penjaré després, i amenitcem la espera. I toquen les 22.00, i s'apaguen les llums i es veu per les pantalles un montatje d'animació amb un Angus Young diabòlic amb uns rails de tren a tota llet, i una locomotora s'estrella a l'escenari, i a partir d'aqui, els riffs gruixots i les bases seques marca de la casa innunden l'estadi. Amb un so atronador, res a veure amb els dels teloners, i un montatje espectacular, la banda desgrana peces de l'últim àlbum, unes 4 en tot el concert, amb els seus èxits de tota la vida, com ja dic, el so es potent i el montatje es la hòstia. Això es un concert, si, però també es un espectacle, focs artificials, llums de tota mena, campanes gegants on es penja Brian Jones, nina inflable gegant (Rosie), striptease de l'Angus... i tots els trucs escènics dels australians. Rock and Roll Train, War Machine, Whole Lotta Rosie, You shock me all night long, Thunderestruck, Hell Bells... Puta mare gent.
El públic, de lo mes variat, devant nostre teniem dos jovenets molt entusiastes, un amb la pota tiesa com jo, una fila mes i trobem un quarenton avançat amb la dona vibrant com una mala cosa, encara una fila mes i trobem un altre quarentont vibrador amb la dona i el fill, i per les escales va desfilant un sense fi de personatges de tot tipus, amb força presència de hevitrones ochenteros, vamos que ja estaba el públic una mica granadet, i rockeros varios. Una parella ochentera s'ens va posar al costat durant una estoneta i em van donar un peta, una mica petrolin això si, però m'el van donar, i vaig rebre varies mostres de simpatia i soport al veurem amb la pota tiesa al tamburet.
Quan van ser les 23.40 i després d'un solo de l'Angus de 7 o 8 minuts i una pluja de confeti i llums vem abandonar l'estadi, no voliem trobant-se el cristo de tenir que sortir d'alla a correcuita, la tornada fins al cotxe la vem fer en 15 minuts, era baixada i vem trobar una rampa, i a les 00.00 ja estabem a plaça Espanya, a les 00.30 estabem a la porta de casa, i així conclou el meu primer concert sense una cama. Ara com ara només tinc entrades pels Nin i son a finals de juliol i espero poder anar-hi a peu.
En l'anterior ocasió que vaig vuere AC DC, en un Monsters Of Rock al 92 o 93, van afegir a tot aquest montatge escènic, el repartiment de diners amb la cara d'Angus, i en aquella ocasió, Metallica els hi van treure protagonisme, almenys per a mi, però es un Concert Espectacle que val la pena veure.
Durant la nostra retirada, sentiem de fons el Higway To Hell, llàstima, i se que acaben el concert amb For Those About To Rock, una altra llàstima, però lo primer es lo primer i la meva pota mana. Pel que ens han dit, es van montar follons de fins a 2 hores 30 minuts per poder sortir de l'estadi amb el cotxe, o sigui que no m'en penedeix d'haverme perdut aquests dos clàssics.
Salut!

MES LECTURES SALONERAS

Contiunou llegint novetats del Saló, poc mes puc fer jeje.

Començaré amb la recopilació de les històries curtes de "Cristobal Nazareto" d'Alex Fito. En el seu dia publicades al Vibora aquesta recopilació ampliada de la nova vinguda de Jesús a un barri marginal es tan desternillant com cruel. Son histories curtes gairebé sense paraules que amb aquesta nova edició cobren un nou sentit. Li dona un origen, el qual jo no recordo, i un final tràgic, com havia de ser, ja sabeu la història es repeteix. Cristobal Nazareto es un nen que queda orfe i es adoptat per l'esglesia, després de uns anys de formació i abussos s'en va al seminari on descobreix ser la nova encarnació de Crist, ningú no el creu i el fan fora, cau a la beguda i a la indigència però arriba un àngel per recordar-li el seu proposit. A partir d'aquí, amb historietes curtes d'una o mes pàgines anem veient fets cotidans de la seva vida enmig de la misèria, mares ionquis, orfes enganxats al pegamento, pederastes eclesiastics i un llarg etcètera de personatges desquiciats. Tot regat amb un humor negre com el carbó i plasmat amb l'estil de Fito, mig Bruguera mig linea clara. Excel.lent àlbum si senyor! Ademés, ret omenatge a Asterix amb la seva portada inspirada en L'Endeví i amb l'interior de les solapes dibuixades com si fos un àlbum dels nostres gals favorits.

Pensaba que ja m'havia pulit tot el Batman salonero, però m'havia quedat pendent la reedició en format absolut de "La Broma Asesina", la clàssica història de Batman escrita fa 20 anys per Alan Moore i dibuixada pel grandíssim Brian Bolland. El còmic continua sent excel.lent, sobretot per la feina de Bolland i en aquest cas ens arriba recolorejada pel mateix autor i ampliada amb una història curta publicada en la serie Batman Black & White, colorejada per la ocasió. Si no teniu el tebeo es una bona ocasió per fer-vos amb ell, si ja l'heu llegit infinitat de vegades, us podeu donar l'excusa del recolorejat i del tamany absolute.

Un dels grans del Saló i dels últims anys ha estat aquest "All Star Superman". Només n'havia sentit que meravelles, i des d'aquí només puc que dir-ne unes quantes mes. Morrison planteja en aquesta mini-serie publicada en tomàs, dotze històries increibles de Superman. Tot te un regust de clàssic ja que utilitza els personatges i situacions típiques de Superman però alhora es totalment nou i sorprenent. Si coneixeu be Superman segurament apreciareu mes "guiños" que jo, però sabent-ne una mica del Boy Scout favorit d'Amèrica, recorrereu la seva història pasada i present i quedareu bocabadats. Morrison desplega una imaginació amb recursos utilitzats mil vegades que t'els fa sentir com nous i hi han moments realment emotius. La història de la joventut de Clark a la granja familiar es esfereidora i emocional, una de les meves favorites. Ademés, el dibuixos de Frank Quitely amb aquesta espècie de linea clara americana o no se ben be com dir-li son espatarrants. La serie està plagada d'splash pages, però en aquest cas cap es gratuita ja que donen grandiloqüència a les històries i es la intencionalitat dels autors. Si voleu llegir superherois en estat pur que ademés ofereixen alguna cosa mes, aquest es el vostre tebeo. Ultra-recomenable.
Llàstima que hi ha un error garrafal en la inclusió de les portades i la del número 6 es obviada per la repetició d'una altra portada. Aquests editors no son capaços de repasar el que publiquen, ni quan val 20 euros, es el que te viure en un pais bananero com aquest.

I acabo amb "Tamara Drewe" guanyadora del premi absolut del festival d'Angulem en la última edició. La veritat es que la lectura atrapa tot i que el tema no t'acabi d'interessar. La vida en un refugi per a escriptors al mig del no res es veu alterada per l'arribada al poble d'una periodista sexy. Amb aquest contexte es parla de la jet-set escriptora, dels lios de faldilles que es monten, de la vida dels adol.lescents d'aquest avorrit poble, de la nostra protagonista i els seus aires de periodista de la gran ciutat... Ja us dic, no sembla un tema gaire atractiu però un cop obres l'àlbum no el pots deixar fins al final. Possy Simnods dibuixa be i escriu millor i trenca la estructura natural del còmic al barrejar historieta amb prosa i ho fa la mar de be. Molt bo, però no el millor.

De moment em quedo amb "All Star Superman" - "Cristobal Nazareto" "Les Aventures del Jove Verne".

En breu mes.

BANQUET DE NOVETATS SALONERAS

Com ja sabreu aquests dies s'ha estat celebrant el Saló del Còmic a Barcelona, no hi he pogut anar, puta pota, però si que vaig descantillarme una mica amb la allau de novetats publicades per les editorials, com cada any vamos, i aquest any tela ja que fa dos dies va ser Sant Jordi i també cataclasca, però que us he de dir, el col.leccionisme, el col.leccionisme... com deian a Apocalipsis Now.

Be el que deiem, que m'he comprat una pila enorme de tebeos i que vaig a comentarne alguns dels que he anat llegint.

Començaré per la obvietat i la decepció ja pre-sabuda, si nois i noies, parlo de "Batman Cristina i Barcelona" tebeillo totalment obviable i oblidable amb un guioncejo vergonyós del Sr. Mark Waid al que només li ha faltat portar a Bruce Wayne a dinar al Via Venetto o al Gaig després del cutre passeig turístic pels tòpics de Barcelona, Sagrada Familia, Parc Güell, Sant Pau... Amb una trama rídicula i inòcua no es salva ni pel fluixet treball de Diego Olmos.
El tebeillo ademés porta una introducció del Hereu aquest que de simplona i escueta no dona ni per un mal acudit, però ve a dir que a Barcelona com som, o sou, tant guapos fins hi tot ens fan un còmic amb el Batman i que vamos, que ho fan molt be. Politiquillos...

Vaig voler redimir-me amb el Cavaller Fosc i el Sr. Miller i vaig pulirme el "Allstar Batman y Robin" però no vaig poder acabar de treurem aquell extrany regust. Es una altra cosa, sí, però com ja tots sabiem per endevant no es el millor Miller. Aquest Allstar ens ofereix la història del primer Robin, del seu reclutament i els seus inicis com a Noi Meravella, però ho fa d'una manera bastant superflua. Miller escriu la, miniserie?, una mica en plan manga, moltes splash-pages i textos força esqüets, acumulació de personatges i poca resolució de trames, evidentment es llegeix d'una tacada i deixa amb ganes de mes, si mes no per esclarir alguns dubtes plantejats en la història. Això sí! Sense esperar-m-ho m'he redimit amb Jim Lee, trobo que fa una feina força resultona i aquestes splash-pages gratuites se li donen be. Lee es d'aquests dibuixants que els coneixes gairebé per obligació si segueixes el mon dels tebeos X-Men 90's eren cosa d'ell, però es d'aquests autors que personalment no segueixo, ni seguiré, però que m'ha encaixat perfectament per aquesta serie. Si continua, el continuaré, però tampoc es gran cosa.

Buff, començo fort, 2 tebeos de Batman d'entremès i cap meravella (compres obligades això si), a veure si els plats del menú son una mica millors. I com soc tosut i Batman es el personatge del que probablement tingui mes tebeos doncs continuaré per aquest camí, la seva última oportunita salonera, i continuo l'àpat amb el tomet anomenat "Joker", i aquest cop, per fi, llegeixo el primer bon tebeo del Saló. Azzarello, gran guionista però a vegades amb aquests one-shots..., firma un guió sòlid desde el punt de vista d'un matón del Joker. Al Joker l'han deixat anar d'Arkham i vol tornar a tenir el poder perdut durant aquests anys tancat, amb aquesta premisa anem seguint al Pallasso del Crim i al seu nou còmplice per una espiral de violència amb un crescendo imparable. Veurem desfilar una bona pila de villans clàssics del sub-mon de Gotham, i el fosc cavaller no apareixerà fins al final de la història. Cal destacar també la feina als llapissos i pincells de Lee Bermejo que per a mi destaca més quan s'oblida dels colors i es centra en la feina de plumilla. Una molt bona història de gènere negre.

Seguidament vaig servir-me un "Big Guy y Rusty el Chico Robot" que em va entrar qual sorbet de llimona entre plat i plat. 15 anys han trigat en publicar aquesta mini-serie amb guions de Miller i dibuixos de Darrow. El guió, massacre i destrucció d'una ciutat per part d'un super-dinosaurio-diabòlic, intent de combatrel amb tecnologia japonesa i aniquilació del monstre per heroi americà, tot i així entretingut i ben planificat. El dibuix, brutal! Darrow en su máximo esplendor, el detallisme i el seu estil mig europeu, mig americà, mig japonès meravella els ulls de qualsevol. Ja us dic, un bon sorbet entre plat i plat agrada a tothom.

Un plat fort arriba després del digestiu, i el trobem amb "Coches Abandonados" de Tim Lane, no coneixia a l'autor però l'hauré de rastrejar i seguir. Amb un grafisme deutor del còmic underground, sobretot de Burns (almenys es la meva impressió), Lane ens ofereix una serie de relats curts la majoria auto-conclusius i si no resolts en dues o tres parts, aquests relats estan basats en la mitologia dels Estats Units, i no parlem de ciclops no, parlem de motels de carretera, de cafeteries, de cotxes i personatges del paissatge ianqui, roquers, pirats, velles glòries... representats amb retallables a qual mes friqui i mes divertit. M'haagredatmolt!

Continuem ara amb una ració de producció nacional, encara que pre-publicada a França, "Ken Games" un àlbum correcte en forma i execució. Inici d'una planejada trilogia ens narra les histories paral.leles de 3 amics que s'enganyen els uns als altres amb grans mentides sobre les respectives vides. L'àlbum es molt maco, està molt ben plantejat i intel.ligentment narrat, però tampoc es un solomillo. No deixa amb gana però no acaba d'atipar.

El plat for del menú ve de Japó, si si, parlo de mangas. No en soc pas assiduu lector, tindria que triar entre mases coses, però ja fa temps que només sentia que meravelles de "Monster", quan m'en vaig enterar ja portaben publicats 30 o 40 números i no m'hi vaig voler ficar, però ara reediten la obra en tomasos de 500 pàgines i li vaig voler donar una segona oportunita. I la veritat es que no defrauda, la història del Dr. Tenma i el misteriós pacient que va salvar només sent un crio atrapa des de la primera pàgina i fa tota la pinta que això anirà en augment. Excel.lent. Del mateix autor ens arriba també Pluto, homenatge al pare del manga Osamu Tezuka i a la seva creació mes popular "Astroboy". Aquesta revisió d'una història del personatge convertint en protagonista a un altre robot emociona i atrapa a parts iguales, excel.lent també, sembla que aquest menú acabarà be.

Uns entreteniments abans de les postres, "Space Dog" d'un tal H. Dorgathen. Publicat amb anterioritat a la ja difunta "El Vibora", l'autor ens ofereix una història muda sobre un gosset de provincies que acaba viatjant a l'espai i convertit en heroi nacional. Molt colorista i simpàtic.

I per postres, la de moment gran sorpresa del Saló, encara queden moltes perles per degustar però de lo ingerit aquest es el que mes m'ha sorprès i agradat. "Les Aventures Imaginaries del Jove Verne" es el primer àlbum d'uns joves autors espanyols que sembla que portin ja uns quants anys en l'ofici. S'ens narren les aventures d'un Jules Verne pre-adolescent on fonen la realitat i la fantasia d'una manera maquíssima. La història es divertida, tendre, coherent, emocionant, plena d'aventura i fantàsia. Els dibuixos, magnífiques il.lustracions ben documentades i personals. Menció especial al divertit relat que apareix al final de l'album on els autors del mateix viatgen en el temps per coneixer el seu jove protagonista. Molt, Molt, Recomenable.

Ha estat un apat bastant pantagruèlic, però ha valgut la pena, en breu mes.

VIDEANT PEL.LIS

Amb les poques opcions de mobil.litat actual últimament no faig mes que llegir llibres i tebeos i mirar pel.lis com un descosit, ademés de les pugui haver vist per la tele, us comento alguna de les perles i no tant perles que he anat veient aquests dies. La majoria ja les havia vist anteriorment i podreu veure que PARAGUSTOSLOSCOLORES

· Cluedo el juego de la sospecha, adaptació cinematogràfica del famós joc de taula en clau humorística, te la seva guasa però la recordaba millor.

· Corazón Salvaje, quan una pel.li així et marca quan ets jovenet, 13-14 anys, un no pot ser objectiu, i la vegi les vegades que la vegi sempre em semblarà una pel.li enorme, per molts la pitjor pel.licula de Lynch, per mi un clàssic atemporal ple de personatges grotescos i una història d'amor d'aquelles que vols viure d'adol.lescent. Jaquetes de pell de serp, bruixes bones i dolentes i camins de baldoses grogues tot ben embadurnat de sang. Què mes es pot demanar?

· Doomsday el día del juicio, buscant pel.lis frikis per internes vaig anar a para al blog d'un paio amb molt mal gust que dèia que aquesta era una de les millors pel.lis de l'any passat. No serà tant, però aquesta visió apocal.líptica del futur te la seva gràcia. A mig camí entre Rescate en Nueva York, Aliens i 28 días después, trobem una pel.li d'acció a saco amb punkis canibals salvatges i aquestes coses. Divertida sense mes, però divertida.

· El luchador, Mickey Rourke emociona a cada planol d'aquesta estupenda pel.lícula, podreu dir que no es gaire original, però la interpretació de Rourke trenca esquemes i la fa passar en un plis plas. La història d'un wrestler en hores baixes emociona minut rere minut i la direcció d'Aronoski, totalment diferent a les seves anteriors pel.licules, amb un polse ferm es espatarrant. Memorable la escena on es dirigeix a treballar a la carniceria seguint al protagonista com si anés a saltar al ring. Brutal, i injusticia total a Hollywood. Com en els millors temps però millor.

· Ichi the killer, impresionant catàleg d'escenes d'ultraviolència com només la saben fer els japonesos. La pel.li narra l'intent d'una banda criminal de trobar el seu cap misteriosament desaparescut liderats per l'assassí del grup, un sàdic enamorat del cap per les pallisses brutals que li fot. Aquesta recerca anirà sembrant de violència de la bona els carrers de la ciutat. Una banda rival contractarà un altre assassi per acabar amb ells. Addictiva.

· Jackass 2.5, amb les sobres de la segona part els brutus mes burrus d'Amèrica monten una altra entrega de bejenades. No es tant bona com les 2 pel.lis o la série, però la primera escena es impagable, al gordo el pinten de King Kong i al nan el vesteixen de Fay Wray i els pujen a un petit monticul i els ataquen amb avions teledirigits. La resta fluixeta.

· Fanboys, divertida pel.licula de col.legues on un grup d'amics fanàtics d'Star Wars, un d'ells terminal, decideixen anar al ranxo del Lucas per robar l'episodi 1 abans de l'estrena. Tot i que hi ha un terminal la pel.li es una comèdia esbojarrada ideal per fans de la saga, es repeteixen escenes de les pel.lis originals, s'enfronten amb els trekies, trekers segons ells ja que trekie es despectiu, i ens fan passar una bona estona. Si et mola Star Wars, aquesta es la teva pel.lícula.

· Noche de miedo, he vist, per enèsima vegada, les dues parts una rere l'altre. Aquestes comèdies vampíriques em van acompanyar durant la meva adol.lescència i vaig voler reviure-la una miqueta, la segona es molt mes fluixa, però la primera no està mal, vampirs, caçadors forçats de vampirs, erotisme soft.... Ademés, cosa que no sabia, a la primera pel.li la novia del prota es Amanda Bearse, la republicana veina dels Bundy a Matrimonio con hijos.

· Piraña, o com amb 4 duros als 70 feien pel.lis la mar de cachondes. Tinc la segona part encara per veure, però un riu atestat de piranyes assessines no deixa indiferent a ningú.

· El castañazo, la mítica pel.lícula setentera de Paul Newman jugant al hockey mes brut conserva part del seu encant, els germans boixos, la música, el retrat de la època i evidentment el Sr. Newman fan que aquesta pel.li encara aguanti tot i que no moli tant com quan ets un crio.

· El abogado del terror, documental sobre un pol.lèmic advocat defensor de causes i personatges discutibles. Comença defensant gent del conflicte d'Argèlia i acaba defensant nazis i assassins. Melaimaxinabamesgran, la vaig trobar avorrida.

· El intercambio, rodada una mica abans que Gran Torino, per mi la supera. Un nen desapareix i la mare ho denuncia, la poli acumula masses cagades i decideix entregar-li un nen que no es, la mare no descansarà fins esclarir la veritat. Sencill, home no del tot però si, soberbiament filmat i interpretat. Aquesta esgarrifosa història real no et deixa apartar la mirada de la pantalla. Gran Torino em va encantar, però aquesta em va meravellar.

· Bolt, desde Disney ens arriba aquesta aventura canina feta per ordinador. Les aventures d'un gos actor que creu ser el personatge que interpreta, un gos super-poderós, i es perd per la gran ciutat tenen unes quantes bones escenes i uns molt bons dissenys de personatges, potser no es tant bona com les de Pixar però fa passar una bona estona.

· Mis apetitosos vecinos, infumable pel.li de zombies, ni a mi em va agradar i això que surten zombies.

· Romper Stomper, skins feixistes australians dirigits per Rusell Crowe en un dels seus primers papers. Violència i història amorosa entre personatges marginals que viuen al límit. Força interessant.

· El fantasma del paraiso, la versió psicodèlica del fantasma de la òpera de Brian de Palma continua tenint la força en unes imatges impactants i en la seva descerebrada adaptació del clàssic. Molt divertida i molt friki, Death Records forever.

· La chaqueta metálica, ja de petitet quan la vaig veure al cinema aquesta pel.lícula em va esclatar a la cara, com ja he dit en alguna ocasió les pel.lis del Viet-Nam em molaben mogollon i aquesta potser sigui la meva preferida. Els primers tres quarts d'hora a la acadèmia son inpagables i irrepetibles i la part del Viet-Nam tampoc te desperdici. Filmada per moments com un documental Kubrik va fer una pel.li rodona retratant la generació americana que va perdre la seva guerra mes important. Total.

· Los teleñecos la película, amb un somriure d'orella a orella vaig tornar a veure aquesta bogeria titellaire. Potser te masses números musicals, però els teleñecos son genials i quan surt Peggy a la pantalla no pots fer mes que riure. Revivint la infantesa amb un dels grans genis dels 70, Sr. Henson, quantes bones estones!

· Bowling for Columbine, el reportatge de Michael Moore sobre la matança estudiantil ianquie te molta força i encara que sembli mentida es fins hi tot divertit. Criticable la última escena on machaca al Sr. Heston, mes que res perquè el pobre home ja estaba fatal no pas per la merda de causa que defensa. Les altres pel.lis o documentals de Moore em semblen mes tendencioses, però en aquesta, dona a la diana.

· Academia Rushmore, si us agrada Wes Anderson segur que us encanta la seva primera obra, si us deixa una mica indiferents com a mi, doncs així que us deixarà. Nostamalperòlifaltaalgunacosa.

· Dragonball Evolution, infumable adaptació de bola de drac, sort que dura una hora i vint. No respecta res del to de la serie original.

· El gran Stan el matón de la prisión, pel.liculilla dirigida i protagonitzada per Rob Shneider, un graciosillo d'aquests. Comença amb gràcia quan un promotor d'èxit es condemnat a anar a la presó i s'obsesiona per que no el violin, als 20 minuts la perd tota, la gràcia, i ens deixa un pastixe cómico carcelario.

· El hijo de Rambow, graciosa i enternidora pel.li d'amistat entre dos crios, un educat en una religió estricta que no pot ni veure la tele, i l'altre el nen dolent de la classe. Per coses de la vida els dos xavals coincideixen i el religiós acaba veient Acorralado cosa que li causa un shock i el fa imaginar que es el fill de Rambo, l'altre està preparant una pel.lícula per un concurs de joves cineastes. Els dos nois s'alien per portar a terme aquest rodatge. Divertida i tendra a parts iguals us farà passar una bona estona revivint imatges de qualsevols infància.

· Heavy Metal, l'adaptació de dibuixos animats de la versió americana de Metal Hurlant es veu una miqueta desfasada, però alguns capitols son bons i la banda sonora encara fa vibrar. Molt Heavy.

· Rebeldes, Coppola adapta la novel.la de S.E. Hinton, el primer llibre que em va marcar a foc el cervellet, i ho fa força be. Les baralles entre bandes, la incomprensió de la violència i la fascinació per ella, les angusties de la joventut, el sentir-se un bitxo raro... tot això i te cabuda en aquesta bona adaptació d'una gran novel.la, almenys per a mi.